José Antonio Herce // Economista i expert en pensions proposat per la CASS

“El sistema de pensions té ara una bona fotografia, però el vídeo no ho és”

José Antonio Herce va néixer l’any 1951. Es va llicenciar i, posteriorment, doctorar en Economia a la Universitat Complutense de Madrid. També té un màster en arts de l’economia per la d’Essex, al Regne Unit. Probablement, és un dels grans experts en sistemes de pensions a Espanya, Al llarg de la seva trajectòria professional ha combinat la docència amb la investigació. Entre altres reconeixements, l’octubre del 2019 va rebre el d’Economista gran reserva del col·legi de la Rioja.

José Antonio Herce.
José Antonio Herce.

Des d’abans de l’estiu, el Consell General acull les sessions de la comissió d’estudi per a la sostenibilitat de les pensions de jubilació. En les diferents reunions, han anat passant experts que donen el seu punt de vista sobre una qüestió que serà cabdal en el futur i, sobretot, en el que resta de legislatura, amb una necessària reforma a l’horitzó. José Antonio Herce és el ponent designat per la Caixa Andorrana de Seguretat Social i, ara, desgrana a Altaveu els principals reptes del sistema i les possibles solucions.

Comencem amb una pregunta clau: en quin estat es troba el sistema de pensions d’Andorra?

En aquests tres mesos, el gruix de la feina ha estat fer la fotografia. Per part meva, hem volgut saber quines són les singularitats del sistema, que forma part de la família europea, amb característiques i problemes semblants a les dels països de l’entorn. I hi ha tota una sèrie d’elements bàsics a analitzar. Per un costat, la fase d’adquisició de drets. No tens pensió si no has treballat molt de temps. I aquí hi ha diferents aspectes: la base de cotització, la carrera i el sistema de punts, típic d’Andorra, amb un sistema de repartiment i d’aportació definida com a fórmula per a calcular la pensió. I, evidentment, el tipus de cotització, que és baix sense pal·liatius. Aquest és un diagnòstic inapel·lable.

No és pas l’únic problema, imagino...

No. Pel que fa a la carrera de cotització, Andorra té un rang distintiu: l’elevada taxa de rotació. HI ha gent que cotitza pocs anys. El 2014 ja es va veure que calia elevar el període de carència per tenir una pensió. Les carreres són molt variades i moltes són molt curtes. Per tant, hem de destriar entre el gra i la palla. Això despista molt a tot el món. I d’això no en té culpa la seguretat social; és la situació d’Andorra. I la CASS no ho pot arreglar tot. De fet, ja fa molt pel que li arriba, que en molts casos són carreres de cotització molt curtes.

“No és que pugui ser compatible garantir pensions dignes i que el sistema sigui sostenible; és que hem de fer que ho sigui”

Parlava també del sistema de punts...

Quan treballes en compres. Doncs imagini que el que compressis fossin dòlars. Quan valen quan et jubiles i necessites canviar-los per euros? La natura del problema és que tu saps el que val el dòlar o el punt quan l’adquireixis, però també que cada cop que en compres, el valor és diferent perquè el fixa el pressupost de cada any i no saps quant valdran quan toqui jubilar-te. És la gran ansietat dels treballadors propers a la jubilació.

Veig que, per tant, és un problema complex...

Fixi’s si hi ha calaixos per obrir... I el diagnòstic no és de salut a curt i llarg termini. Una altra problemàtica és el moment de la jubilació. No hi ha una edat fixada per llei. Hi ha qui ho fa abans i qui ho fa després. Per a les jubilacions anticipades, en el fons, tots els sistemes tenen sistemes de compensació que no són justos. Al treballador li costa més del que realment li tocaria, perquè se’ls ha de desanimar a no fer-ho. I ara gairebé tots els sistemes estan apostant per augmentar l’edat de jubilació, fins i tot premiant qui retardi el retir, però amb modèstia. Un altre problema seriós és que el sistema andorrà té pocs mecanismes de complements de pensions, més enllà de les no contributives. I moltes de les que són de solidaritat són millors que les de la mateixa CASS. I amb això l’incentiu per a la població és gairebé que es treballi poc. Tot això es conjuga amb una perspectiva de no sostenibilitat. La reforma del 2014 ha retardat el dèficit en 8 anys i el moment d’esgotament del fons de reserva en sis o set. Ara, suportaria el pagament de tretze o catorze anys al ritme actual si deixen d’entrar euros a la caixa del sistema. Això és notable, molt pocs països del món ho tenen.

Si el sistema fos un pacient, quin seria l’estat de salut?

Hi ha elements bons i interessants, però també problemes, com ara el derivat de l’increment de l’esperança de vida. Cal tenir present que Andorra és dels països més longeus del món. El sistema té una bona foto ara, però el vídeo no. Sabem que les perspectives han millorat però continuen no sent bones. Qualsevol reforma que sigui prevista amb legislació constant per 30 anys, al cap de deu ja estarà invalidada.

“Endarrerir la jubilació és una de les poques accions que assoleix simultàniament la sostenibilitat i la suficiència del sistema; acabes tenint una millor paga mensual però afecta menys el sistema”

Aclareixi això...

Les projeccions fetes a legislació constant no es compliran, perquè ningú sap com canviarà la llei. Ara estem mirant com hem de tocar aquestes peces del sistema (cotització, càlcul de la prestació, etc..) per evitar que el manteniment de la situació normativa actual ens porti a un deute excessiu.

Un sistema de pensions pot ser sostenible i al mateix temps garantir prestacions dignes?

Sí, per una senzilla raó. Si no pots pagar les pensions, per molt elevades que siguin, no seran dignes La millor forma d’afrontar prestacions dignes és que el sistema sigui sostenible i que no hagis d’embargar els salaris de tota una generació ni comprometre la reputació creditícia del país perquè ningú et pagarà aquell deute. A Grècia no han desaparegut les pensions, però han baixat el 30% perquè eren massa bones per allò que el país es podia permetre. Crec que Andorra no ho farà. No és que pugui ser compatible garantir pensions dignes i que el sistema sigui sostenible; és que hem de fer que ho sigui.

Entre les possibles mesures, es parla de pujar l’edat de jubilació...

Ja està establert a molts països de l’OCDE i és una de les poques accions que assoleix simultàniament la sostenibilitat i la suficiència. Acabes, fins i tot, tenint una millor paga mensual però, com que és per menys mesos, afecta menys al sistema. Això pot ser difícil d’explicar i que la gent ho entengui. És la clau de tenir millors pensions però que siguin més fàcils de pagar. Però no dic que sigui l’única mesura, caldrà fer que la voluntarietat sigui a favor.

Què vol dir?

Una recomanació que faré a la CASS és que, al mateix temps que reformem les pensions, ho hem de fer també amb el sistema fiscal, el mercat de treball i diversificant l’economia i també l’educació. Interessa que les feines siguin menys pesades i millor remunerades, perquè a la gent li sigui més fàcil continuar treballant. Per això, cal modificar el sistema productiu i fer que les tasques més pesades les facin les màquines. I també necessitem productivitat. Andorra ha tingut millors èpoques i cal accelerar el canvi estructural de l’economia.

230A7799

Toca sí o sí, doncs, endarrerir l’edat de jubilació...

És el que fan a molts països, però també hi ha altres problemes, com ara les carreres curtes i el fet que la vida és més llarga. Hi ha moltes modalitats; hem de seguir estudiant a fons aquestes opcions. L’edat no ha variat des de fa un segle i, en canvi, l’esperança de vida als 65 anys ha passat de 9 a 20.

Entenc, però, que no és l’única mesura...

Ni molts menys. Seria un error pensar-ho. Hi ha fins a deu components a la seguretat social en els quals cal intervenir i aquest és només un d’ells. També penso que hem de dissenyar complements de pensions. A càrrec de qui? Em dona igual que sigui una agència independent o un departament de la CASS, però no podem tenir sistemes que competeixin entre si. No podem tenir una pensió contributiva que sigui millor que la que dona la CASS.

Tocarà pujar la cotització... Fins a on i com?

No ho hem parlat. Cal fer números i tot el diagnòstic. Hem de veure quant i com es reparteix, si s’ha de fer a tots els treballadors o progressivament. I també si cal un període de transició.

“Sense plans privats, de la cotització del 12% actual haurem de passar gairebé al 30%”

De cop segur que no....

Això és el que fan al supermercat internacional, a la majoria de països. I també hem de normalitzar les carreres de cotització i fer que la majoria de treballadors les tinguin de quinze anys cap a dalt.

I com es fa això?

Andorra ja té acords bilaterals amb molts països amb qui es relaciona en matèria laboral i també pot formar part de l’acord d’associació. Perfeccionar la totalització és la taula de salvació. Amb carreres per sobre de 30 anys ja estaríem bé per a la part més important del col·lectiu dels treballadors. També cal perfeccionar el sistema entre països per aquells que han treballat a diversos llocs. Quan parlem de punts parlem de drets de treballadors que no visquin a Andorra però que també els tenen.

Els plans privats de pensions són inevitables?

Són desitjables. Aquí hi ha dues cultures. Una, la voluntarietat: l’ocupador que decideix oferir un pla d’empresa, que crec que haurien de ser inclusius i arribar a tots els treballadors. Amb la capitalització, que és el sistema d’aquests plans, no hi ha dèficit. Tu inverteixes un euro i t’han de tornar aquest euro. El sistema és sostenible per definició. També hi ha l’opció que sigui obligatori. A Holanda ho és per a les empreses. D’aquesta forma, la seva seguretat social només posa el 30% del darrer salari i la pensió d’empresa, li dona el 70%. A Andorra, en canvi, no tenim desenvolupada la normativa d’aquests plans i crec que podem impulsar-los de forma voluntària, amb incentius fiscals, o imposar-los. O fer alguna cosa més intel·ligent, com a Nova Zelanda o als Estats Units, on tots els treballadors d’una edat cap a baix estan obligats a entrar en aquest sistema, però al cap de sis mesos s’obre una finestra d’oportunitat i poden marxar. El Regne Unit ha aconseguit enquadrar els darrers anys 11 milions de treballadors. És un gran èxit.

“El pitjor moment per fer una reforma seria quan tinguessin un dèficit estructural i, en canvi, estem a uns anys d’evitar-lo; llavors sí que caldria retallar pensions”

I aquesta és la seva recomanació?

Si no es fa, del 12% actual haurem de passar gairebé al 30% de cotització. Si m’ho pregunten, jo diria que sí. Que caldria pensar en una fórmula com aquesta. Ens quedem doncs que són desitjables però també inevitables.

És factible que hi hagi consens?

Jo he vist compareixences i sessions molt tranquil·les, ben centrades i amb preguntes concretes que revelen una preocupació genuïna, sense un tamís polític. Crec que el clima de serenitat -sense saber què es dirà als passadissos- és molt adequat. És desitjable que la major part d’agents socials i polítics se sentin raonablement còmodes i, si han hagut de cedir, que vegin que ho han fet tots i que s’ha aconseguit un raonable resultat. Més val això que imposar unes solucions que, després, poden ser revertides perquè això és una desgràcia per a un país i fa perdre com a mínim una dècada.

És el millor moment per impulsar la reforma quan s’està sortint de la crisi del coronavirus?

Estem sortint i hi ha coses que canviaran per sempre. Ens hem d’adaptar a aquests canvis estructurals. És un bon moment per escollir camí perquè, després de la recuperació, no hem de tornar als errors d’abans. La digitalització de l’economia s’ha accelerat i hem d’aprofitar per impulsar la reforma del model productiu andorrà i això també ens donarà més opcions de reformar el sistema. El pitjor moment seria quan tinguessin un dèficit estructural i, en canvi, estem a uns anys d’evitar-lo. Llavors sí que caldria retallar pensions. Podem evitar aquesta situació apuntalant el sistema i el paper del fons de reserva. És el moment. Demorar-ho seria un error i desaprofitaríem les vies de canvi estructural que ens obre la recuperació de la pandèmia. Tenim una oportunitat històrica de fer les coses bé, de veure les opcions i d’aprendre dels millors. Sabem les particularitats que té Andorra, com ara la rotació de treballadors, que es poden millorar i que hi ha molt a fer en matèria de prevenció social complementària.

JAHerce entrevista mymo

La pandèmia ha deixat més tocat el sistema?

Sí, però molts dels efectes desgraciats de la pandèmia, que a Espanya arriba gairebé als dos anys, s’assumiran en poc temps. La història revela que aquests xocs s’absorbeixen ràpidament. A diferència d’altres crisis, no hi ha una ruptura dels sectors econòmics. Hem fet mesures molt interessants i mecanismes de protecció amb la vista posada en recuperació. Cert que ha pertorbat els ingressos de cotitzacions però tot això es recuperarà.

Té raó l’expert de l’USdA amb les crítiques que fa quan parla de pensions molt baixes?

Estem a la mateixa sintonia. HI ha pensions molt baixes, però el que cal és analitzar per què. Moltes d’aquestes, si analitzem el que es rep per euro cotitzat, són més generoses que les que són elevades. I també cal tenir en compte que la seguretat social no pot resoldre tots els problemes que li arriben del mercat de treball. Tots sabem que hi ha pensions baixes perquè el sistema andorrà no tenia límit de cotització, però això es pot evitar si aconseguim que els treballadors siguin serials o que totalitzin en sistemes tercers la seva pensió. Tots els experts hem d’entendre que el que avui ens avergonyeix té unes causes complexes i que part del fenomen té una solució en marxa, amb l’encertada decisió d’elevar el període de carència de dos anys a 60 mesos i després a 15 anys. I per sota d’aquest temps, moltes persones s’emportaran un capital, cosa que no passa a altres països. Ja és més generós que a molts altres llocs. I, també, cal abordar a fons l’enorme rotació de treballadors.

Es pot ser optimista?

Sí, perquè hem vist que amb la llei del 2014 es va donar una queixalada important a les perspectives del sistema. Es va ser valent i, ara, necessitem una iniciativa similar, més adaptada a condicions que llavors no es van tenir en compte perquè calia corregir mecanismes molt antics.

Hem de tenir por que les pensions quedin molt baixes?

No, perquè sempre tindran l’opció amb marge suficient de treballar prou temps. La gent ha de témer per la seva jubilació si no treballa prou, si no és productiva, i el que cal demanar als països és que tractin de fer que les economies siguin productes i les carreres laborals, llargues. El treballador que no confia en si mateix per tenir una bona pensió, no la tindrà per molt bo que sigui el sistema. Els que posin cura en la seva carrera, quan el sistema sigui bo, tindran el que mereixin. Si es fa això en un marc d’economia productiva, les pensions seran bones.  

Etiquetes

Comentaris (9)

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.