Toni Martí i Demòcrates per Andorra (DA) serren les dents per evitar perdre massa plomes en les properes eleccions comunals. Els màxims dirigents de la formació que controla la majoria parlamentària a banda de comandar l’executiu són conscients del desgast de la marca. Però temen que la pèrdua del lideratge d’alguna altra corporació parroquial més enllà de les que avui per avui ja no li són afins pot abocar la formació a una fractura insostenible molt abans del que ja es preveia que seria el destí final: els propers comicis generals, que si es mantingués més o menys els terminis habituals haurien de succeir-se durant el primer trimestre del 2019.
DA no ho està tenint fàcil per confeccionar llistes per a les comunals. De fet, cap formació no troba un camí planer per elaborar candidatures. Una de les poques excepcions és Ciutadans Compromesos (CC), que coalitzada en l’àmbit nacional, ara, amb Liberals d’Andorra (Ld’A) pretén continuar governant el comú de la Massana amb un equip tan transversal i integrador de sensibilitats parroquials com sigui possible. Amb David Baró i Raül Ferré al capdavant, CC ja té molt avançada la llista que haurà de presentar com a molt tard el 4 de novembre. I si no hi ha un daltabaix molt important, vencerà els comicis del 13 de desembre amb solvència. De fet, aquest pronòstic és el que dificulta enormement els demòcrates elaborar una candidatura que ha de basar l’esquelet en un ‘garrallisme’ que en altres èpoques havia estat l’antítesi de la majoria dels grans dirigents del que avui és el ‘tarongisme’ (una barreja de llets difícil de sostenir) de DA.
Martí i els seus estan capficats en buscar fórmules, amb les aliances que escaigui (de fet, és el pa de cada dia en qualsevol espai polític), per poder continuar comandant les cinc parròquies que avui pot dir que té sota foc amic. La Massana la dóna per perduda tot i haver tingut durant molt temps bona part dels integrants de CC als seus braços. I a Sant Julià intentarà fins a darrera hora vertebrar una alternativa ‘antiUL’ tot esperant que l’escàndol de les targetes de crèdit resti credibilitat a la formació local lligada als liberals. De la resta, només a Escaldes sembla que no hi haurà més color que aquell que el cap de Govern vulgui que hi hagi. Trini Marín i Marc Calvet tenen la reelecció més a prop una vegada ja han fet pública la seva decisió de tornar a presentar-se i el comitè parroquial els ha beneït. La resta de forces escaldenques no consideren la guerra perduda, però gairebé. I a banda de les dificultats pròpies per confeccionar llistes també es troben amb les adversitats alienes. Martí és astut i hàbil -altres en diran maquiavèl·lic- jugador d’escacs polític. I quan sap que hi ha algun prohom o algun nom prou interessant que pot apuntar-se a les files rivals, maniobra per ensorrar qualsevol pla que vagi en un sentit que no li convingui.
Ho asseguren diversos dirigents liberals. Cert és que Ld’A, com el PS o encara més SDP, tenen moltes dificultats per tancar llistes que els seus propis promotors considerin prou fornides. Però els liberals estan que treuen foc pels queixals amb “el catàleg de promeses” que asseguren que pot arribar a oferir Toni Martí a aquells que sap que poden integrar-se en llistes rivals. D’aquí, afirmen diverses fonts liberals, que en el seu cas es vagi amb peus de plom a l’hora d’anunciar candidats o filtrar noms certs. La majoria dels candidats que hagin anat lligats a llistes liberals poc tindran a veure amb la realitat. Però és clar que les maniobres ‘tonimartinianes’ no sempre li surten bé. És el cas d’Andorra la Vella.
L’opció Marsol s’esfuma
L’ara cap de Govern i al febrer candidat demòcrata a la reelecció va col·locar algunes peces en la candidatura de les generals ja en clau comunal. O necessàriament en clau comunal. A final de gener, Conxita Marsol va acceptar anar a la llista per als comicis de l’1 de març amb la condició que seria més tard la candidat de DA a cònsol de la capital. Però ja a l’estiu l’advocada i consellera general va avisar Martí que havia canviat de parer. Que el Consell General no li desagrada (ja hi tenia experiència i assumint llavors -el 2005- més galons que no pas ara) i que el seu despatx laboral la necessita tant com per no poder-se dedicar exclusivament a la política. I d’aquí que Toni Martí s’hagi quedat desarmat i sense un candidat clar per a Andorra la Vella. I Jordi Minguillón se li enfila a les barbes per a desesperació de la majoria de demòcrates i riota d’una Rosa Ferrer que així pot tensar la corda i mantenir la seva quota de poder.
DA no ho té fàcil a la capital. Tampoc a Encamp. I a Canillo el partit taronja espera que l’alternativa que s’està forjant sigui de pa sucat amb oli per no haver de patir més del compte. Que no vol dir que els demòcrates hagin de perdre aquests tres parròquies. No és això. Poden assolir el triomf electoral en totes tres, igual com sembla que serà a Ordino, on l’aliat de DA, Acció Comunal d’Ordino (ACO), és de les poques formacions que ja té definits, aclarits i fets públics els caps de cartell: Josep Àngel Mortés i Gemma Riba. I mentrestant, la suposada oposició encara mira com pot plantar cara als que ara comanden el comú. Coses que passen. Però el que està clar és que com més temps passa, més ha d’amagar les seves sigles DA. A la capital ja està lligat a Cd’I i hores d’ara encara no se sap ben bé qui mana. A Sant Julià, s’intenta la plataforma alternativa. UP i ACO són les marques que realment pesen a Encamp i Ordino. A la Massana DA és un invent inexistent i només a Escaldes i Canillo, dos feus tradicionalment liberals, és on DA no li cal amagar res.
I el que tampoc pot amagar ja Toni Martí i els seus és el pla que tenia per a Banca Privada d’Andorra (BPA). Quan la troballa de la solució al rebombori causat per la nota del FinCEN es va dilatar, tothom va donar per fet que no hi hauria un desenllaç fins després de les comunals. Martí no vol en cap cas que al desgast que ja li ha generat l’afer s’hi puguin assumir acomiadaments i altres decisions (devaluacions de dipòsits, per exemple) que li puguin restar encara més davant les comunals. Durant el debat d’orientació política ja es va acceptar el que fa temps que se sabia però ningú no ho admetia. El pla de resolució no es resoldrà, valgui la redundància, fins al gener. O sigui, primer que passin les comunals, després ja es veurà amb quin abast es fa fora gent de BPA i com es desbloquegen els comptes que hi ha al banc intervingut.
L’‘estalvi garantit’… ¿garantit?
El Govern i la resta d’organismes i entitats de dret públic que intervenen en la gestió de la crisi fan mans i mànigues per sortir-ne el millor parats. Per exemple: s’ha promès a tots aquells que tenen diners invertits en un producte anomenat ‘estalvi garantit’ que realment se’ls garanteix els fons que hi tenen. Que no perdran ni un cèntim d’euro. El fet és molt lloable, sí. Són conscients els gestors de la crisi que una part d’aquell producte està suportat en accions preferents de l’entitat, que molt probablement, si s’executa el pla tal i com l’està dissenyant l’AREB, haurien de tenir valor zero. Però en el cas de les preferents que sustenten una part de l’’estalvi garantit’ ja s’hauria buscat una fórmula de compensació que no ha transcendit. És clar: la majoria de clients, de beneficiaris, d’aquest producte són persones del país, molts treballadors del propi banc. No calia, doncs, crispar més l’ambient. La promesa està feta. No hi haurà pèrdues en les preferents que suporten aquell producte. Però, fins i tot en el cas que la promesa es faci realitat, ¿amb quin raonament jurídic-legal els cap-pensants que han dissenyat aquesta solució per a l’’estalvi garantit’ podran llavors sí donar valor zero a la resta de preferents? Un parell de cases de canvi argentines tenen col·locades entre els seus clients prop de 30 milions d’euros en accions preferents de BPA. ¿Volen dir que es quedaran de braços creuats el dia que els diuen que de 30 passen a zero? És clar: els argentins no voten a les comunals i viuen lluny per fer massa soroll.
Els demòcrates, malgrat tot, esperen que el temporal de BPA perdi força (“hi ha vida més enllà d’aquest afer”, va pronosticar el president del grup parlamentari de DA, Ladislau Baró, divendres durant les rèpliques en el debat d’orientació política) i això els pugui permetre recuperar algunes posicions. Són conscients que si perden el domini d’algun comú més a banda del de Sant Julià i la Massana poden patir. La resta de formacions polítiques, a través de les corporacions parroquials, podria posar el Govern contra les cordes. Però tot i això els taronges no es plantegen anticipar les eleccions. A partir de l’1 de març es podrien tornar a convocar comicis generals. Però aquest escenari no cap al cap de DA. Hi ha massa càrrecs que tenen dissenyada la seva vida per a quatre anys. No per a un. I, sembla, deixaran caure abans Toni Martí i buscar-li un recanvi (Gilbert Saboya seria el preferit sempre que Jordi Cinca o fins i tot Rosa Ferrer no facin excessiva sang) venent que ja han fet un sacrifici que no pas dissoldran la cambra. Això sí, sempre que el cap de Govern, que el fill del barber d’Escaldes, no tiri pel dret, com fa el 90% de les vegades, i els deixi amb el cul a l’aire. A Santo Domingo sempre hi falta gent. I la potestat de dissoldre és seva i només seva.
Comentaris