L’1 de desembre de 2014, el processat, responsable d’una constructora del país va signar un contracte de compravenda d’un bé immoble a Aixirivall per un valor de 115.000 euros. El comprador era un mecànic de professió que feia molts anys que coneixia a l’home, i que ja li havia comprat la casa on encara viu en l’actualitat i li tenia llogat una part d’un local, on també hi havia altra gent. El fet de compartir l’espai amb altres persones que, segons el perjudicat “no feien molt bona pinta”, el van portar a parlar amb el processat per mirar de buscar un altre espai on guardar els cotxes que estaven en reparació i que no li cabien en el seu taller. Així, van arribar a un acord per adquirir un immoble situat a Aixirivall. Els pagaments es van efectuar amb efectiu, un de 65.000 euros i un altre de 40.000 euros, i un posterior de 10.000 euros.
Quan el comprador i el venedor es van presentar al notari per formalitzar la transacció, aquest els va comunicar que no podien fer l’escriptura a causa de la manca d’un document, probablement l’Impost de Transmissions Patrimonials (ITP). Tot i que el venedor havia intentat pagar l’impost el dia abans, l’operació no es va poder completar, ja que l’immoble no era escripturable a causa d’irregularitats legals.
Tot i que l’acusat sabia que l’immoble no reunia les condicions legals per a fer l’escriptura, va continuar l’operació amb el coneixement de la impossibilitat de formalitzar-ho a causa de les irregularitats legals
Segons el ministeri fiscal, la venda de l’immoble no va ser sinó una maniobra d’engany amb una clara manca de bona fe per part del venedor. El comprador havia adquirit el bé amb la intenció expressa d’utilitzar-lo com a magatzem per aparcar vehicles. Tot i que l’acusat sabia que l’immoble no reunia les condicions legals per a fer l’escriptura, va continuar l’operació amb el coneixement de la impossibilitat de formalitzar-ho a causa de les irregularitats legals que hi havia en no tenir la propietat el dret de pas per tenir aquell accés exterior. Això, segons l’informe de la fiscalia, demostra l’engany premeditat del processat per obtenir els diners, sabent que no podia formalitzar l’escriptura pública per causes legals relacionades amb l’immoble.
Per la seva part, l’acusació particular va posar de manifest que la relació entre les parts va facilitar l’engany. L’home, un promotor immobiliari amb molts anys d’experiència, “coneixia perfectament les implicacions legals i tècniques d’una compravenda d’un bé immoble”, mentre que el comprador, no tenia els coneixements necessaris i confiava en l’experiència del venedor. Això va ser, segons l’acusació, un factor clau perquè es cometés l’estafa. L’advocat va relatar com, a parer seu, l’acusat -que es trobava en una situació econòmica complicada- necessitava els diners ràpid per poder pagar els seus treballadors, i com que sabia que el comprador volia completar l’escriptura i sabia que no seria possible van acabar fent el contracte privat per “donar una imatge de tranquil·litat i una aparença que no coincideix amb la realitat”, afegeix.
I que en diu l’acusat de tot això? El principal argument de la defensa és que “el buit sanitari tenia dret de pas” i que, per tant, podien fer aquell accés exterior. De fet, el dret de pas és la clau de tota aquesta història, perquè com bé va explicar un tècnic del comú de Sant Julià de Lòria, si es disposava d’aquest permís de la propietat veïna, aquell accés s’hagués pogut fer sense cap mena de problema, però segons el que constata tant a l’executiu com a la corporació comunal, el promotor immobiliari no el disposava. Això li va comportar un expedient sancionador per part del comú i una obligació a tapiar l’accés, que a més es troba en una paret mitgera. Per algun motiu o un altre, la sanció no va arribar enlloc, segons va insinuar la defensa, perquè realment sí que existia aquest dret de pas com havia manifestat el seu client.
Segons la defensa de l’acusat, el comprador era conscient de tot, hi havia un consentiment de la compra i malgrat que no es va poder dur a terme l’escriptura, a través del contracte privat que havien signat, el comprador es va quedar uns quants anys en el local. De fet, alguns dels testimonis del sector immobiliari que van declarar a la vista expliquen que durant aquest temps van anar a visitar l’espai per comprar-lo i que el perjudicat va sortir a manifestar que ell n’era el propietari, tot i que hi havia hagut algun inconvenient en la compra. No va ser fins a l’any 2019, quan la saig es va presentar al local per requisar-lo vist que la constructora del promotor immobiliari havia fet fallida: “No és normal que la saig vagi amb un propietari amb un contracte privat i aquest li doni les claus com si res”, apunta l’acusat. Arran de tot el conflicte el comprador va denunciar el venedor per estafa, ja que l’escriptura no es va poder completar a causa de la falta de dret de pas legal, i el cas va arribar als tribunals.
Des de la fiscalia demanen una pena de tres anys de presó per estafa, amb una part de la condemna condicional, així com una multa de 230.000 euros i el pagament de les despeses processals i la responsabilitat civil. A més això, l’acusació particular ha reclamat el retorn dels 115.000 euros més 6.000 euros en concepte de reparacions i despeses derivades del conflicte.
La defensa, per la seva banda, ha intentat desqualificar els arguments de l’acusació, insistint que l’incident és una qüestió de resolució civil, i no penal, i que els problemes amb l’immoble podrien haver estat resolts posteriorment. “No pot ser que un es consideri estafat, però posseeixi l’espai durant set anys i se senti propietari”, ha conclòs l’advocat, tot afegint que “si no es pot demostrar que hi ha un engany anterior, no hi pot haver un delicte d’estafa”. Ara la paraula final la té el Tribunal que haurà de decidir sí els fets són consecutius d’un delicte d’engany i d’estafa.
Comentaris (1)