L’última taula rodona del cicle sobre models residencials organitzat per l’Institut Nacional de l’Habitatge ha posat damunt la taula exemples d’aquest tipus de projecte publicoprivat i comunitari, d’organització ciutadana. Suïssa i Dinamarca són els països de referència. Suïssa, per exemple, té més de cent anys de trajectòria cooperativista en habitatge. Dades sorprenents sobre la situació al país alpí: a Lausana, el 8% del parc públic és d’arrel cooperativista; a Basilea, un 20%; i a Zúric, també un 20%. De fet, Zúric vol assolir el 30% el 2050.
Pol Masoni, arquitecte i membre de la fundació La Dinamo, un dels convidats al col·loqui, ha volgut deixar clar què és, en essència, una cooperativa. Que no soni a cosa de ‘hippies’. Així, una cooperativa és una associació autònoma de persones que s’agrupa voluntàriament per satisfer les seves necessitats comunes mitjançant una empresa de propietat conjunta i de gestió democràtica. Existeixen cooperatives agràries, de consum, de treball… I d’habitatge, és clar. Un model jove, nou, minoritari encara (Catalunya n’és pionera a Espanya). L’objectiu final d’una cooperativa d’habitatge és, lògicament, la convivència, poder disposar d’un sostre estable i assequible. Els cooperativistes són els propietaris de l’edifici i l’edifici es construeix, generalment, en sòl públic, cedit per l’administració pública (tot i que també hi ha casos de cooperatives aixecades en sòl privat; és un model relativament adaptable).
L’objectiu final d’una cooperativa d’habitatge és, lògicament, la convivència, poder disposar d’un sostre estable i assequible. Els cooperativistes són els propietaris de l’edifici i l’edifici es construeix, generalment, en sòl públic, cedit per l’administració pública.
Tot el procés –un procés singular: de discussió, de consensos– que cal seguir fins a arribar a la fase de convivència és, doncs, complex. En aquest sentit, la fundació La Dinamo, nascuda el 2016, contribueix a impulsar projectes de cooperatives oferint suport tècnic i facilitant les eines per orientar aquest procés. Calen arquitectes, advocats, economistes, mediadors, etc. Els números, com sempre, són una de les carpetes que requereix més atenció. Apunta Masoni que els cooperativistes s’hauran de comprometre econòmicament (amb una aportació inicial que podran recuperar si abandonen el projecte i una quota mensual d’uns 600 euros des de l’inici de la convivència). I caldrà, també, ser hàbil per trobar altres fonts de finançament que ajudin a pagar la promoció (perquè el cooperativisme no és sinònim de gratuïtat). Guanyar-se, per exemple, la confiança de bancs ètics.
La Borda és la cooperativa pionera per excel·lència de la ciutat de Barcelona. Cristina Gamboa, arquitecta de l’estudi Lacol i sòcia fundadora d’aquest projecte modèlic, va aventurar-se en el naixement d’aquesta cooperativa durant el període universitari, juntament amb un grup d’amics que volien promoure un projecte residencial factible i exploratori en un context de crisi econòmica i de l’habitatge (2018). Avui, La Borda pot lluir premis i reconeixements internacionals. Per a Gamboa, la cooperativa permet “trencar la cultura de la propietat”, que “el mercat no ens mani”. “I blinda, a més, l’especulació”.
Aquell grup d’amics –recorda– tenia la necessitat de trobar un “habitatge estable i assequible”. L’arquitecta emfatitza aquesta voluntat de col·lectivitat –de grup– que exigeix el cooperativisme: un conjunt de ciutadans, doncs, té la necessitat i la voluntat d’organitzar-se, de treballar col·lectivament per aconseguir un sostre digne (“són models autopromoguts, on les persones tenen un rol actiu”). El més difícil és trobar el terreny. “La Borda està construïda sobre un sòl de cessió pública a 75 anys”, detalla Gamboa, que és optimista en la proliferació d’aquest model: s’han desenvolupat –a Barcelona– polítiques per fomentar aquest tipus d’habitatge. Un altre punt que destaca és que el cooperativisme també es pot aplicar en edificis existents, que la rehabilitació també és una opció en aquest camp.
Un conjunt de ciutadans, doncs, té la necessitat i la voluntat d’organitzar-se, de treballar col·lectivament per aconseguir un sostre digne (“són models autopromoguts, on les persones tenen un rol actiu”). El més difícil és trobar el terreny.
La convidada ha presentat els habitatges de cooperativa com edificis amb múscul democràtic, amb capacitat per acollir tota mena d’inquilins, però ha remarcat la importància d’adaptar l’espai a les necessitats que sorgeixen durant la vida, a les etapes vitals, i de respectar la intimitat i la privacitat tenint en compte la rellevància i la centralitat de les zones comunes d’aquests blocs (amb una planta baixa on es concentren la majoria de ‘serveis’ comunitaris).
Marc Torrent, tercer convidat i conseller d’Habitatge del comú d’Andorra la Vella (insisteix que la corporació de la capital és l’única amb una conselleria dedicada a la matèria), ha subratllat “el canvi de paradigma i de concepte de la tinença” que incorpora el cooperativisme, un model “intermedi” que té “els beneficis del lloguer i de la compra”, però, també, algun inconvenient: “No el pots donar en herència, però t’ofereix estabilitat”. No ho tindrem tot, però, almenys, que puguem viure tranquils sota un sostre assequible i garantit a llarg termini.
Comentaris (1)