La competència de vegades és bona. Però en altres ocasions origina pugnes, batusses, batalles. És el cas de les múltiples bandes que es dediquen al contraban i que han convertit el Pas i els seus entorns territori francès enllà en una mena de selva. Normalment, les diferències es resolen entre bambolines. Però no sempre és així. Si la detenció d’un duaner francès ha posat de manifest com de seriosament es prenen les autoritats franceses la ‘indústria contrabandística tabaquera’, un ‘atropellament exprés’ que hi va haver molts pocs dies abans d’aquell arrest a poca distància de la duana juxtaposada del Pas de la Casa va fer evident fins on pot arribar la rivalitat.
Un dels molts passadors, dels molts ‘fardistes’, que integren les bandes que porten a coll caixes de tabac des del Pas fins properes poblacions dels Pirineus Orientals va aparèixer ‘tirat’ al voral de la carretera. A la cuneta. Al vial que va del punt fronterer del Baladrà fins al poble encampadà. A encara no mig quilòmetre de la duana. Però en territori francès. El fet, greu, molt greu, va causar un veritable embolic. Ningú no va veure com atropellaven l’home. Però va ser aixafat expressament. O això pensen els investigadors, segons les fonts consultades. Li van trinxar les cames i el van abandonar. Així les gasten les bandes. A bones, són bones. A males, no hi ha ni miraments ni perdó.
I és que cada banda pretén tenir, mantenir i retenir el seu propi trajecte. I no suporta que cap altra banda s’apunti a usar el mateix camí. Almenys, mentre hi passen els seus ‘fardistes’. Hi ha diversos grups. Però es podria dir que hi ha dos grans vessants de xarxes. La xarxa la cúpula de la qual està integrada per persones de països de l’Est, i majoritàriament de Romania i Bulgària, i la xarxa que està controlada per magribins basats a Tolosa o Marsella. Els diferencien les nacionalitats, per dir-ho així, dels cabdills. Els ‘equips’ els integren un bon feix de persones. Però els passadors solen ser, sempre, magribins. Operin sota la xarxa o la cúpula que operin.
Segons les fonts consultades, la xarxa sota el control de països de l’Est d’Europa extorqueix de manera habitual. Com a mètode de treball. El principal grup dirigit per magribins disposa, més o menys, de mig centenar d’operaris ‘fardellistes’. I no volen que els seus passadors comparteixin o coincideixin en els camis amb els que caminen sota l’aixopluc de les màfies de l’Est. Molts dels ‘fardistes’ són homes indocumentats i solen cobrar uns 30 euros per caixa que passen. O això sí, no cobren fins que no n’han passat una xifra mínima. Se’ls vol treure rendiment. “Se’ls explota bastant”, expliquen les fonts. Cada caixa sol incloure mig centenar de cartrons de paquets de tabac. Amb un càlcul ràpid… 50 per 10 i per 20… 10.000 cigarretes a l’esquena.
Mètodes d’introducció
Passar caixes de tabac penjades a l’esquena de matinada i per la muntanya intentant fer-les passar per grans motxilles és una de les fórmules que les bandes usen. Però no és la única. De sistemes n’hi ha molts. I en tots els casos, i especialment aquells mètodes que empren les xarxes dirigides per magribins, també posen menors a feinejar. Adolescents d’entre setze i disset anys. Amb prou força per dur pes però amb una responsabilitat penal moooolt limitada si mai els agafen. Però les bandes també es dediquen molt al ‘contraban al detall’. I què és, aquest tipus de contraban de menudalla? Doncs mirin, cinc persones en un mateix vehicle que formalment acudeixen al Pas a comprar tabac com aquell qui no vol la cosa. I és que no hi ha cap establiment al nucli encampadà que no pugui legalment certificar que el tabac no el ven de cartró en cartró. Que una cosa són les formalitats i l’altra…
Bé, en qualsevol cas, un sistema molt emprat és aquest. Cinc persones en un cotxe que carreguen dos o tres cartrons cadascun. Si s’enganxa algun d’aquests vehicles, ben cosa se li pot fer. La infracció és mínima. I mentre no són enxampats, els vehicles van rodant. Hores i hores durant el dia. Formen part d’un engranatge molt ben dissenyat que té, fins i tot, no gaire lluny del Pas, un circuit de recollida que fa, pràcticament, que els ocupants dels vehicles no hagin ni de baixar de l’automòbil. Cedir els cartrons als responsables de la recollida i tornar a enfilar la carretera en direcció al Pas.
El negoci és rodó i quantiós. D’aquí diverses reaccions. D’aquí les batusses que sovint queden en l’anonimat però que en alguns casos transcendeixen. Com l’atropellament del ‘fardista’ a qui li van esmicolar les cames. Els estanquers de la zona sud de França, fins a Tolosa o potser més enllà, treuen foc pels queixals. Aquesta n’és una altra conseqüència que, en època electoral, va associada a una altra: molts dels partits que concorren als comicis presidencials francesos lloen solucions per al problema. Fins i tot Marine Le Pen ha promès incrementar el servei de duaners amb sis mil nous agents. Si tots són destinats al Pas…
Comentaris