El sector immobiliari és tan desproporcionadament gegant que necessita que la roda vagi girant i, sovint, en lloc de frenar el problema, se l’alimenta. Fent el sumatori de les dades esmentades, el deute total d’Andorra ascendeix a 6.858 milions d’euros, que seria pràcticament dues vegades el PIB del país. En concret, 1,82 vegades la riquesa que genera el Principat, de l’ordre de 3.675 milions d’euros l’any passat. D’aquests prop de 7.000 milions d’euros, 5.517 milions corresponen a deute privat, que equival al 147% del PIB i la resta, uns 1.340 milions d’euros són d’endeutament públic. Una part molt notable del deute privat corresponent a crèdits atorgats al teixit econòmic està lligat al sector immobiliari.
No hi ha dades exactes. Però tenint en compte la distribució de la inversió creditícia de Crèdit Andorrà que va publicar en la memòria del 2024 (la del 2025 encara no ha transcendit), entre els crèdits concedits a constructores i els destinats a activitat immobiliària, sumen l’equivalent al 40% dels diners prestats al sector privat. Per tant, al deute privat.
Com han indicat les fonts consultades d’experts en finances i comptabilitat, als dirigents del país, siguin de l’òrbita privada, siguin de l’òrbita pública, necessiten, tal i com està muntat el país, que constructors, promotors i altres puguin anar guanyant diners per tal de poder retornar els crèdits que tenen. Per tal que puguin saldar, doncs, el seu endeutament. Així doncs, la roda, ja s’ha dit, ha d’anar rodant. I aturar-la és complicat i presenta riscos. Així, difícil adoptar decisions que suposin fer afluixar el nivell de guanys del sector immobiliari.
INVERSIÓ CREDITÍCIA
Segons les dades contingudes en la memòria de la patronal bancària, l’any passat els bancs, en conjunt, van destinar 8.923 milions d’euros a crèdits. D’aquests, 5.562 milions d’euros es van concedir a Andorra. En tot cas, del total global, segons les dades d’Andorran Banking, 3.658 milions d’euros es van destinar a empreses, 2.231 milions a particulars, 2.989 milions d’euros van correspondre a crèdits llombards i tot just 45 milions d’euros es van destinar a l’administració pública. Els bancs no es limiten a guardar diners; una part es destina a concedir crèdits.
La inversió creditícia ha crescut un 22% en cinc anys, però la distribució revela una estratègia molt clara. Els crèdits a empreses han crescut el 31%. Es reforça, doncs, el finançament al teixit productiu. Els denominats crèdits llombards -préstecs avalats amb actius com valors o propietats- han crescut en aquests cinc anys un 34%. Són operacions de baix risc perquè el banc té garanties reals.
Els crèdits a particulars, en aquest darrer lustre, només han crescut un 1%. Per tant, la concessió d’aquesta tipologia de préstecs està gairebé estancada. Això pot reflectir una menor demanda, una política més cautelosa per evitar sobre endeutament familiar, o un enfocament cap a clients d’alt patrimoni. I els préstecs a l’administració pública s’han reduït, els darrers cinc anys, un 39%. Es redueix l’exposició al deute públic, probablement per diversificar riscos i ser més independents de la conjuntura institucional.
En resum: els bancs no reparteixen crèdit a cegues. Prioritzen la seguretat, les garanties reals i els projectes empresarials sòlids. És un senyal de maduresa financera: es busca qualitat abans que quantitat. I quan es destinen a segons quins sectors, com l’immobiliari, les garanties que es demanen i les exigències que s’imposen són molt elevades. D’aquí que sigui necessari, torne-m’hi, anar fent girar la roda.
Comentaris (1)