Aquest dimecres ha tornat a parlar sobre periodisme i diplomàcia en una conferència a l’ambaixada espanyola. Una estona abans, ha atès l’Altaveu per reflexionar sobre la professió periodística, el paper que té en moment de conflicte i com la veu en l’actualitat.
Avui parlarà sobre diplomàtics i periodistes. Tenen punts en comú les dues professions?
Són dues activitats paral·leles que presten diferents serveis a la societat. Són uns serveis compatibles, però que a vegades poden interferir-se i poden arribar a tenir algun tipus de complicació. Que no és freqüent, com a mínim en els conflictes en què jo he estat. Jo he vist que ens podem entendre perfectament, que podem col·laborar també amb algunes coses, encara que cadascú té uns objectius determinats. I hi ha alguna cosa molt clara: els diplomàtics estan al servei d’un govern a l’hora de desenvolupar la seva professió, que és buscar la pau o l’entesa.
“Els diplomàtics tenen l’obligació del secret professional i els periodistes tenim la necessitat de saltar-lo per assabentar-nos del que realment passa”
I els periodistes?
Tenim com a objectiu la veritat, explicar la veritat, sigui de qui sigui, d’un govern o un altre. I aquí és on a vegades no coincidim, òbviament. Però tenim una diferència: els diplomàtics tenen l’obligació del secret professional i els periodistes tenim la necessitat de saltar-lo, trencar el secret professional per assabentar-nos del que realment passa.
Tots acaben sent protagonistes, d’alguna manera.
Quan hi ha un conflicte fort, hi ha quatre protagonistes, quatre professions. Primer, els polítics, que acostumen a ser els que promouen els conflictes. Ara tenim l’exemple de Rússia i Ucraïna, promogut per polítics com Putin. En segon lloc, els militars, que són els que s’enfronten i en paguen les conseqüències. Els periodistes, que hem d’explicar què passa i els diplomàtics, que hi són per intentar buscar la solució.
Parlava de la guerra entre Rússia i Ucraïna. Era un conflicte esperat?
Són dos països que jo considerava bastant normalitzats. Però em sorprèn que portin dos anys de conflicte i ni tan sols es parli d’un projecte de pau. Hi va haver alguna proposta de Lula de Silva, però el cert és que no veig ni un indici que els diplomàtics, que són els que han de dur a terme les aportacions, els donin pas.
Podríem dir que una guerra és la culminació del fracàs de la diplomàcia?
I de la vida. És el fracàs etern de la societat. No de la vida, de la societat, de la societat mundial. És un fracàs brutal que s’arribi a la guerra. És a dir, a matar gent. Aquest és el gran fracàs de la humanitat, que no s’hagi estat capaç, en milers d’anys, d’acabar amb les guerres. Jo crec que el pitjor que pot fer l’ésser humà, de tot el que passa a la vida, el pitjor són les guerres. El més inexplicable, el més incomprensible. Moren milions de persones i la guerra continua.
No ho podem evitar.
Mira, una vegada, quan estava als Estats Units em van demanar que entrevistés un americà molt famós, no recordo com es deia, que era un expert en prospeccions del que passaria en el futur. Un científic molt important. Això va ser quan va acabar la guerra freda. El vaig anar a veure, era un home gran, realment interessant. Vam parlar molta estona i sobretot del final de la guerra freda, de l’important que era pel món que acabessin aquells 40 anys que havíem viscut amb tensió, sempre amb l’enfrontament entre la Unió Soviètica i Estats Units i què passaria amb la bomba atòmica. Jo li vaig preguntar si vindria un període de pau perquè a més, la societat s’havia culturitzat molt, hi havia més formació. Però em va dir que no, que la guerra seguiria, que la guerra existeix des que existeix l’home. I li vaig dir: “però quines guerres més hi pot haver?”
I què li va dir?
Em va dir: li diré tres o quatre causes de guerra en el futur. Primer, problemes de convivència entre societats. I em va posar com a exemple el problema d’ETA a Espanya en aquella època. No és una guerra, però sí un enfrontament. En segon lloc, hi haurà problemes de frontera. Tercer, problemes de religió. I al cap d’uns mesos vaig veure que esclatava la guerra als Balcans i vaig recordar allò de la guerra per les fronteres. Després va aparèixer Al-Qaida, i vaig pensar: “és el que em deia aquell home!” I ara tenim la de Rússia, la de Síria... I per què?
Hi ha esperança per creure amb la diplomàcia per evitar aquests conflictes?
Quasi totes les guerres, després de morir molta gent, acaben amb la derrota d’una de les parts, com en la segona guerra mundial, però majoritàriament la solució a la guerra ha sigut la diplomàcia. Jo he estat en 7 guerres. Vietnam, per exemple, va acabar després de 12 anys amb l’activitat diplomàtica.
“Les guerres poden acabar amb la derrota d'una de les parts, com la Segona Guerra Mundial, però majoritàriament la solució a la guerra ha sigut la diplomàcia”
Així, encara confia en la diplomàcia? Per Ucraïna i Israel també?
És el que hi ha. Jo espero que a Ucraïna acabi apareixent algú perquè és una guerra absurda. Ara bé, el que sí que t’anticipo com a miniexpert, que no ho soc en relacions internacions i menys en la temàtica militar, mentre Ucraïna compti amb el suport de l’OTAN, no hi veig solució. Ara, si l’OTAN deixa d’ajudar, Rússia s’imposarà sense cap problema.
Calen algunes qualitat especials per ser corresponsal de guerra?
No, jo crec que no. Home, cal saber que corres perill, que correràs una mica més de perill, no molt més, que treballant en un ajuntament de qualsevol poble català, per exemple. Però n’hi ha molts que no ho volen fer, moltíssims. I altres, que hi van un cop i no hi volen tornar més. Jo vaig tenir problemes. Un cop al Sàhara, un càmera, al tercer dia va dir que tornava, que no aguantava el desert.
És que ha de deixar petjada una experiència com aquesta.
T’hi vas acostumant, però sempre tens por.
T’acostumes a veure morts?
Mira, la primera vegada que vaig veure un mort va ser en el primer viatge que vaig fer a l’estranger com a periodista. Vaig anar a Sicília per un terratrèmol, llavors treballava per una agència que es deia Pyresa. Vaig arribar allà i no coneixia ningú, però hi vaig trobar el Miguel de la Quadra. Les màquines treballaven traient runa i hi havia una fila enorme de fèretres per posar els morts. I de cop, veig com una grua treu tot de material i va partir per la meitat un mort. Era el primer mort que veia. Tenia 27 anys i no n’havia vist mai cap, ni a la família. Però unes hores després, el Miguel de la Quadra, el seu equip, jo i algun periodista més d’altres països estàvem asseguts en aquells taüts buits menjant un entrepà.
Però més enllà d’un mort, veuen autèntiques salvatjades.
Sí, és clar. Jo recordo algun bombardeig a Vietnam que va deixar un camp sencer d’arròs ple de morts. A mi em sobtava molt que hi havia gent allà sembrant i quan hi havia un bombardeig els periodistes ens llançàvem a terra o ens intentàvem amagar i aquella gent seguia treballant. Estaven tant acostumats a allò... És evident que t’hi vas habituant, tot i que no ho fas del tot.
Va ser molt dura l’experiència a Vietnam?
Jo vaig ser l’últim de sortir i la sortida va ser molt dura. L’últim dia allà vaig perdre el cap, perquè jo em volia quedar. Estava tota la ciutat bombardejada, havia estat tota la nit des de la terrassa de l’hotel veient els bombardejos i els vaig dir als càmeres que em volia quedar a veure què passava. I si em mataven, és part de l’ofici, no? I el càmera principal em va dir: “saps que jo mai t’he fallat, hem estat a molts llocs junts, però tinc un nen de 3 anys. Manoli [que era la dona] està embarassada i m’ha dit que tu has de ser el padrí d’aquest nen. Així que jo vull tornar a Espanya, ho sento molt, però jo no em puc quedar. Aquesta vegada no em quedo”.
“He estat en moltes guerres i molt variades, i sí, algun cop he estat a punt que em matessin de la manera més tonta”
S’ha de ser valent.
Hi ha la imatge d’un Diego Carcedo molt valent, allà caient les bombes i ell amb el micròfon. Però un dia em van trucar per avisar-me que aquell càmera de qui parlava abans havia mort. Va tenir un accident i van morir ell i el seus fills. Jo estava a Portugal i vaig agafar el primer vol cap a Madrid per anar a l’enterrament. I quan vaig arribar a Madrid, et pots creure que no em vaig atrevir a presentar-me a l’enterrament? No hi vaig anar, ni tampoc a donar el condol a la família. No vaig tenir els ous, com se sol dir, i perdó per l’expressió, d’anar-hi. Hi pot haver una covardia igual?
Ha estat algun cop a punt de morir?
He estat en moltes guerres i molt variades, i sí, algun cop he estat a punt que em matessin de la manera més tonta. Un cop anant de Nicaragua a Hondures, vaig agafar un taxi que el portava un fill de puta integral. Anant per la selva va intentar matar-me amb un ferro, però vaig reaccionar. Li vaig agafar el ferro i el cotxe va començar a fer esses en una carretera al mig de la selva. I una altra vegada, a Managua, vaig arribar a un hotel després d’haver passat la nit al ras. Vaig fer la crònica i quan la vaig haver enviat vaig baixar a la cafeteria de l’hotel. Vaig veure que hi havia alguns militars al fons i va arribar un nen amb els estris per netejar botes. Jo com que anava molt enfangat li vaig demanar que me les netegés. Mentrestant va arribar un altre militar, s’asseu, treu la pistola, la deixa sobre la taula i es va disparar cap on era jo, a menys de 20 centímetres. No va matar el nen de casualitat, i jo em vaig quedar traumatitzat. Estava acollonit però no tenia res. Amb aquestes va baixar un col·lega francès i quan li vaig explicar, em va dir: “Diego, tu t’imagines deshonra major per a un periodista que va a cobrir una guerra que morir en una cafeteria mentre li netegen les sabates?”.
Ha canviat molt la manera de treballar i cobrir els conflictes.
Sí, molt, sobretot per la tecnologia.
Ha canviat la feina del periodista, però no sé si també la forma de fer la guerra. Retransmetem guerres en directe, això pot fer que s’actuï de cara a la galeria?
Sí, això compta, però menys. El que va canviar moltes coses són les tecnologies. Ara mateix, hi ha una guerra a Namíbia i al cap de 5 minuts tu estàs veient que la televisió d’allà o que uns turistes amb un telèfon per satèl·lit t’envien les imatges. Per tant, el que fèiem fa 40 anys té menys sentit, perquè abans s’anava a explicar una cosa que feia dies que se’n parlava, però les imatges es veien 15 dies després. Ara això ha canviat completament.
I la guerra?
Sí, també han canviat. Ara totes les guerres són a llarga distància. O son bombardejos amb avions o drons, o són amb artilleria a molta distància. Recordo un cop a Vietnam, vaig entrar en una base per fer un reportatge i em van dir: “Sap jugar a dards?”. Els vaig dir que no en tenia ni idea. I em van proposar fer una partida. Vam entrar en un despatx ple de pantalles i de cop l’home comença a donar instruccions. I em diu: mira, un avió acaba de sortir de Bangkok i va a bombardejar Hanoi. I ell anava donant instruccions. Des de llavors, s’ha perfeccionat molt més i resulta que tu has de bombardejar a milers de quilòmetres i enfoques bé!
I quin paper hauríem de jugar ara els periodistes?
Sempre buscar la veritat. Per exemple, alguns que estan a Ucraïna m’expliquen que els militars no diuen res, els polítics t’enganyen i què et queda? Doncs si en una ciutat hi ha hagut un bombardeig fa unes hores, anar-hi, agafar les imatges, fotografiar o filmar la destrucció, una escola destrossada, un hospital amb no sé quants morts, recollir alguna informació d’una conferència de premsa que et dona un portaveu i buscar algú que t’expliqui què ha passat. Això ha canviat molt. I buscar què pots explicar, però això és el més difícil.
“La professió té molts problemes i al periodista què li queda? Lluitar per la veritat”
I en general, com veu la professió actualment?
Molt malament, francament malament. Però és la professió que té més garantit el futur, sempre hi haurà mitjans de comunicació. La gent sempre necessitarà què li expliquin què passa, assabentar-se de què passa. Comença pel veïnat i va pujant de nivell fins a escala mundial. Però sempre allò més proper és el que interessa més.
Depenem massa de les xarxes socials? Ens deixem portar massa pel tuit?
Oh, moltíssim! És una desgràcia. I el pitjor és que la gent s’ho creu. I sí que hi ha coses que són veritat i que presten cert servei, però en general intoxiquen perquè no són periodistes els que ho fan anar, o no són periodistes honrats. Qualsevol pot enviar una cosa i veus qualsevol disbarat. I en segon lloc, hi ha molts interessos i tothom intoxica.
I què faria falta per millorar la professió? Més recursos?
La professió té molts problemes ara, alguns sobrevinguts. Per exemple, va fer molt mal la pandèmia, va comportar el tancament de molt mitjans, van morir professionals, va fer que durant molt de temps no es pogués fer periodisme lliurement al carrer i s’hagués de fer des de casa... A més, s’ha enfonsat la venda de diaris de paper, cauen les audiències de la ràdio i ara també les de televisió, però és que hi ha 200 canals. I malgrat que alguns potser només tinguin 100 espectadors, són 100 que els treuen a algú altre. I les empreses es troben amb aquest problema i a més, necessiten actualitzar-se tecnològicament, cosa que es va fer molt bé durant la transició política espanyola, tot i que alguns es van veure perjudicats perquè es van endeutar. I al periodista què li queda? El mateix, lluitar per la veritat. Tot i que també hi ha una altre problema: la influència que han anat agafant en les empreses periodístiques condicionades pel accionistes o condicionades pels partits, que a Espanya és molt exagerat.
Comentaris (2)