Hi ha somnis, il·lusions, metes o reptes que ve valen una feina. O millor dit, perdre la feina. Això és el que deuria pensar Ainhoa Fernández quan després de temps tenint clar que participaria en la primera fase classificatòria per a un Mundial defensant la samarreta i la porteria de la selecció andorrana de futbol femení es va trobar, gairebé com aquell qui diu a la porta de l’avió, que l’empresa on treballa -vaja, s’hauria de dir, ja treballava- li deia que aquelles vacances que verbalment tenia concedides per poder viatjar a Lituània amb el combinat nacional s’esfumaven. Que hi havia massa feina com per poder-li concedir el desig. La solució només podia ser una: que s’acomiadés. Que causés baixa de manera voluntària. I entre la pilota o que les hi toquessin, metafòricament entès, va optar per la primera. Comiat voluntari i cap a l’exrepública soviètica hi falta gent.
Fernández molt probablement serà titular dijous contra Moldàvia, en el primer partit que Andorra jugarà en un campionat de preclassificació per a un Mundial de futbol femení. Quan Ainhoa torni de Vilna haurà de deixar de pensar en els guants -almenys, de pensar-hi menys que els darrers dies- i s’haurà de posar a buscar feina. Després de gairebé dos anys d’estada en un conegut hipermercat de l’avinguda Meritxell haurà de passar pàgina. Potser va ser impulsivitat. Però la també portera de l’Enfaf va considerar que era de justícia després de mesos suant la cansalada i la samarreta poder defensar la tricolor. Sabia que hauria de sacrificar part de les seves vacances per poder anar al precampionat. En tot cas, però, mai no es va pensar que acabaria havent de sacrificar el lloc de feina sencer.
La situació es va tòrcer els darrers dies, potser les darreres dues setmanes. No massa més. Ainhoa Fernández era conscient que, a diferència de l’administració pública, quan un treballa al sector privat no gaudeix de cap permís especial per defensar la pàtria. Sabedora que tindria l’oportunitat de defensar la porteria d’Andorra en un torneig que la selecció juga per primera vegada i sabent que no tindria dies de lliure disposició al seu lloc de treball va sol·licitar poder agafar part dels seus dies de vacances per destinar-los al desplaçament a Lituània. El desig li va ser concedit. Però només de forma verbal i condicionat a la presentació d’un justificant emès per la Federació Andorrana de Futbol (FAF) que no va arribar fins divendres.
Pel mig, però, l’esportista va patir una dolença que la va obligar a agafar la baixa. Res de gaire anormal. Si abans de la baixa, Fernández estava assignada a una secció que malgrat entusiasmar-la d’allò més no deixava de ser feina i, a més a més, amb uns horaris que li permetien combinar la jornada laboral amb els entrenaments i els partits quan tocava, quan va retornar després d’uns dies d’absència li van comunicar que se la traslladava de secció. Ja no podria tenir tantes facilitats per combinar feina i futbol. Obligació i devoció. I l’estocada a tot plegat va arribar aquest dilluns quan ja amb la maleta feta Ainhoa Fernández va recordar als responsables de la gran superfície on treballava que arribaven aquells dies de vacances que havien pactat.
Però va ser que no. Que ni parlar-ne. Que a la nova secció hi havia una feinada de por i que no podia marxar. I que si s’absentava durant tants dies sense justificar-ho el que havia de fer és agafar i plegar voluntàriament. Vaja, que quedi clar, no va ser un acomiadament. Se li va donar una empenteta perquè plegués. I amb la pilota al cap i el paper al davant que amb una firma li permetia alliberar-se de les obligacions laborals i posar-se camí de Lituània va estampar la firma i adéu-siau. ¿Impulsivitat de joventut? Potser. ¿Idolatria pel futbol davant un poc entusiasme per una feina que no acabava d’omplir? Segurament. Però la portera (de la selecció nacional andorrana) prefereix els propers dies parar pilotes. Després ja estarà parada d’una altra manera. I espera que sigui per pocs dies.
Comentaris