Així, l’hospital i la fundació han signat un conveni d’un any (prorrogable) que permet oferir als pacients dues sessions de musicoteràpia per setmana. Laia Font és musicoterapeuta de referència d’aquest projecte.
Durant la prova pilot, explica Marc Pascual, coordinador de la Unitat de Cures Pal·liatives, “hem vist coses que tenen un valor; hem vist com la musicoteràpia permet arribar a llocs que per altres vies no és possible arribar”. “Tenim una psicòloga, una treballadora social i una fisioterapeuta, però hi ha persones en situacions difícils a les quals els costa molt expressar-se amb l’equip mèdic o amb la persona que tenen al costat. Intentes ajudar de diferents maneres, però no aconsegueixes entrar”, afegeix. Pascual parla de persones ingressades que són “dures, rígides, amb tot el respecte, però mantenen una actitud de contenció, tenen una gran dificultat d’expressió”. Aquí entra en joc la musicoteràpia, que permet “obrir nous canals emocionals que cap altra tècnica aconsegueix”. La música és “una altra porta” i Font domina la tècnica per obrir-la. De fet, amplia Pascual, es procura que Font faci la visita prèvia al pas de la psicòloga, per exemple, perquè “ella ja deixa aquestes portes obertes”. “Hem trobat el paper que ens pot donar la Laia”, resumeix Pascual.
L’aterratge Font a la Unitat de Cures Pal·liatives neix del convenciment de la Fundació ONCA de poder treballar “altres àrees, altres tipologies de pacients”. La fundació va tenir clar que Font era la persona adient per tirar endavant la introducció de la musicoteràpia a la Unitat de Cures Pal·liatives i es va plantejar el projecte al SAAS. Pascual i el seu equip van estudiar la iniciativa amb cura perquè “cal ser rigorosos; tractem persones amb malalties avançades, amb una gran limitació. Soc una persona cartesiana i no accepto qualsevol cosa”. El projecte presentat, però, tenia “molta consistència” i es va decidir arrencar amb una prova pilot que va concloure amb “una resposta excel·lent” (obtinguda a partir dels qüestionaris que es van passar a pacients, familiars i professionals).
Vista la satisfacció general, es va decidir signar el conveni en qüestió, que inclou una ampliació de les sessions: durant la prova pilot es feia una sessió per setmana, ara se n’organitzen dues. Amb el projecte afermat, ara també s’ha engegat un estudi científic per saber quina és la resposta de la musicoteràpia sobres els símptomes físics i emocionals dels malalts. Pascual deixa clar, però, que aquesta tècnica “no és un miracle; no és la panacea. És una millora de la qualitat de vida dels pacients”. Les sessions poden durar des de l’hora i mitja a l’hora, “en funció de com estigui la persona”.
Font assenyala que “cada sessió és única perquè cada pacient és diferent”. La musicoterapeuta s’adapta “a les necessitats reals del pacient, en funció de com ha dormit, de com està, treballem d’una manera o d’una altra”. Font apunta que treballa amb la “història sonora” de cada persona ingressada. “Cada persona té unes cançons significatives. No hi ha una recepta. No és un Ibuprofèn. La música impacta d’una manera diferent en cada persona. Ens connecta amb la història de vida. Aquest és la base amb què treballo”.
A banda de la història sonora, però, Font també treballa altres tècniques, com ara la construcció de cançons: “No estem acostumats a explicar el que ens passa i, de vegades, fer-ho en forma d’història, posar-hi música i lletra, ens pot ajudar a expressar els sentiments que estan més amagats”.
Avui, s’aplica la musicoteràpia als vuits pacients hospitalitzats de la Unitat de Cures Pal·liatives. Una unitat que compta amb un total de dotze llits disponibles i té una ocupació variable (entre quatre i dotze persones ingressades). La unitat, però, també inclou l’atenció telefònica, les consultes externes i les visites als domicilis (actualment, són una quarantena els pacients actius).
Comentaris