- La reobertura del parc d'animals després de l'episodi de l'ós 'Torb' ha portat una mica més de públic local al recinte, encuriosit, i que ha pogut comprovar les mancances
- Servei deficient a nivell de restauració o atraccions que funcionaven molt per sota del que hauria de ser el seu rendiment, entre allò que s'ha constatat
La imatge és més aviat pobra. Ja no és el parc d’animals. És Naturlandia en conjunt que sembla una terra desolada. Com a paratge natural funciona. Com a parc d’aventures, per dir-ho així, el recinte lauredià és més mort que viu. Funciona en somort. El comú, Camprabassa, el va matant a poc a poc. O, com a mínim, ni para ni dispara. La reobertura al públic de la zona d’animals després de l’incident de l’ós ha servit per portar una mica més de públic local al parc. Encuriosit. I han pogut observar en la seva majoria un projecte en declivi. O, potser, una història que mai no ha funcionat perquè, en realitat, potser mai no s’hi ha cregut o perquè no tocava.
El cert és que les mancances, asseguren diverses persones que han tret el cap aquest cap de setmana per la Rabassa laurediana, s’observen per totes bandes. I no cal esforçar-s’hi gaire. S’hi pot esforçar tant com vulguin o els vingui de gust el personal. Però són els primers que saben que no arriben. Encara que duguin un somriure a la cara -no pas tots, però sí uns quants dels integrants de la plantilla- no poden dissimular el que és evident. Inflables sense inflar, begudes que no arriben a lloc. Existències que no s’acaben sense que hi hagi una allau de demanda.
Davant la insistència dels visitants que reclamen el seu plat al restaurant o que s’interessen pel fet que hi hagi un sol ‘buggy' a les instal·lacions pensades per aquest tipus de vehicles, la resposta del personal ve a ser sempre la mateixa. Es fa el que es pot amb el que hi ha. I no amaga el personal que hi ha hagut acomiadaments en una plantilla que, consideren, ja no era res de l’altre món. Acomiadaments i baixes voluntàries veient el percal. Notant una situació incòmoda. Un clima laboral que en alguns dels departaments del parc fa temps que és insostenible.
Hi ha un convenciment generalitzant sobre si l'únic que pot oferir Naturlandia és el que mostra ara més val tancar portes i retornar a la Rabassa el seu encant natural
No entén la plantilla (o una bona part almenys), per exemple, la posició de la direcció general, que davant algun dels darrers accidents que hi ha hagut en alguna de les atraccions, en lloc de defensar el personal o, com a mínim, mira de donar una resposta neutra, ha semblat en més d’una ocasió que es criminalitzava els treballadors. De fet, el paper d’Enric Ordóñez no s’entén des de la lògica i el sentit comú ni dins ni fora del parc. Són moltes les veus que n’han demanat la substitució. Fins i tot des de la majoria comunal. No es va acabar de veure del tot bé un primer allargament del contracte quan finia amb el canvi del mandat. Es va fer confiança al cònsol Josep Miquel Vila entenent que potser sí, que potser calia tenir Ordóñez una temporada al costat per saber com estaven les coses.
Però passats els mesos i veient que no hi ha res que canvia, l’enrariment encara ha crescut més. Ordóñez continua dirigint el parc a distància, envoltat amb gent de la seva confiança i adjudicant treballs o comandes a persones o empreses del seu entorn. I no només el director general de Naturlandia és més a Barcelona que a Sant Julià. És que Vila despatxa tot sovint a la capital catalana sobre el futur del parc. I el nou cap d’operacions del parc, Manuel Robles, que semblava que havia d’assumir més protagonisme que Ordóñez… doncs ha quedat enrere. I és l’home que va portar Manel Torrentallé -que indirectament encara té antenes a Naturlandia- qui continua dirigint amb mà de ferro l’ecoparc lauredià.
Durant aquesta setmana que entra s'hauria de saber el resultat de l'informe elaborat per la policia sobre l'abatiment del plantígrad a partir de les dades dels banders
I al final de tot, el parc animal que s’obria aquest cap de setmana. Amb tantes mancances que la resta del recinte. Amb el tiberi del bestiar resolt gràcies a aportacions de comerços locals i hipermercats del país que abans de llançar certes existències tenen signat -o compromesos- tractes amb Naturlandia. Aquest cap de setmana, després d’un treball contra rellotge d’alguns dies, els vigilants-cuidadors dels animals estaven més temerosos que mai. Conscients que no havia de passar res. Però amb la tensió a flor de pell sabedors de com en serien d’observats. De fet, molt sovint, era més pressió que una altra cosa.
I amb el convenciment, almenys els operaris del parc d’animals, que ells van fer el que tocava. Que des de fa gairebé dos anys van informar la direcció general, és a dir, altre cop Ordóñez, que hi havia deficiències per a les quals calia mitjans per resoldre-les (i els mitjans no van arribar mai), i que si van abatre el plantígrad que havia fugit del tancat va ser en autodefensa. Que els ossos més grans van furgar la terra per buscar frescor i el petit va aprofitar una escletxa per obrir una mica més la tanca i anar a veure món. El van descobrir on no tocava quan un dels cuidadors havia d’anar a preparar l’anestèsia per un linx malalt. I a partir d’aquí es va precipitar tot.
“Es podia haver esperat una mica més a disparar, potser sí; però d’altres haurien disparat molt abans”, afirmen fonts del parc que expliquen que quan el cuidador que va carregar contra l’animal, aquest ja era a una trentena de metres dels vigilants i en posició d’atac. Aquesta setmana s’esperen els resultats de l’informe que hauria d’haver elaborat la policia a partir de les dades facilitades pels banders. Que el cuidador que va disparar ho va fer amb el seu rifle i no amb el del parc és una evidència. A partir d’aquí caldrà veure tot plegat. Però al parc hi ha tristesa. Entre els que hi treballen. I també pel que desprèn. Trista Naturlandia.
Comentaris