Una cascada d'accions judicials penja sobre el cap del 'norovirus d'Arinsal'

Una cascada d\'accions judicials penja sobre el cap del \'norovirus d\'Arinsal\'
Una cascada d\'accions judicials penja sobre el cap del \'norovirus d\'Arinsal\'

· L'aigua contaminada d'Arinsal o una gestió 'per cagar-s'hi'

El serial de l’aigua d’Arinsal, la de la captació que gestionava els darrers anys Aigües del Pirineu SL, amenaça de durar dies i dies. Com el de la seva predecessora Sadamsa-Xarxa SLU, la titular de l’original Aigua d’Arinsal. Eden España, l’empresa que va distribuir a Barcelona, Tarragona i rodalia els sis mil bidons d’aigua que han resultat ser un malson per, com a mínim, quatre mil persones, ha anunciat aquest dijous que estan “valorant amb els nostres assessors les possibles accions legals a emprendre un cop finalitzi la investigació”. La firma espanyola es mostra “consternada pels resultats de les investigacions del ministeri de Salut d’Andorra”. I no n’hi ha per a menys. La cascada d’accions judicials està a punt de començar. I si la fallida de Sadamsa va durar pràcticament vuit anys, el ‘cas norovirus d’Arinsal’ tampoc no serà breu. Segur que no.

Eden ha explicat aquest dijous, a través d’un comunicat, que “abans de començar la nostra relació comercial amb el proveïdor, ens van facilitar totes les autoritzacions legals, tant de la deu com de les seves instal·lacions, que acreditaven que podien dur a terme l'activitat d'envasat d'aigua mineral natural. Així mateix, abans de distribuir els lots afectats vam rebre del proveïdor la certificació de conformitat amb la normativa vigent de cada un d’ells”. Per tant, tot semblava d’allò més correcte. Però “els únics lots d'aigua embotellada que ens van subministrar per a la seva distribució ja han estat retirats del mercat en la seva totalitat. A més, quan vam tenir coneixement de l'incident vam interrompre les relacions comercials amb aquest proveïdor”. Tot just havien iniciat el festeig empresarial. Era la primera vegada que Eden distribuïa aigua procedent d’Andorra. No seria sobrer les condicions del tracte. I les diferències existents amb altres hipotètics proveïdors. 

La nota de l’empresa distribuïdora segueix: “Quan els nostres clients ens van notificar els primers casos de gastroenteritis vam donar ordre immediata de retirada del mercat de tots els lots afectats i informem a tots els nostres clients. Simultàniament vam alertar a les autoritats sanitàries, amb les quals hem col·laborat estretament en les seves investigacions. En vista dels resultats de les mateixes, estem valorant amb els nostres assessors les possibles accions legals a emprendre un cop finalitzi la investigació.” I després de demanar disculpes per activa i per passiva i recordar que “complim totes les normatives europees i espanyoles a més d'exigir a tots els deus proveïdors estrictes estàndards de qualitat” posen a disposició dels clients un correu electrònic (info.legal@aguaeden.es) per mirar de poder atendre eventuals consultes.

Eden España haurà d’actuar contra Aigües del Pirineu ja no per les possibles reclamacions que els puguin arribar contra ells dels clients i dels empleats dels clients -l’empresa distribuïa els bidons entre centenars d’empreses; i van ser els treballadors d’aquestes empreses els qui van patir la gastroenteritis. La firma espanyola haurà d’anar jurídicament contra la societat que avui capitaneja en solitari Andreu Vilarrubla -actualment l’empresa és una SLU però quan es va rescatar el projecte, entre altres, hi participava també el controvertit exdirector de la CASS Antoni Ubach- per la repercussió que el cas tindrà per a la imatge de la companyia. Per a la seva reputació. I que li pot suposar pèrdua de contractes, per exemple. En qüestions que afecten la salut, la confiança també és un factor important.

El quart, Causes Pies

Quan li arribin les demandes civils -i vagin a saber si, potser també, algunes accions penals- a Aigües del Pirineu, que no trigarà en fer suspensió de pagaments gairebé amb tota probabilitat, caldrà veure quina és la reacció de Vilarrubla i els seus assessors. Només ell i l’empresa saben en les condicions que van reprendre l’activitat quan la resta d’empreses -franceses, catalanes…- que s’hi van interessar els anys 2007, 2008 i següents van veure que la veta d’aigua que alimentava la deu d’on pouava al seu dia Sadamsa (Aigua d’Arinsal) era un niu d’infecció. De contaminació. Això se sabia. Va quedar claríssim en una de les assemblees de creditors del procés maratonià. Clar que algunes de les ofertes que al seu dia es van fer per intentar evitar la fallida eren rocambolesques. Una en concret, de la igualadina European Market’s, la va arribar a presentar als administradors judicials el propi gerent de Sadamsa, Josep Maria Grau, que era qui havia conduït la firma al desastre.

European Market’s van enviar una proposta irrisòria sense cap dels seus representants legals directes donés la cara. L’oferta anava acompanyada de la fotocòpia dels carnets d’identitat dels titulars de la societat, Pere Prats i Pius Camprubí. Era el gener del 2007. Vindria l’interès de més firmes. Com per exemple d’Smart Innovation (SMI), que va arribar a pagar una mensualitat de les que es devien als treballadors com a símbol de compromís. Però tot quedaria en no-res en veure la situació de la captació. De la mina d’aigua. Era altament complicat i molt costós sanejar tot allò. Aigua del Pirineu va punxar la veta a més profunditat del que ho havia estat fins llavors. La captació es va anar a buscar més avall. Però els virus hi han acabat arribant igualment. El norovirus generat per femta humana. Sona fatal. Però les analítiques, totes, coincideixen. Ningú va defecar al pou, que quedi clar. Però d’algun lloc surt la merda. Amb perdó. I no fa cap gràcia.

Com no li va fer cap gràcia als creditors de Sadamsa que s’hagués d’arribar a la fallida i per això es va dilatar tant en el temps. Fet i fet, el deute acumulat arribaria pràcticament als catorze milions d’euros. Qui més hi tenia en joc, el principal creditor (hipotecari per a més referències), era Crèdit Andorrà. Entre els préstecs directament concedits i els que al seu dia havia atorgat CaixaBank se n’anava als deu milions d’euros. Als treballadors de llavors, d’Aigua d’Arinsal, se li va quedar a deure, en xifres rodones, 200.000 euros. I l’administració judicial només va aconseguir recuperar, amb tot de tot, 104.000 dels quals en va cobrar, ella, 40.000 com a honoraris. Xavalla per a la resta. I mal de caps per a molts. Però algun dia s’havia d’acabar. I va ser l’octubre del 2011 quan llavors Aigües del Pirineu SL (sense la U d’avui) va adquirir els pocs béns que encara quedaven a Aigües d’Arinsal, a Sadamsa -essencialment, les marques- per 85.000 euros més les dites judicials. La subhasta posava punt final a una era i n’encetava la següent.

Vilarrubla ja va ser qui va estendre el xec per adquirir els béns. I ara li tocarà signar la segona defunció de la històrica planta massanenca. Però abans, i en funció de les reclamacions que rebi, haurà d’estudiar si ell també pot repartir alguna mena d’estopa. Haurà de mirar si hi pot haver alguna responsabilitat del Govern encara que sigui per culpa ‘in vigilando’. O si hi té alguna cosa a dir el quart d’Arinsal, que és el propietari de l’aqüífer i que ha anat cobrant un tant per l’aigua extreta amb l’envasament com a finalitat. Més complicat que rebi Causes Pies, el titular del terreny on està bastida l’empresa i de l’edifici que serveix de seu a l’empresa que té els dies comptats. De fet, ja els tenia des que va esclatar l’afer a Barcelona. Però un cop s’ha sabut això de les restes fecals… la mort és segura i total. No hi haurà una tercera possibilitat. Ara, el serial judicial que aviat començarà també serà bonic. I, probablement, llarg.

Comentaris

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.