El posicionament jurisdiccional ve a tomb d’una demanda realitzada per una dona que va enviudar el 30 de desembre del 2017. El 2 de febrer del 2018 va sol·licitar a la Caixa Andorrana de la Seguretat Social (CASS) el reconeixement de la pensió i se li va desestimar. La dona al·legava, i ningú no ho discuteix, que des del 1992 va mantenir una relació marital amb l’home que acabaria morint l’esmentat 2017. Amb aquesta persona va tenir un fill i va compartir altres ‘interessos’, com béns mobles i immobles.
La demandant, que recordava que el 1992 no hi havia els mecanismes legals per poder formalitzar una unió estable de parella, defensava que la legislació en matèria de Seguretat Social estableix que “tenen dret a la pensió de viduïtat tal el cònjuge com ‘... la persona que estava unida a aquella formant una parella de fet…', concepte que no es pot equiparar al de persona que hagi formalitzat una unió estable de parella d’acord amb la Llei qualificada 4/2005, del 21 de febrer, de les unions estables de parella”.
Però els tribunals deixen ben clar que no és així. I ho manté tant la Batllia com el Tribunal Superior. La legislació aplicable al cas, recorda el TS, sempre deixa clar que la relació s’ha de formalitzar en un registre. Així, per exemple, en el fonament de dret segon de la sentència dictada recentment s’hi recorda que “l’article 2 de la Llei 4/2005 defineix la unió estable de parella com la formada de forma duradora per dues persones, majors d’edat o menors emancipades, sense vincle de parentesc en línia recta per consanguinitat o adopció i en línia col·lateral per consanguinitat fins al quart grau, que conviuen en parella i que consten inscrits al Registre corresponent”.
En conseqüència, manté el tribunal, “d’aquesta previsió legal es conclou que la inscripció és requisit sine qua non per la constitució d’aquest tipus d’unió, conclusió que es reforça amb el contingut de l’article 15 de la llei esmentada: ‘Als efectes d’aplicació de la legislació laboral i de la funció pública vigents, les unions estables de parella, així inscrites al Registre, s’equiparen al matrimoni.’” És obvi, doncs, quina serà la decisió del Superior, que no és cap altra que la confirmació de la sentència de primera instància i, per tant, la desestimació de les pretensions de la vídua.
El tribunal recorda que no és excusa el fet que el 1992 no hi hagués els instruments legals per establir una unió formal de parella. Perquè el 2005 es va fixar la normativa a l’efecte i l’ara demandant i qui llavors era la seva parella, ara difunt, no van fer mai el pas de registrar-se. I no es pot oblidar, segons que ressalta el TS, que “per a la constitució d’una parella estable es requereix la manifestació de voluntat explícita de dues persones, que no serà possible quan una d’aquestes persones ja ha mort, sense que es pugui presumir que existís abans de la seva mort quan ha tingut l’oportunitat de fer-ho i no ho ha fet”.
Comentaris