Marxar de casa per sempre més

Els veïns de l’edifici, igual com els ocupants de les 26 habitacions de l’hotel Bellpí, tenen de marge fins aquest divendres a les 3 de la tarda per marxar dels espais on són. Els temporers, majoritàriament obrers de la construcció, que viuen a l’hotel ho tenen relativament senzill. El comú ja havia fet les gestions aquest dimecres perquè si ho volien, la immensa majoria no només voldrà sinó que els cal, puguin passar a ‘residir’ a l’hotel Cérvol, a pocs metres de distància.

Relacionat

Declaració de ruïna?

Diferent és el cas dels llogaters dels pisos de l’edifici número 28. En global són 26. Durant el dia d’avui el comú, d’acord amb les necessitats expressades per cada família, posarà propostes sobre la taula per reallotjar-los. “Això d’haver de marxar fot molt, la veritat, perquè al final has de deixar més de la meitat de les teves coses al pis i sense saber si hi tornaràs a entrar.” Certament, és un escenari plausible. Però si l’edifici no cau pel seu propi pes abans, també sembla evident que si mai calgués una decisió dràstica, amb les degudes mesures de seguretat podrien accedir a l’habitatge a retirar totes les pertinences que hi tinguin.

“Això d’haver de marxar fot molt, la veritat, perquè al final has de deixar més de la meitat de les teves coses al pis i sense saber si hi tornaràs a entrar”, diu un dels veïns que més clar que segurament el pis on ha estat mai ja no el podrà recuperar

No és fàcil, això és cert. I per molt que alguns preveiessin que la situació que es va notificar aquest dimecres podia passar, i per molt que acceptessin com no podia ser d’altra manera la decisió dels cònsols, la ràbia i els plors hi van ser. I en algun cas, molta tensió. L’Ana, l’Hugo… Són dos dels veïns que més públicament han mostrat els seus temors, el seu malestar. La seva tristesa. La seva preocupació. I que no tenen massa clar on aniran a parar. El maig passat, quan van tornar a notar moviments, ja van explicar al pòdcast Altaveu a Fons, quines eren les seves pors i com era viure en aquesta situació.

Perquè el sentiment que aquest cop sí que serà definitiu hi és. I tant que hi és. “Crec que ja no es podrà tornar a viure en aquest edifici”, manté l’Hugo. I observant l’estat de les parets dels espais comuns, de l’interior dels pisos, el cert és que ho sembla. S’assemblen més els habitatges als que mostren les teles d’Ucraïna degut a la guerra, a les bombes, que no pas el que hauria de ser un pis a la capital d’un país amb l’estola que vol vendre Andorra.

“En l’estat en què es troba l’edifici, el que faran és tirar-lo a terra. L’estructura està tocada i al final sortirà més barat enderrocar-lo i tornar-lo a fer.” I és que, a grans trets, els responsables comunals els haurien explicat que fins ara l’administració pública ja hauria invertit 100.000 euros llargs. I que arran del nou desallotjament i tot el que l’acompanya caldrà invertir-ne, com a mínim, 150.000 més. “Ho veig vindre: al final arribaran a la conclusió que és millor fer un edifici nou.”

De moment, fan maletes. Grans per a un temps llarg. Però no pas amb tot el que tenen a casa. I sense els records que no caben pas ni en mil bosses. Però cada vegada més convençuts que aquest cop marxen del pis… probablement per sempre més.