Hi ha dos elements essencials per condemnar l’acció i que posa de relleu el comú segons les fonts consultades. D’una banda, que el jove o joves, perquè eren dos els que van acudir fins al lloc encara que només un finalment es va llançar en paracaigudes, va accedir a un lloc que en el moment del salt -faltaven vint minuts per a les 9 del matí- estava tancat al públic. No es pot dir obertament del tot que el recinte era d’accés prohibit, perquè al final la muntanya no es pot tancar amb un cadenat, però sí que es pot considerar que aquell espai, el mirador, no estava a disposició dels visitants.
Alhora, es refuta el perill en què es va posar el propi paracaigudista. Com ha vingut explicant l’Altaveu, que és qui va avançar el fet, tot i que sembli el contrari, per a la pràctica del paracaigudisme l’altura des de la qual es va llançar el jove no és suficient. Especialment perquè la muntanya queda molt a prop i qualsevol cop de vent hauria pogut esclafar el paracaigudista contra la roca, amb un enllaç que més val no preveure.
Sia com vulgui, ara serà la policia qui haurà d’avaluar si aquella pràctica és delictiva -el comú, assessorat pels seus serveis jurídics externs ha arribat a la conclusió que, evidentment, sí que es pot perseguir el comportament del paracaigudista- i, alhora, haurà de mirar d’aconseguir identificar el jove, una circumstància que no es considera gens fàcil però que tampoc es creu del tot impossible.
Comentaris