Yolanda Valdeolivas // Catedràtica i experta proposada pel PS

“Andorra està millor que altres llocs per abordar reformes no contràries al model social”

Nascuda a la capital d’Espanya, Yolanda Valdeolivas es va llicenciar en dret l’any 1986 a la Universitat Autònoma de Madrid, el mateix centre on el 1991 es va doctorar en dret del Treball. Gran part de la seva vida l’ha dedicat a la docència. De fet, des del 2011 és catedràtica a la facultat de dret, del qual va ser degana entre 2014 i 2018. Ha tingut, també, el seu compromís polític, que la va portar a ser Secretària d’Estat de Treball al primer govern de Pedro Sánchez. Sempre s’ha sentit com a una persona “compromesa i activa” en el pla públic, sense oblidar l’aspecte personal. És mare soltera de dos fills.

Yolanda Valdeolivas García
Yolanda Valdeolivas García

Al llarg de les darreres setmanes, per la comissió d’estudi per a la sostenibilitat del sistema de pensions han anat desfilant diferents experts per aportar la seva visió de la situació. Fa uns dies va ser el torn de Yolanda Valdeolivas, proposta des del grup parlamentari socialdemòcrata i no es pot dir que deixés ningú indiferent. Més enllà de les possibles mesures a prendre, no va amagar que, al seu entendre, hi ha un interès en fer creure que el risc de viabilitat és més elevat del real.

Quin seria l’estat de salut del sistema andorrà de pensions?

Com vaig intentar assenyalar en la compareixença no és particularment greu. Això no evita, però, que calgui planificar el futur perquè els canvis productius, del mercat de treball o els demogràfics afectaran. Però, en comparació amb altres països, Andorra està millor i, per tant, en millor situació d’abordar reformes que no siguin contràries al model social que altres llocs. A Espanya o França, l’estat del seu sistema és més greu. En canvi, Andorra és una economia de mida petita, amb salaris elevats i nivell de vida alt. No és que hi hagi un dèficit estructural de l’equilibri entre ingressos o despeses sinó més aviat els problemes es deuen a un funcionament patològic, defectuós, de les regles del propi sistema. Per això, vaig insistir molt en la infracotització.

Expliqui-ho...

Tant en termes dels salaris com del PIB per càpita i de l’Estat, les quantitats que es destinen al sistema són molt inferiors a la resta de models socials europeus. Una infracotització suposa pensions poc proporcionades amb les rendes d’activitat i que no garanteixen nivells de vida dignes. Per tant, en certa forma, criden directament i indirectament a què les persones estalviïn i busquin entitats financeres per complementar les pensions. Això no es pot tolerar com a un model d’una seguretat social que parteix de l’Estat del benestar i del model social. Andorra té capacitat d’abordar reformes que, crec, han de ser graduals tot i que hi hagi qui no entén que cal cotitzar més al sistema per complir els principis de solidaritat i de redistribució.

“La majoria d’informes són alertes que fan arribar els bancs o les asseguradores; són de part i tenen un interès; dins i tot, en ocasions, un flagrant conflicte d’interessos”

El sistema està realment en risc?

Crec que no. Sincerament, no hi ha un risc de col·lapse immediat. El que sí que és responsable

és analitzar les dades actuals i fer projeccions a curt, mitjà i llarg termini. Això ens donarà més coneixement i informació sobre quines línies de tendències es produiran en l’equilibri entre ingressos i despeses, decidint abans  en quin model volem estar: un que assegura prestacions suficients o un altre que entrega això a les pures regles del mercat i que ho fia tot a l’estalvi privat. Crec que a tot l’entorn europeu hi ha un sobredimensionament del risc, on intervenen entitats financeres i d’assegurances que volen un tros del pastís. La majoria d’informes són alertes que fan arribar els bancs o les asseguradores; són de part i tenen un interès. Fins i tot, en ocasions, un flagrant conflicte d’interessos. Els números també s’han de mirar en termes de solidaritat social, un element que aquests estudis desconeixen. Ells no han de comptar amb això, però l’Estat sí que ha de tenir-ho en compte. No s’ha de creure fil per randa que anem cap a un precipici on, teòricament, haurien d’haver caigut ja.

Una mesura inevitable és pujar les cotizacions?

La caixa andorrana ingressa menys de les possibilitats que ofereix el sistema i els mateixos cotitzants. Això és coherent amb el sistema impositiu existent, però també té un risc. Resulta grat pagar menys quan estàs treballant, però després això té conseqüències. Les empreses i els treballadors poden suportar sense un sacrifici excessiu una cotització més elevada. I això ja determina més ingressos. També cal incrementar el grau de protecció, que és on hem d’introduir elements redistributius. Cal exigir càrrega contributiva a tothom, però no igual per a tots. Es pot fer que aportin més els qui més tenen i, també cal incrementar prestacions. Un sistema redistributiu ha de garantir que tothom tingui, quan no pot seguir treballant, una renda mínima vital. I si no arriba el sistema contributiu, cal incrementar el no contributiu.

Comparteix, doncs, que les pensions són baixes...

Sí. I és una dada objectiva. No és discutible. Al context andorrà, no es garanteixen rendes proporcionades a l’activitat ni possibilitats, en molts casos, de portar una vida digna. I, si es compara amb la resta de països en els quals Andorra ha d’emmirallar-se, té pensions molt per sota de la mitjana. Està a la cua. Això és un element estructural del sistema que cal corregir. Un sistema de seguretat social que no garanteix rendes vitals no serveix. Comparant amb Europa es nota de forma dramàtica. Una societat solidària, que vulgui generar sentiment de ciutadania, d’afecte, d’implicació amb l’Estat, no s’ho pot permetre perquè deixa a la cuneta molta gent. Cal incrementar les quotes i això permetrà augmentar les pensions. I aquells que siguin expulsats per no haver cotitzat suficient, han de tenir un matalàs de seguretat, una xarxa pública de seguretat, que els permeti sortir de la seva situació de necessitat. No els  podem deixar abandonats; també han de beneficiar-se de la riquesa del país a la qual han contribuït.

“Cal més distància entre la càrrega de les empreses i la dels treballadors, que no ho poden traslladar a ningú. Per a ells, simplement és menys renda”

Ja ha dit que cal apujar les cotitzacions. Quant?

El nivell mitjà de la Unió Europea es troba en 10 punts percentuals per sobre del que es cotitza a Andorra. I la diferència és més gran encara a França o Espanya. I després, hi ha un altre element important: que hi ha menys càrrega sobre les empreses que sobre els treballadors. A Espanya l’empresari cotitza el 33% i el treballador tot just un 6%. Allà hi ha molta diferència contributiva. Per què? Perquè les empreses poden rebaixar l’impacte d’aquesta càrrega incrementant preus o ajustant salaris. Ja es considera una despesa de producció més. Això també es pot fer a Andorra. Evidentment, els resultarà poc agradable, però tenen més recursos per rebaixar l’impacte d’aquestes pujades. Cal més distància entre la càrrega de les empreses i la dels treballadors, que no ho poden traslladar a ningú. Per a ells, simplement és menys renda. En resum, cal incrementar les cotitzacions, però que la càrrega recaigui més en qui té més recursos.

La darrera vegada que es va fer va ser 50 i 50...

Ho sé. A Europa gairebé ningú juga amb això. És absolutament excepcional.  Cal pensar que els salaris són la font de vida dels treballadors que no tenen a qui traslladar una menor renda, cosa que les empreses sí que poden fer. També es poden fer bonificacions a empreses que contractin col·lectius vulnerables o que tinguin dificultats. Es poden aplicar elements d’ajust.

A més, part de la cotització no va a les pensions...

Això és gravíssim. A Espanya i a la resta de països ja s’ha diferenciat el que va a pensions contributives i el que va a despesa sanitària, que té una altra qualitat, com ara l’educció, que ha de ser assumida per via pressupostària perquè tots els ciutadans en són beneficiaris. Si treus el finançament de la sanitat, deixes més sanejat el sistema. També cal treure totes les despeses del personal i de funcionament de la CASS, que ara també s’assumeix amb les quotes. Si apugem la cotització i evitem e. desviament de quotes a fins que no són propis del sistema de pensions, la seguretat social canvia significativament de rumb. 

Valdeolivas, durant la seva etapa al govern espanyol.
Valdeolivas, durant la seva etapa al govern espanyol.

Però, llavors, la sanitat com es paga?

Amb impostos, com a tots els llocs del món que són homologables a Andorra. Com es paguen l’educació o les carreteres? Amb impostos. Tenir un sistema impositiu on es paga poc acaba repercutint en la qualitat de vida. L’assistència sanitària costa diners, però ha de sortir de tots els ciutadans, perquè tots en són beneficiaris, no només dels treballadors. I també han de ser impostos progressius, no lineals i iguals per a tots.

Cal endarrerir l’edat de jubilació?

És inevitable. A Espanya ens hem resistit molt perquè pensàvem que es perjudicava molts treballadors que tenien l’expectativa de fer-ho als 65 anys, però ho és per una raó purament biològica. L’esperança de vida s’ha incrementat i això és gràcies a la qualitat de vida. És un element a valorar. Vivim millor i això ens permet viure més anys. Però, si tenim més esperança de vida, també tindrem molts anys en el moment de la jubilació i això s’ha d’adaptar. Ara hi ha més anys on es percebrà pensió i és raonable exigir aquesta major capacitat contributiva allargant l’edat de jubilació.

“És inevitable allargar l’edat de jubilació; probablement fins als 67 anys, però és un ajust que es pot fer en 15 o 20 anys”

Fins a quan i com?

Probablement els 67 anys. S’està convertint en la línia constant i, qui sap, potser d’aquí a uns anys als 68. A Espanya ens hem donat quinze anys per fer el canvi. És bo que les reformes siguin graduals perquè no agafin la gent fora de joc i pugui prendre decisions. També cal analitzar si es pot fer a tots els treballs, però amb caràcter general, Andorra està abocada a fer-ho com a mínim un parell d’anys, en un període prolongat. Es pot donar 15 o 20 anys per fer aquest ajust.

Són inevitables els plans privats?

No. És una decisió individual en la qual l’Estat no ha de ficar-se. No ho és, sobretot, si es vol dir que aquesta és la solució i, per tant, l’Estat es retira perquè el sector privat ofereix una alternativa. Això és obrir un element social molt sensible a les regles d’oferta, demanda, benefici i ànim lucratiu. L’Estat pot afavorir que els individus completin les seves rendes jugant amb el que en Espanya anomenem plans d’empresa, que surten més barats i on hi ha una aportació del patró. En certa forma, és una mena de salari en diferit. Aporto una quantitat a un fons perquè, quan em jubili, es pugui retirar el capital i els treballadors també participin. Es poden posar incentius fiscals o bonificacions a les empreses. Aquests plans són millors, perquè si cada treballador es fa el seu propi pla de pensió, la posició de desigualtat amb l’entitat financera o asseguradora és abismal. Fins i tot a Espanya es parla d’una mena d’asseguradora pública. A més, molts treballadors acceptarien perquè el cost que tindran és inferior al que tindrien si ho fan sols. Però els fons privats no són una alternativa al sistema. Parteixen en general de la capacitat d’estalvi individual. Qui tingui molt ho podrà fer, però actualment, la gran majoria dels ciutadans no tenen capacitat d’estalvi. Prou fan amb arribar a final de mes. Què fem amb ells? El sistema públic ha d’estar allà, protegint amb un mínim.

S’ha de posar un límit a les pensions més elevades?

És discutible dir que si algú ha contribuït molt al sistema, té dret a treure també molt. Crec que no. Un sistema pot fer que algú contribueixi segons el seu salari, però es pot limitar la pensió. Estem en un model redistributiu. El que s’aporta de més va al sistema i això és solidaritat intergeneracional i intrageneracional. No crec que es pugui parlar de termes expropiatoris. Això no és un sistema privat sinó d’assegurança social on tots aporten per a tots, cadascú segons les seves rendes. Si no, la bretxa de desigualtat és insuportable. Condueix a un model injust i egoista, impropi d’un sistema europeu.

Valdeolivas, parlant amb els consellers generals del PS.
Valdeolivas, parlant amb els consellers generals del PS.

Un sistema que sigui sostenible pot garantir pensions dignes?

Un sistema econòmicament sostenible ho ha de ser també socialment i només ho serà si garanteix pensions dignes. No és que ho pugui ser, és que ho ha de ser. A Espanya hem recuperat l’actualització amb l’IPC i les prestacions més baixes han anat pujant més perquè hem d’estrènyer la bretxa i garantir la dignitat de les pensions, que qui les cobra no sigui exclòs socialment i pugui participar del creixement econòmic. Sostenibilitat econòmica i sostenibilitat social són dues parts de l’equació imprescindibles.

Quina importància ha de tenir el consens en aquesta reforma?

Vital. Aquestes grans reformes que tenen tanta repercussió, no només en la seguretat social sinó també en l’economia i el mercat de treball en general, han de comptar amb el consens més gran possible, obrint-se a la participació al debat de tots els implicats: forces polítiques, agents socials i la ciutadania en general. El consens és una estratègia, però també un element de l’acord, perquè et garanteix més eficàcia, més fàcil aplicació i més legitimitat social. Cal un gran acord perquè és una matèria que, en cas contrari, té una gran contestació social al carrer, i que no pot estar sotmesa als canvis polítics. Cal un pacte d’Estat i social al més alt nivell per dir que hi anem i que hi anem plegats. Hi haurà diferències en la lletra petita i en com s’articula una mesura, però les línies de reforma han de ser participades per tots perquè impliquen a tots. I si no hi ha acord amb tots, que tingui una amplíssima majoria, perquè, si no és així, serien ineficaces insostenibles i contestades.

És factible?

Crec que sí. Pel coneixement que tinc i pel que he observat, no em sembla que les posicions estiguin tan confrontades per fer-lo perillar. L’estratègia ja està sent encertada, amb la comissió que s’ha creat al Consell, que genera un debat ric i que garanteix que ningú se senti exclòs i que sigui més fàcil arribar a un acord de línies generals.

És el millor moment per parlar de la seguretat social amb la pandèmia?

Probablement no, perquè la pandèmia està tenint repercussions en el sistema de treball i el de protecció social. A Espanya estem gastant milions d’euros que no s’haurien necessitat sense el coronavirus. Però, descomptat aquest efecte, com més aviat es parli de les reformes, millor, tot i que és cert que pot distorsionar el debat. Cal entendre que la despesa extraordinària que s’ha hagut de fer s’ha de veure com conjuntural. No es poden treure conclusions que serveixin per a les tendències de la reforma. Cal treure de la discussió les mesures i les partides antiCovid perquè espero que aviat desapareguin en no ser necessàries.

Es pot ser optimista?

Com a conclusió, afegiria que Andorra és una economia que, dins la seva mida, és solvent i potent, amb un estatus envejable. I no pot arriscar aquesta posició econòmica i tenir un cost reputacional per emprendre mesures en seguretat social que suposin un retrocés abans d’arribar als nivells mitjans dels països europeus. Quan s’hi estigui, llavors es podrà començar a pensar si cal retallar, però no abans.

Comentaris (7)

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.