Com sorgeix la idea de fer el documental?
Fa dos anys, vaig fer un programa de ràdio sobre el tema. Llavors, pensava que el debat podia ser com el d’altres països, centrat en avortament sí o no, però vaig descobrir tot el rerefons polític i que transcendia la discussió sobre drets i també afectava el de l’estructura institucional d’Andorra. Em va sorprendre. Vaig comprovar que l’opinió pública a Andorra és igual que a Catalunya. No són antiavortistes, ni els partits; però sembla que la despenalització tindria unes conseqüències que, segons argumentava molta gent, poden posar en risc la sobirania del país, ja que suposaria incomodar el Vaticà. Aquest rerefons fa el tema més interessant.
Sobta que em digui que hi ha un paral·lelisme amb Catalunya...
Aquí tenim un debat similar. Què és més important: ser independents o ser de dretes o d’esquerres? A Andorra, el debat ètic i moral que es dona a qualsevol país sobre l’avortament transcendeix a ser un de polític, que divideix la societat.
Per què van decidir tirar endavant el documental?
Entenem que connecta bé amb la sensibilitat de l’espectador en un moment en què estem en l’era del ‘me too’ i, justament, es fa durant la setmana de les dones a TV3 i Catalunya Ràdio. Toca drets de les dones i sobirania; per tant, és target directe del nostre públic.
"El documental és una successió de testimonis de dones que tenen por; senten que se les criminalitza"
Sense fer espòilers, què trobarà l’espectador?
El documental és una successió de testimonis de dones que tenen por. Hi ha sis o set, de les desenes amb què van contactar, que han volgut parlar. No em pensava que em trobaria casos tan dramàtics. El més habitual és el d’un embaràs no desitjat, per un accident amb mètodes anticonceptius. El testimoni tipus és un ‘et podria passar tu’. Dones que van anar a Barcelona, Tolosa o Foix a avortar. T’ho expliquen de forma traumàtica perquè se senten criminalitzades i estigmatitzes. Quan avortar ja no és fàcil, senten que el seu país, a sobre, les criminalitza. Totes pensen que poden anar a la presó. Hem trobat menors violades, noies que patien malformació de fetus o, fins i tot, amb risc de morir. També parlen metges que et diuen que així no es pot treballar i que denuncien la seva inseguretat jurídica, perquè el codi penal diu que a qui produeix un avortament se’l castiga amb presó i inhabilitació. I es pregunten si informar algú, si una noia t’entra a la consulta i li dius on anar, això és induir? Necessiten que la llei ho aclareixi. També veureu personatge de la política i la societat, des d’associacions feministes, partits, defensors de drets humans, Raonador del Ciutadà i institucions internacionals i govern francès.
Heu pogut parlar amb el Coprincipat episcopal?
Sí, però no amb el bisbe, que no ha volgut participar. Hem parlat amb representants de l’Església que ens expliquen, de forma raonable, perquè el Copríncep no pot signar això i quines seria les conseqüències i també amb gent de l’església que ens ha dit que Déu estima i perdona tothom qui pateix. I les dones que hem trobat pateixen. El documental, de fet, descobreix moltes hipocresies. Per exemple, la llei de fecundació in vintro, sí? O el servei d’acompanyament? Al bisbe li sembla bé que es puguin destruir embrions? A més, parlem amb pares de la Constitució, com Jordi Farràs o Maria Reig. També intervé el Govern, que ha passat de negar el problema a utilitzar diners públics per fer un servei d’acompanyament que es pot pensar que vulnera la llei. Hi parlen el ministre de Salut i el portaveu, però com a periodista m’ha decebut que no hagi volgut participar el cap, Xavier Espot.
"Hem trobat molts testimonis, però ens ha costat que parlin, fins i tot amagant la cara; i hem rebut moltes pressions"
Us ha costat trobar els testimonis?
N’hem trobat molts, però ens ha costat que parlin, fins i tot amagant la cara. En vint anys de carrera, mai he fet res tan difícil. Mai m’ha costat tant un tema. Sortiran les testimonis amb la veu distorsionada i la cara tapada, només per haver avortat. Com si fossin terroristes. Això no és normal l’any 2020. No ha estat fàcil; hem rebut moltes pressions.
De qui?
Del Copríncep episcopal i, políticament, també més subtil. Hi ha molta gent que té por i no només qui ha avortat. Fins i tot feministes o metges. Cap ginecòleg, i els hem trucat a tots, ha acceptat parlar.
Algú us va demanar que ho deixéssiu estar?
“Vosaltres, a Catalunya, no teniu prou problemes que heu de venir a Andorra?” Això m’ho ha dit molta gent, especialment els antiavortistes, o millor dit, els defensors del Coprincipat.
Algun testimoni l’ha impactat especialment?
Tots. Són dones que han patit molt, amb una cosa que al segle XXI està resolta mèdicament. Nacions Unides ens diu que això ja només passa en alguns països ce Centreamèrica. Queda clar que és un patiment innecessari. I en molts casos parlem de dones que són menors d’edat i que el trauma els hi queda per sempre.
"Espero que contribueixi a resoldre el problema; fer-ho públic ajudarà al fet que Govern s'adoni que hi ha un problema"
Què li queda a nivell personal?
Espero que, posant el debat sobre la taula, elevant aquest problema a nivell internacional, puguem contribuir a resoldre el problema i a arreglar les coses. A Andorra li falta una empenta. La decisió l’han de prendre els andorrans però, si no es parla, tot és com clandestí. Fer-ho públic contribuirà al fet que el Govern s’adoni que hi ha un problema i que l’ha de resoldre. Què passa amb les adolescents? Amb les dones en situació de precarietat? Què passa si t’estàs morint? Mentre hi hagi una sola andorrana que pateixi aquest trauma, l’Estat té l’obligació de resoldre’l. Sempre amb tot el respecte, perquè la sobirania és dels andorrans, però creiem que cal fer-ho públic i posar llum
L’avortament s’acabarà despenalitzant?
Crec que sí. El documental està molt equilibrat, amb uns testimonis que farà que el públic tingui empatia cap a les dones però també hi ha institucions i partits que expliquen que no és tan fàcil resoldre-ho. L’espectador es quedarà amb el dubte de què tries: drets o sobirania. Doncs bé, al final, hi surten dues adolescents que diuen que caurà pel seu propi pes, que dona igual que es parli de Corpincipat, de pareatges, de bisbe o de sobirania. A classe, diuen, han votat i el 80% han dit que el bisbe no els ha de dir res. L’andorrà es rebec a imposicions de l’estranger, molt gelós de la seva sobirania, però el documental pot ser una empenta per fer un salt endavant en els drets de les dones.
Teniu alguna previsió d’audiència?
És difícil programar a televisió però el ‘Sense Ficció’ és un producte líder d’audiència. El d’Altsasu va tenir un 23% de share.
El documental pot arribar fora de TV3?
Espero que arribi molt lluny. El d’Altsasu el va comprar també ETB. Aquest l’hauria d’emetre també la televisió pública andorrana i la francesa. No volem interferir en un tema que pertoca als andorrans però que ens interpel·la perquè la sentim molt a prop, ja que hi anem a comprar o a esquiar. No és just que nosaltres pugem a comprar formatge i ells vinguin a comprar drets.
Comentaris (10)