Pandèmia al marge, el COMA que lidera juntament amb els generalistes Manuel Linares i Roser Bellmunt, i amb l’oftalmòleg Xavier Avellanet i el gastroenteròleg Frank Garcia, que ja formaven part de l’anterior equip, té sobre la taula l’elaboració de la llei de professions sanitàries, el projecte de carrera professional per mirar de fomentar la formació continuada de la qual ella n’és una fervent defensora o la confecció d’unes guies clíniques. La via preferent no la veu gens clara. En canvi, sí defensa la història clínica compartida, sobretot si el programari que s’usa fos un altre o, en tot cas, tingués una major funcionalitat de la que té.
Pels metges, pels sanitaris, és trist, frustrant… o què és que s’hagi hagut d’arribar a una pandèmia perquè se’ls reconegui de forma global la seva feina?
El que m’entristeix no és que ara se’ns reconegui o no se’ns reconegui, sinó que quan passi això tornarem a reconèixer a futbolistes, tennistes o… que amb el que cobren ells podríem fer el pressupost d’un hospital super equipat. Això és el que m’entristeix més, que ara els herois som els sanitaris, a qualsevol nivell professional dins del món de la sanitat, però una vegada passi això tornarem als mateixos ídols buits de contingut, al meu parer, i que només serveixen per distreure la faràndula.
“Fora de la pandèmia hi ha la llei de professions sanitàries, que l’estem intentant treballar amb el ministeri per avançar en aquest sentit i poder tenir un marc legal tot i que és complexe. No hi ha cap país europeu que s’hagi atrevit a tancar una llei de la professió mèdica com a tal”
Ja veig que futbolera, vostè no és.
Sí, ho era molt. Havia arribat a agafar el cotxe sortint de guàrdia i anar al Camp Nou a veure el Barça. Era molt futbolera. Però amb els anys… doncs no. Tot el que mou això…
Una cosa és el partit, l’esport en sí i l’altra…
Si les grans estrelles del futbol guanyessin el mateix que una persona normal potser m’agradaria més. Dons copets a una pilota no aporta molt. Però aquest és el meu parer, que quedi clar.
Tindrem temps de tractar de coronavirus i pandèmia. Més enllà d’això, des que vostè i la seva junta han agafat el comandament del col·legi, quins projectes tenen sobre la taula?
Fora de la pandèmia hi ha la llei de professions sanitàries, que l’estem intentant treballar amb el ministeri per avançar en aquest sentit i poder tenir un marc legal tot i que és complexe. No hi ha cap país europeu que s’hagi atrevit a tancar una llei de la professió mèdica com a tal. Però bé, és un repte i en això estem.
Un repte… per què?
Perquè implica moltes especialitats, moltes especificitats… no totes les sanitats són iguals, a dins de cada país tens sanitat pública, sanitat privada… Aquí a Andorra no s’ha obert massa el camp de la sanitat privada… Són molts àmbits amb trets característics molt diferents com per poder-los englobar tots sota el mateix paraigua. Allò habitual és que no hi hagi una llei que emmarqui la professió mèdica com a tal. Les que hi ha són molt àmplies. I poder acotar això és complexe.
“Estem intentant trobar una fórmula lligada a la formació que sigui compensatòria tant si ets metge de SAAS o compte propi, perquè al final tots som sanitat pública, que això tot sovint s’oblida i ens pensem que perquè algú estigui per compte propi som privats, però no és així”
Per on anirà, si ja hi ha una mica de full de ruta?
No hi ha res. Tot just hem aterrat i ens han dit: ‘Hi ha això pendent.’ Ens estem informant i estem veient això que li dic. I és molt complexe poder-ho fer. Aquesta és una de les coses. L’altre projecte que hi ha en marxa és la carrera professional o reacreditació dels metges, per tal que vagin fent una formació continuada i ningú no s’estanqui. Això ho estem acabant de lligar i hi ha una proposta per presentar-la al ministeri.
L’escolto, doncs.
No li desvelaré ara (riu). No és qüestió que el ministeri se n’assabenti a través dels mitjans. Un altre dels objectius que tenim és el desenvolupament de guies clíniques de patologies molt prevalents com pot ser una hipertensió, una diabetis, a nivell ginecològic acotar una mica més les revisions ginecològiques, les mamografies… Intentar fer unes guies clíniques del que és més prevalent perquè tots els metges i tots els pacients hi puguin tenir un accés. Això es fa a tot arreu, no estem inventant res.
Deixi’m tornar un punt enrere. La reacreditació. Ja es va fer un reglament. Es tracta ara d’acabar d’ajustar peces?
Exacte. Aquí a Andorra sanitat pública ho som tots els metges o gairebé. Però després no és el mateix ser assalariat de l’hospital que no ser-ho. Quan tens un pacient CASS, tu no pots tarifar diferent al que marca la CASS. Això fa que siguis metge públic.
Però si no està convencionat o convencionada…
Si no estàs convencionat és un altre tema. Però si no estàs convencionat és molt difícil treballar aquí a Andorra. Però sí, té raó. Si no estàs convencionat no ets sanitat pública.
Però la immensa majoria són convencionats.
Exacte, i llavors no és el mateix estar dins el SAAS que fora. Si estàs al SAAS, com a assalariada, tens uns dies de formació remunerats, de vegades et poden finançar la formació si el SAAS considera que és d’interès. En canvi, quan estàs fora, per compte propi, quan fas una formació has de tancar la consulta, són pacients que deixes de veure i d’assistir, són, per tant, pacients que queden penjats, has de finançar tu sempre la formació i això després tampoc no es veu reflectit. Perquè si hi hagués una llista en què apareguessin les formacions de cada metge per quan algú busqui a la CASS o et repercutís en una millora de tarifa… algun caramelet.
“El Col·legi de Metges, ni el d’abans, ni el d’ara, ni la llista que volia encapçalar el Josep Anton Farràs, penso que ningú no és massa partidari d’aquesta via preferent. Perquè, a més, se’ns tallen molts drets als metges d’aquí que no es tallen quan passes la frontera, amb una fulla de derivació”
Una compensació que motivi a formar-se, vaja.
Estem intentant trobar una fórmula lligada a la formació que sigui compensatòria tant si ets metge de SAAS o compte propi, perquè al final tots som sanitat pública, que això tot sovint s’oblida i ens pensem que perquè algú estigui per compte propi som privats, però no és així, perquè jo no puc posar la tarifa que vulgui. Sempre que jo vegi pacients CASS sóc metge públic. I respecte d’això s’ha de trobar una fórmula per equilibrar o per compensar. I en això estem treballant.
I pel mig de tot plegat, la implementació total de la via preferent.
(Riu).
Els que estan liderant ara el col·legi no sé si es poden considerar continuistes de l’anterior junta? Vostè és de posar-se alguna etiqueta? Són reformistes, preferentistes…
És que aquí hi ha un problema. No crec que l’anterior junta fos especialment pro via preferent o pro història clínica compartida, almenys no de l’eina que es fa servir.
L’anterior president, un generalista com Josep Anton Touceda, hauria de veure bé la via preferent més o menys, no?
No sé què dir-li, eh. Els metges de família no estaven molt a favor d’aquest projecte.
Però són els equivalents als metge de capçalera espanyol.
Però és aquí on tenim el problema. Nosaltres no venim d’un sistema públic espanyol, venim d’un sistema francès. I el tema és que a baix, en el sistema espanyol, el metge de família és un buròcrata. Els meus pacients, les meves receptes, mira quatre coses, però… de clínica clínica assistencial en fa poca. No és un metge com el que volem tenir aquí i és el que aquí intentem tenir: metges d’assistència primària que es diu o medicina familiar i comunitària que potencia el fet que són metges, que s’han format i que tenen una especialitat, que és medicina familiar i comunitària, i molts d’ells donen cobertura a Urgències. A Espanya sí que està molt més sectoritzat CAP i urgències. Però aquí, el mateix que t’està fent una aturada cardíaca és el que després t’atén a consulta per donar-te el medicament per la hipertensió. M’explico?
“Per mi hi ha dos col·lectius, que són els psicòlegs i els nutricionistes degudament titulats que han d’estar convencionats. Totalment. Són una part del tractament i de la teràpia. Igual que un fisio”
Sí.
Justament s’ha d’aprofitar aquest coneixement mèdic. Penso que els metges de família no eren partidaris de la via preferent, en general. Burocratitzar les seves consultes no els agrada. De fet, no és agradable per a cap metge. Ara per tot s’han de fer derivacions. Abans feies el comentari al pacient i ja estava. Ara s’ha de fer el paperet per tot. Dit això, la via preferent, el Col·legi de Metges, ni el d’abans, ni el d’ara, ni la llista que volia encapçalar el Josep Anton Farràs, penso que ningú no és massa partidari d’aquesta via preferent. Perquè, a més, se’ns tallen molts drets als metges d’aquí però en canvi, tu, com a pacient, a la que passes la frontera, amb una fulla de derivació, Assistència Sanitària tarifa el que considera que ha de tarifar a la CASS. I en canvi aquí tens moltes més restriccions.
Amb la qual cosa el COMA actual plantarà cara al ministeri?
Això ja està instaurat. Nosaltres estem intentant fer entendre que el que no pot ser és que aquí tenim certes restriccions que a baix no es tenen. Un metge a Barcelona pot fer segons què i jo no?
O sia, o tots bons, o tots dolents.
És clar. Perquè tots tenim la mateixa formació. Potser jo tinc una millor formació que un metge que t’assisteixi per compte d’Assistència Sanitària, que aquesta és una altra, al pacient li sembla moltes vegades que ets millor perquè treballes a Barcelona que perquè treballes a Andorra. Perquè hagis escollit treballar a Andorra. Tots ens equivoquem. També s’equivoquen a Barcelona.
L’entenc. Llavors la via preferent…
Ni continuistes ni no continuistes. Ens ho hem trobat i això és el que hi ha. I agradarà més o menys. A partir d’aquí hem d’intentar acotar una mica més aquestes vies. Referent a la història clínica compartida jo sempre la defensaré com a idea. I ho veus amb els pacients. Tens pacients amb dèficits de memòria. Els pacients no són responsables de la patologia. No tenen criteri per discernir quin antecedent és important i quin no. Tenir tots els antecedents ben posadets i la medicació que es pren, perquè hi ha gent gran que va polimedicada o gent que té falles de memòria… que ajuda moltíssim i el propi pacient ho agraeix. I en vista a la visita no presencial que és el que ens ha trobat amb la Covid, doncs tenir tot integrat dins de la història compartida, poder accedir a analítiques, poder accedir a radiologia, poder accedir a biòpsies… fer una visita telefònica de resultats per dir-te si la piga que et vaig treure està bé o no… per això has d’esperar una hora a la consulta? Doncs quan acabes la consulta truques al pacient, comentes dubtes, fas el seguiment… però no cal fer el temps.
“La història clínica compartida jo sempre la defensaré com a idea. I ho veus amb els pacients. Tens pacients amb dèficits de memòria. Els pacients no són responsables de la patologia. No tenen criteri per discernir quin antecedent és important i quin no. Tenir tots els antecedents ben posadets i la medicació que es pren ajuda moltíssim i el propi pacient ho agraeix”
El tema és d’eina.
És de ‘software’.
O sia, si el programari és més bonic, més intuïtiu… o si ho és menys.
És poc actualitzat. Tot i que ara, teòricament, d’aquí a final d’any ens han de presentar la nova versió. Com l’actualització del mateix programari. A veure com serà. Com a eina de consulta, aquest programa hores d’ara té carències. Com que seguim el sistema francès, hem de poder facturar. Doncs amb aquest programa no puc. He de mantenir el meu programa antic per poder continuar fent la facturació però, en canvi, he d’incloure tot allò nou, tota la part mèdica s’ha de bolcar aquí. Doncs fem-ho. Però potser al seu dia s’hagués pogut consensuar o avaluar tots els àmbits en què s’havia d’aplicar aquest programari i que fos útil, vàlid, en tots ells. Veurem com és la nova versió de la història electrònica compartida.
Tot plegat em lliga una mica amb el fet de si han de revisar tarifes, si han de renegociar convenis amb la CASS…
Fa anys que toca revisar! No havia arribat el moment, mai no era el bon moment, i ara, sense dubte, no serà el bon moment. Però si em pregunta si s’han d’actualitzar o no les tarifes… sí, jo penso que s’han d’actualitzar les tarifes. La visita del metge de família s’ha d’equiparar a la dels especialistes. Els metges de família han fet una especialització com jo, han fet la seva via MIR, han fet unes oposicions, han fet una especialitat de quatre anys… i no sé per què quan et surt sis euros més barat la visita que quan vas a un especialista. No ho entenc. La carrera i l’esforç que han fet aquests metges és la mateixa. Hi ha metges de família que tenen un ‘numerazo’ del MIR. El que vinc a dir és que els metges de família haurien d’estar igual de remunerats. I les tarifes quirúrgiques estan molt desfasades.
A la baixa, entenc.
A la baixa. I les tarifes de segons quines proves per les responsabilitats que impliquen, també estan molt desfasades a la baixa. Li parlo de les que jo percebo com a ginecòloga. Una ecografia morfològica, que tinc quinze anys de vigència penal per haver-me equivocat amb un diagnòstic prenatal… cobro noranta euros. Vas a la perruqueria…
“Al final acaba sortint sempre la vocació. A la primera onada no van passar més coses perquè tot el personal sanitari i parasanitari hi van posar de la seva voluntat i la seva més profunda vocació. Però no tot s’ha fet com s’havia pactat”
I se’ls gasta.
O ara que va sortir el certificat energètic… val 200 euros. Per dir, amb tota l’estima pels enginyers, si s’ha de posar més calefacció o menys. La comparativa és per dir que estem estancats en aquestes tarifes des de fa vint anys, que no s’han incrementat, i si un certificat val 200 euros… doncs val 200 euros. Però si jo t’estic certificant que el teu fill vindrà sa i que tingui una vigència penal de quinze anys i que em paguin noranta euros… Igual això s’hauria de revisar una mica. No m’arriba ni per la responsabilitat civil.
Però ara això no està sobre la taula. O sí?
Ara no ho podem posar sobre la taula. Si em digués… creus que s’ha de revisar a l’alça les tarifes? Rotundament sí. És el moment? Doncs no, no és el moment. Si en els darrers quinze anys hi ha hagut un moment que és un mal moment, aquest és ara. .
I això ho han de negociar amb la CASS o amb el ministeri?
Amb tots dos. La CASS finalment és el pagador. Per tant s’ha de parlar i englobar tothom. Però vaja, ja li dic que ara mateix això és secundari. Està allà… Quan es pugui…
En aquest marc i relacionat amb les visites telemàtiques de què també parlava, i que s’estan reglamentant o ja s’han reglamentat…
Estem, estem, ho estem fent.
Es pot pensar que entre la tarifa d’una visita presencial i d’una telemàtica hi hagi diferències?
En principi no hi haurà diferència pel fet que sigui presencial o telemàtica. S’està mirant de poder usar una plataforma que permeti tenir vídeo amb garanties de seguretat. Hi estem treballant. Sí que hi haurà tipus de visites. Per interpretar uns resultats, quan l’explico al pacient i ell em pot verbalitzar els seus dubtes, la feina de metge jo ja l’he fet abans. La feina és la mateixa si t’ho explico per telèfon o presencialment. Ara, sí que hem volgut regularitzar unes tarifes que són més barates, que és per qüestió més burocràtiques.
Per fer un certificat pel carnet de conduir, per exemple.
No. En aquest cas s’ha de fer una valoració de proves. S’ha de fer de metge. Però per exemple, si algú truca perquè ha perdut la recepta. S’ha d’entrar a la història clínica, anar a buscar la recepta d’aquell dia, que no és evident tal i com està muntat actualment, i s’ha de tornar a imprimir. Això em costa deu minuts. I aquests deu minuts potser no han de tenir un preu de visita, però un preu simbòlic sí. En aquest cas, si de mi hagués depès, ho carregaria tot al pacient. Aquesta és la meva opinió personal. Que no pas el que reflectirà els convenis. Es tarifarà diferent, molt més barat, i ho assumirà la CASS en la mateixa proporció. Si és via preferent o no ho és.
“Fa anys que toca revisar (les tarifes)! No havia arribat el moment, mai no era el bon moment, i ara, sense dubte, no serà el bon moment. Però si em pregunta si s’han d’actualitzar o no les tarifes… sí, jo penso que s’han d’actualitzar les tarifes”
A nivell de Col·legi, com a institució, com porten vostès l’encaix entre els professionals que treballen només al SAAS, els que treballen per compte propi però convencionats, els poquets que ni tan sols estan convencionats…?
Aquesta és una cosa respecte de la qual, nosaltres com a junta, sí que tenim intenció de modificar. La idea és intentar englobar els dos perfils i que els metges del SAAS se sentin més integrats amb aquest Col·legi de Metges que abans era purament format per metges per compte propi, i ara en canvi som meitat i meitat més o menys. El problema que hi ha hagut és que sempre s’ha intentat divergir, fer com dos grups. SAAS contra compte propi. I no, no és o l’un o l’altre. Els metges del SAAS no se sentien integrats al COMA i el COMA mirava més pels compte propi. I no, tots som metges del país. Metges de sanitat pública. Amb contractes o gestió administrativa diferent. Però tots som sanitat pública i tothom s’ha de sentir representat aquí dins. En la confecció de la llei de professions sanitàries, per exemple, estem englobant molts professionals del SAAS que han treballat a d’altres llocs i tenen coneixement de sistemes com el d’Anglaterra, França… Només mirem Espanya i hi ha altres llocs on les coses potser fins i tot es fan millor que a Espanya. Per això mirem altres llocs. La idea és fer més partícips els metges del SAAS i que el COMA sigui de tot, sense aquesta discordança.
M’ha tornat a treure la qüestió de les professions sanitàries. Això engloba professions més enllà de la mèdica pròpiament, és clar.
Sí, sí, i cadascú ha de treballar una mica la seva parcel·la i tots intentarem manifestar les inquietuds de cada col·lectiu.
Com porten els metges l’engranatge amb fisioterapeutes, logopedes, podòlegs… i sobretot, psicòlegs. Li ho dic pel debat sobre si han d’estar convencionats o no. Com ho veuen vostès, els metges?
Per mi hi ha dos col·lectius, que són els psicòlegs i els nutricionistes degudament titulats que han d’estar convencionats. Totalment. Són una part del tractament i de la teràpia. Igual que un fisio.
“El problema que hi ha hagut és que sempre s’ha intentat divergir, fer com dos grups. SAAS contra compte propi. I no, no és o l’un o l’altre. Els metges del SAAS no se sentien integrats al COMA i el COMA mirava més pels compte propi. I no, tots som metges del país. Metges de sanitat pública”
Per a totes les tasques, per a tots els tractaments?
Igual que en el cas de la medicina. Si et fas un augment de pit no t’ho cobreix la CASS. Com tot. En la mesura que es decideixi. Desconec el món de la psicologia. Però hi ha teràpies que deuen anar associades a tractaments psiquiàtrics que estaria més que justificat que estiguessin convencionades. Igual que la nutrició. Aquí sí que puc parlar pel meu camp. Hi ha un síndrome que es diu de l’ovari poliquístic en què el principal factor és metabòlic. I el principal factor és la dieta. Però explica-li a una pacient com ha de menjar: ni tinc el temps ni tinc els coneixements. I, a més, seria intrusisme.
Lligo amb la primera pregunta, i ja acabem, tot tornant a la pandèmia…
A més, això del nutracionista és una mica absurd. El nutricionista no entra per la CASS però en canvi la reducció d’estómac sí. Amb totes les conseqüències que té a llarg termini la reducció d’estómac per la salut. N’hi ha de bones, però també n’hi ha de dolentes. No s’entén que una solució que pot ser més o menys definitiva sí entra per la CASS però una solució preventiva, com la nutricionista, que pot ser prèvia a la cirurgia fins i tot, no hi ha entra. Hauria de ser que sí, no? Si em puc estalviar que em treguin mig estómac amb el risc que té aquesta cirurgia, potser és preferible l’opció nutricionista, fins i tot pel bé del pacient.
Torno a la pandèmia, com li deia. Hi ha una sobresaturació de feina, ara? O hi ha molts professionals que estan al límit i altres que no?
Ara, comparat amb la primera onada, no.
La primera onada va ser un desastre.
La primera onada, tot i que va haver consultes que es van tancar, els serveis centrals es van saturar moltíssim. Ara estem millor que a la primera onada, s’ha contractat gent, però també costa contractar gent perquè tothom vol el mateix i tampoc no hi ha tants especialistes. Intensivistes no n’hi ha tants. I ara estan buscadíssims. O anestesistes amb capacitat intensiva, tres quarts del mateix. Estem saturats? Sí. Consultes externes com ginecologia, la dermatologia… això està com sempre. Però és que si a Andorra alguna cosa falta és algun tipus d’especialitats. Però això, a tot arreu.
La pandèmia ajudarà a alguna cosa, en positiu, al sistema de salut? Ens servirà per repensar el sistema?
Tornarem a caure amb els errors de sempre. Quants futbolistes, tennistes… tenim a Andorra de primer nivell. Cap. Doncs llavors, donem gràcies que surti un metge per cada generació. Per cada curs surt més o menys un metge. Aquí tenim un problema d’incentivar la base. No es produeixen metges, no és una carrera que escullin molts andorrans, residents a Andorra o diga-li com vulgui. En el meu curs en van sortir tres, i va ser per fer una festa. El problema és la base i no veig com es pot canviar. Si depens sempre d’immigració de metges, és com tot. I dic metges com financers o el que sigui. La gràcia seria que tu et poguessis abastir sol. Això seria el més important a incentivar, la base. Però no és fàcil.
M’ha parlat de mitjans humans… i de materials, suposo que estem millor ara que a la primera onada.
Sí, totalment. La primera onada ens va agafar totalment desprevinguts i va ser molta improvisació. I considero que va ser una improvisació molt productiva i molt profitosa. I en aquell moment, com ja he dit en altres ocasions, igual com diuen que la medicina és vocacional, doncs realment va sortir la vocació de tothom. Que fossis sanitaris o que fossis l’encarregat de compres de l’hospital. Tothom hi posava tot. Tot el que fes referència a l’àmbit sanitari, tothom hi va posar tot i gràcies a això, i una mica de sort, que no sé si va ser la verge de Meritxell o qui va ser, en algun moment que s’estava a punt de col·lapsar l’UCI, es van aturar els ingressos i es va parar el col·lapse.
“La primera onada ens va agafar totalment desprevinguts i va ser molta improvisació. I considero que va ser una improvisació molt productiva i molt profitosa. I en aquell moment, com ja he dit en altres ocasions, igual com diuen que la medicina és vocacional, doncs realment va sortir la vocació de tothom”
Aquest és el perill, que vinguin les soques noves i trobi l’UCI plena.
És clar, el que es tem de les soques noves és que la infectivitat és molt més alta, molt més ràpida, i es col·lapsi la UCI.
I dels pactes laborals que s’haguessin arribat a la primera onada amb els sanitaris, hi ha quelcom de pendent?
Jo no estava en aquella junta i desconec exactament què es va negociar. Però hi havia pactada una remuneració per estar de guàrdia. Certes especialitats, tot i estar les consultes tancades, es van posar a disposició de cobrir torns de guàrdia. I que aquestes especialitats tindrien un remuneració. Una remuneració que no sé com va quedar.
I no s’ha posat damunt la taula?
No s’ha posat sobre la taula.
Hi han renunciat, els beneficiaris?
No s’hi ha renunciat tampoc… però el ministeri ho va passar al SAAS…
I el SAAS s’ha fet el boig?
Sí. I aquí jo sí li podria parlar per la meva especialitat i en aquest sentit sí que he collat el SAAS. Perquè es van fer dos equips per garantir el servei. Hi havia metges que havien deixat de fer guàrdies que es van posar a disposició i van fer les seves retaguàrdies i van estar localitzats i quan se’ls va demanar van actuar. I a aquests metges ningú no els ha remunerat, això.
I això està pendent.
Això està pendent… o no ho veurem mai. I això sí que depèn exclusivament del SAAS perquè al protocol del SAAS hi apareix que hi ha d’haver un ginecòleg de guàrdia i un altre de retaguàrdia. I ningú no s’ha preocupat de remunerar el de retaguàrdia. Hi ha tres ginecòlegs concrets als quals ni se’ls ha remunerat ni se’ls ha agraït la seva tasca. Llavors, aquests ginecòlegs, quan vingui la següent onada i m’hagi de posar a fer la feina, igual m’ho repenso. Encara que al final acaba sortint sempre la vocació. A la primera onada no van passar més coses perquè tot el personal sanitari i parasanitari hi van posar de la seva voluntat i la seva més profunda vocació. Però no tot s’ha fet com s’havia pactat.
Em pensava que ja estava superat, tot això.
Potser el que falta és acordar el pagament. Però si tenim en compte que la guàrdia d’un metge especialista es paga a dos euros i mig l’hora… vostè mateix.
Comentaris (4)