Les eleccions comunals del mes de desembre -molt probablement del diumenge 6 tot i que amb la llei a la mà també podria ser el 13- seran eleccions. Sí. Però de ben segur que seran molt més que comunals. La recuperació econòmica que es fa pregar massa, les incerteses que encara planegen -i depèn de com més hi tot- per la crisi de Banca Privada d’Andorra (BPA), el desgast que la gestió d’aquesta crisi pot suposar per als governants ‘taronges’ i els seus aliats, o la consolidació (o no) de projectes o aliances polítiques que en les eleccions generals del març passat es van començar a deixar veure atorguen als comicis parroquials de final d’any una clau nacional que en altres ocasions no tenia. Tant impacte ‘supracomunal’ pot tenir la cita amb les urnes que un hipotètic daltabaix de Demòcrates per Andorra (DA) podria empènyer a l’anticipació de les generals. Falta molta legislatura encara. És evident. Però la pressió pel ‘cas BPA’ és més gran que la feina d’haver de presentar unes candidatures prou atractives com per convèncer els electors. I això que els noms, les persones, són sempre clau al Principat. I més en la pugna per liderar, per dirigir, els comuns. És aviat encara per tenir traçat el camí de les cares, de les fotografies que després del dia D s’acabaran convertint en els consellers i les conselleres de les set corporacions parroquials. És aviat, encara, per la manera de fer andorrana. L’estiu està servint per fer contactes informals, perquè els partits i algunes de les persones que en formen part comencin a posar fil a l’agulla. I després de Meritxell, com sempre, el procés s’accelerarà. Quedarà un mes i mig, dos mesos a tot estirar, per la presentació de les llistes. De fet, i encara que sigui entre cafès o lluny d’Andorra i prop del mar, durant aquest estiu ja s’han posat, damunt la taula, des de possibles pactes a desenes de noms. És un trencaclosques, un darrere l’altre, vaja, que cal fer encaixar. Probablement, la mare de totes les batalles es dilucidarà a Andorra la Vella. I no només el dia d’acudir al col·legi electoral. Ja abans, en la confecció de les llistes. El pacte signat abans de les generals entre Demòcrates per Andorra (DA) i la formació inventada per Rosa Ferrer, la Coalició d’Independents (Cd’I), cal veure com s’acaba concretant amb noms i cognoms. També arreu hi ha la incògnita de saber si les formacions socialdemòcrates seran capaces de retrobar-se (de fer-ho a Encamp o Escaldes, i fins i tot a la capital, poden causar algun ensurt als rivals) i de comprovar com es materialitza el ressorgiment dels liberals.
|
ANDORRA LA VELLA Minguillón o el cònsol que no convenç ningú
La capital ha estat dirigida els dos darrers mandats per equips -força diferents entre sí- aglutinats a l’entorn de la figura de Rosa Ferrer. Primer sota el paraigües del Partit Socialdemòcrata (PS). Després, amb un projecte personal que ha acabat desembocant en DA. O gairebé. Perquè el pacte pot acabar fent estralls, obrint escletxes, com a mínim. Ferrer va fer el salt al ministeri i va deixar el comú en mans de Jordi Minguillón. L’actual cònsol major, legalment, pot optar a la reelecció. I en públic, l’avui ministra de Salut el defensa. El promou. Però sap que no té cap suport. O molt pocs. Almenys entre DA i el nucli dur dels Cd’I que voldrien continuar fent política comunal de totes totes. Coalició d’Independents creu que li correspondria liderar la llista conjunta amb DA. I Minguillón es veu fort per anar al capdavant. Però sempre dirà que ell voldria repetir si es pot fer un equip a mida i de la seva confiança. Així salvarà una sortida digna quan Demòcrates li digui activa i per passiva que a ells no els representa. O millor dit: que no el consideren un candidat prou solvent. I encara bo que, ara mateix, no tindrien un nom, o un parell de noms, prou clars. Els actuals consellers, el president del partit, Carles Torralba, i especialment Neus Farré, no hi tornaran. I l’objectiu és trobar una persona que encara que no sigui militant sí que sigui de l’òrbita demòcrata, tingui experiència de gestió (política o empresarial) i una certa notorietat. No és fàcil, evidentment. De moment, DA s’escuda en què abans de res cal treballar en el projecte polític, en el programa electoral. Però hi ha qui posa sobre la taula, com a exemple, el nom del metge Albert Font, sempre que no acabi acceptant el repte d'incorporar-se al SAAS pel qual ha estat sondejat per la ministra Ferrer. Font ja va ser cònsol menor als anys noranta. Tampoc no és fàcil que Minguillón acabi enrolant-se amb els liberals. Però tampoc no és impossible del tot. I l’actual cònsol ja va ser conseller comunal quan militava a les files del PLA. Liberals d’Andorra té clar que farà llista a la capital. De fet, mirarà de fer-ne a totes les parròquies, ja sigui com a Ld’A o a través d’alguna marca associada. Però a Andorra la Vella és on hi ha renovat formalment el comitè parroquial després de les eleccions generals. Lidera el grup local Jordi Cerqueda, que alguns membres de la formació voldrien que es llancés a l’arena política institucional. Però ara mateix no sembla que sigui una opció real. Entre els noms que alguns militants haurien posat sobre la taula hi hauria el de l’exministra Mònica Codina, una empresària molt crítica amb la gestió del comú actual i, directament, de la tasca que està duent a terme Minguillón. Seria doncs molt complicat buscar una aliança entre el cònsol actual i Codina. En canvi, seria un pacte gairebé natural si tornés a l’òrbita laboral un dels seus referents en altres èpoques. També un exministre. Encara que molt centrat ara en la seva tasca professional, hi ha un sector del partit que encara veu amb molta estima qui ja va ser candidat a cònsol en dues ocasions i titular del ministeri d’Educació i Esports Pere Cervós. A la capital és un dels feus on una reconciliació del corrent socialdemòcrata podria fer feina. La suma dels vots obtinguts per separat per PS i SDP a les passades generals suposava un molt bon resultat. A Andorra la Vella totes dues formacions tenen un notable capital humà. I caldria que se superessin els egos personals per poder confeccionar una llista amb garanties. Els personalismes seran determinants per poder determinar si hi pot haver una entesa i, si hi és, quins candidats es poden trobar. Joan Ramon Marina i Delfí Roca van liderar les llistes respectives en els comicis del març passat. |
ESCALDES-ENGORDANY
Marín i López Mirmi o el que l'aigua s'enduguéOn els socialdemòcrates pensen que podrien arribar a jugar un paper més destacat que fins ara és a Escaldes, terreny abonat per Toni Martí. La ‘crisi de l’aigua’ és una de les qüestions a les quals es volen aferrar. D’entrada, pensen en la mateixa candidata de fa quatre anys i consellera comunal a l’oposició, Cèlia Vendrell. SDP té gent a Escaldes, però una implantació molt poc notable com va quedar pal·lès a les generals. No està clar si hi pot haver pacte o, simplement, si la formació el grup parlamentari de la qual presideix l’escaldenc Víctor Naudi es quedarà al marge. Escaldes hauria de ser terreny taronja, el color de la formació del cap de Govern i en altres temps líder gairebé absolut del comú. L’actual cònsol major, Trini Marín, ha dit públicament que el setembre anunciarà si opta a la reelecció o no ho fa. No ha estat un mandat fàcil, però s’ha trobat més còmoda del que pensava en la cadira principal de la corporació. Això sí, porta dotze anys al comú i la tasca política en primera línia (com a consellera responsable del departament de Social ja va tenir un pes específic evident) desgasta. L’afer de l’aigua, que ha deixat en evidència la poca planificació a llarg termini i, fins i tot, la deixadesa amb que s’ha anat tirant endavant el servei, també l’ha tacat una mica. Però el mateix es podria dir del cònsol menor, Marc Calvet, i sembla que en cas que Marín declinés tornar-hi pensaria apostar per Calvet. L’arquitecte i número dos de la corporació està a l’expectativa de la Batllia. Està encausat per ser el suposat autor d’uns comentaris fets en la pàgina electrònica del Diari d’Andorra i en què s’atacava l’honor de l’empresari hoteler Ramon Canut. És ell qui va posar en marxa les accions judicials que van determinar que el comentari s’havia fet a través d’una IP associada a un telèfon titularitat de Calvet. Canut ha ofert un pacte al cònsol per deixar estar l’afer (que li demani públicament perdó), però el jove polític de DA no en vol ni sentir parlar. Defensa que molta gent tenia la contrasenya de la wifi que hauria permès connectar-se a Internet i enviar el comentari calumniador i que ell en cap cas és responsable del text. Canut i els ‘antiVivand’ també poden jugar el seu paper en les properes comunals a Escaldes malgrat que la Justícia no els ha donat la raó en cap de les accions que han anat plantejant contra la decisió comunal de fer per a vianants l’avinguda Carlemany. Per als comicis del desembre, semblava clar que els contraris al tancament de Carlemany s’alinearan amb Liberals d’Andorra. El comitè escaldenc no ha deixat de treballar des de les generals. I un equip fet. I prou gent per omplir la candidatura. Cal, però, determinar les primeres posicions. Un dels noms que hi havia sobre la taula era el d’Eduard López Mirmi. Però si a Trini Marín la ‘crisi de l’aigua’ l’ha tacat poc o molt, al president de Capesa que és López Mirmi l’enrenou del tall de subministrament pràcticament l’ha ofegat. |
|
SANT JULIÀ DE LÒRIA L'eterna batalla per construir una alternativa a ULEn molts altres llocs, un escàndol majúscul com el de les targetes de crèdit protagonitzat pels dos cònsols no només suposaria la mort política dels dos actors principals de l’afer; probablement faria passar uns anys en l’ostracisme el partit que els va portar fins al capdamunt del comú. Sant Julià és diferent. I el mal major serà que Unió Laurediana (UL) veti definitivament Montserrat Gil i Manel Torrentallé. Malgrat que és formalment la cònsol major la qui no ha justificat del tot la despesa realitzada, qui genera més recels és el cònsol menor. UL ha fet en públic algun tímid retret als dos cònsols. Els ha exigit de manera no excessivament explícita explicacions. I poca cosa més. De portes endins, el malestar és més evident. Però no pas general del tot. Això sí, la consciència que l’afer els afecta negativament és global. Però no per això hi ha un sector que no ha descartat del tot Montserrat Gil. Però el president del grup parlamentari liberal i un dels factòtums lauredians per excel·lència, Josep Pintat, sembla que té clar que cal un relleu al capdavant de les llistes. Una altra cosa és qui acabarà liderant la candidatura. Fa mesos s’especulava amb Adrià Pintat. Però hauria perdut força. Joan Albert Farré entraria en totes les travesses, però sempre com una solució possible a qualsevol hora. L’exministra i exconsellera general Roser Bastida seria força ben rebuda. I un sector d’UL apostaria per anar cap al ‘tradicionalisme’ que podria representar Ricard Fiter. Ni el cas de les targetes no sembla que uneixi tots els grups i grupuscles lauredians per fer un front comú per mirar de desbancar UL. Qualsevol alternativa real ha de passar per integrar Demòcrates per Andorra (DA). I DA, més implícitament que explícitament, ja ha anat deixant clar que no participarà d’una plataforma que sigui ‘antiUL’. De fet, UL va ser sòcia seva la passada legislatura. Ara per ara, en aquesta plataforma hi confluirien fonamentalment PS i SDP (representats actualment a l’oposició comunal per Rossend Areny, que no té cap intenció de seguir en política activa, i Josep Roig, molt més batallador) i alguns ciutadans que en altres etapes havia tingut implicació o interès polític. Alguns que havien estat a l’òrbita de Segle 21 i, fins i tot, de DA, però que se’n van acabar allunyant per motius diversos. Més enllà de mirar si realment es configura una plataforma i si aquesta pot tenir un cert potencial, l’altra qüestió seria la dels candidats. Es voldria una persona que per moltes variables representés la transversalitat que es pretén. Amb DA dins del projecte seria més fàcil. De fet, alguns dels integrants del grup de treball previ havien arribat a pensar, a especular, amb noms com els de la fins fa poc ministra d’Educació Roser Suñé. |
|
ENCAMP Mas es busca relleu en un feu que pretén PS SDPEncamp pot ser un pou de sorpreses. Units per al Progrés (UP) és, suposadament, qui talla el bacallà. Ho ha fet els darrers comicis de bracet de Demòcrates per Andorra (DA). Però cada vegada hi ha més gent que és més UP i és menys DA. I no l’importaria festejar amb uns liberals que ja saben, des de les eleccions generals del març, que anar a la guerra amb l’‘entorn Alís’ no suma. Més aviat, consideren Liberals d’Andorra que el que van fer va ser uns mesos va ser ‘rascar’ vots que haurien quedat a UP-DA. Però no van restar de l’òrbita socialdemòcrata. I això també fa créixer les esperances del PS de poder girar la truita si algú es despista. Una de les novetats ‘tècniques’ més importants quant al procés electoral a Encamp serà el fet que, en aquesta ocasió, hi haurà una urna específica al Pas de la Casa. Els residents amb dret a vot no hauran d’acudir a la seu comunal central encampadana. El que hi ha més clar de tot, a Encamp, és que l’actual cònsol major, Jordi Mas, no té cap intenció de presentar-se a la reelecció. I això no vol dir que no acabi tornant-se a presentar. Però, d’entrada, no és la seva voluntat. Mas també sap que el cònsol menor, Jordi Torres Arauz, no és un cavall guanyador. La consellera major, Ester París, és històricament una bala guardada. Però que mai no s’acaba de disparar. Així les coses, fa setmanes que el cònsol manté trobades i fa contactes buscant el seu propi recanvi. Això ho té clar: si vol plegar ha de deixar embastat el substitut. I ha de ser prou fort i ha de tancar tots els cercles possibles i més. Del contrari, el forçaran, a UP i a DA, a intentar continuar quatre anys més. I els seus interessos personals i empresarials el mantenen massa temps lluny del Principat com per haver de compaginar negocis a l’Argentina i comú d’Encamp. Mas, però, tanca moltes coses entre UP i DA. I la seva sortida pot donar força al sector d’UP més crític amb els demòcrates. I aquí és on es mirarien d’agafar els liberals. Intentar de fer una aliança amb UP sempre que UP es divorciï de DA. |
LA MASSANA
Baró i Farré esperen batre's amb dues llistes més Si hi ha una parròquia on la pugna i les ‘mogudes’ han estat a l’ordre del dia els darrers comicis (comunals i generals), aquesta és la Massana. Els pronòstics diuen que es presentaran tres candidatures. Una és clara: la de Ciutadans Compromesos (CC). La formació parroquial dels actuals cònsols. Uns David Baró i Raül Farré que repetiran. Ja tenen la benedicció del grup que dóna suport a una majoria comunal que, de guanyar les eleccions del desembre, tindria molta continuïtat respecte de l’equip de govern (de fet, Baró compta, per exemple, amb la ‘verda’ Jael Pozo i espera que li faci costat l’entorn liberal pel qual CC va acabar demanant el vot en les passades generals). Baró i Farré no tindran el suport de DA que van tenir el 2011. Ara Demòcrates farà costat a la proposta comunal que sorgeixi de l’entorn de Moviment Massanenc (MM), el grup que hi ha actualment a l’oposició comunal (amb uns Robert Albós, Jordi Serra i Robert Call que han manifestat públicament que no hi tornaran) i que a nivell nacional tenen com a màximes representants dues dones: la ministra de Cultura i Esports, Olga Gelabert, i la consellera general Sofia Garallà. El ‘garrallisme’, doncs, hauria de donar la mà a DA per confeccionar una alternativa parroquial a CC, que en les passades eleccions generals va acabar donant suport a Liberals d’Andorra (Ld’A), una formació que, a la Massana, va disposar, també, del beneplàcit no escrit d’SDP. La formació presidida per Jaume Bartumeu té molt poca implantació a la Massana. Una mica més de presència hi té el PS. Seria a l’entorn d’aquest partit que s’hauria d’articular la tercera llista comunal, donant per fet que les altres dues seran capitanejades per CC i MM. |
ORDINO
ACO es renova i Dolsa pidolaEl comú d’Ordino, a diferència del que podia semblar fa poc més de quatre anys quan escalfaven motors les eleccions del 2011, ha estat una bassa d’oli. Pràcticament sempre, excepte en relació a algunes decisions relatives al camp de neu d’Arcalís, l’oposició liderada per Enric Dolsa ha donat suport a la majoria presidida per Ventura Espot i Consol Naudí. Hi ha hagut tanta compenetració que en molts moments ha semblat que tot era majoria. Tot era govern. Acció Comunal d’Ordino (ACO) ha estat el soci de DA a la parròquia malgrat que hi ha hagut alguns distanciaments momentanis i altres van voler obrir fractures atenent a l’amistat entre Espot i el massanenc Joan Gabriel, un dels valedors del renaixement dels liberals. De moment, l’aliança ACO-DA es manté. I encara més: els Convergents de Dolsa (Cd’O) també es volen sumar al carro. Dolsa va posar com a data límit per arribar a un acord el 31 de juliol. Però ja fa dies que el terme va passar i no hi ha cap trencament. Tampoc un acord total. Dolsa té clar que ell i els suports que li queden ben poca cosa faran i menys influència tindran si no arriben a una entesa amb ACO. I d’això, Espot i el seus en són tan conscients que no volen sentir segons quins cants de sirena. L’excònsol va exigir, primer, i recomanar, després, que es fes un pacte a partir d’un repartiment paritari de places a la llista. I que Convergents d’Ordino ja acceptaven el segon lloc i cedien el primer. Espot i Naudí no poden repetir per mandat legal. Però ACO té clar que té prou gent com per mantenir els dos cònsols. I no cediran. Cd’O haurà de pujar a l’autobús en els llocs que els dos nous líders d’ACO diguin. Fonts de la formació coaligada amb DA asseguren que els candidats a cònsols han de tenir marge de maniobra per poder fer el seu equip. Ventura Espot té clar que el seu candidat predilecte, i de suposat consens, és l'actual conseller de Finances Jordi Ordóñez. Però l''amo dels números' comunal prioritza la seva tasca docent i la seva vida familiar a un increment d'implicació política. Ordóñez hauria de fer tàndem al capdavant de la candidatura amb la responsable de Cultura i Joventut, Gemma Riba. La negativa del conseller de Finances obre altres vies. La mateixa Riba o el també conseller Bartomeu Gabriel. Altres noms que podrien entrar a la travessa podrien ser els de l'exsubsíndic Josep Àngel Mortés, membre de la direcció de DA, o el de l'exconsellera comunal ordinenca format part amb un dels equips de Dolsa i avui propera als demòcrates sense estar-hi del tot afiliada Cristina Rico. Hi hagi entesa o no entre ACO i Cd’O -el representant en la minoria de corporació ordinenca Xavier Jiménez ja ha admès que no tindran més remei que acceptar els dos candidats que proposi la majoria i que condicionaran un hipotètic acord a qüestions com la paritat, la proposta que es faci per l'estació d'Arcalís o al nom de la candidatura- caldrà veure què hi diu la direcció nacional liberal. Dolsa va donar suport en les darreres eleccions generals a Ld’A. Liberals va apostar fort per Toni Riba i per encara no vint vots va perdre els dos consellers que hauria trencat la majoria demòcrata al Consell General. Les fonts consultades no descarten que Riba aparegui en algun lloc. Però admeten que la política comunal no seria hores d’ara la seva prioritat i, sobretot, que encara li cou en certa manera el desencís del mes de març. Un desencís no tan gran en xifres absolutes com el que se’n va endur Felip Gallardo encapçalant la llista d’SDP. L’entorn socialdemòcrata, per molt treball de camp que hagi fet aquests quatre anys, pot acabar fent una llista. Però sense gaire trumfos i menys esperances d’assolir cap guany. |
CANILLO
Hi haurà 'oposició externa' a DA... amb Mandicó?El darrer mandat comunal a Canillo haurà estat una mena de travessa del desert. Un mandat gris i discret com ho és el caràcter i el tarannà del seu cònsol major, Josep Mandicó. De fet, a la primera de les parròquies en l’ordre protocol·lari el primer ja no és saber qui guanyarà les eleccions. El dubte primogènit és si hi haurà més d’una llista. L’actual majoria de Demòcrates per Andorra (DA) tornarà a ser present a Canillo. Per descomptat. Josep Mandicó no posarà massa pegues ni per optar a la reelecció ni per retirar-se. En principi, Mandicó i David Palmitjavila haurien de repetir. Però el tàndem no ha funcionat. De fet, el comú sense oposició de Canillo no ha rutllat. En són conscients molts dels integrants d’una majoria fracturada i que ha hagut de sancionar fins i tot alguns dels seus integrants per falta de presència a les comissions i altres cites d’obligada presència. Mandicó i Palmitjavila han jugat un paper molt poc destacat. Gestió, justeta, i poca cosa més. I, per acabar-ho d’adobar, sempre que el cònsol major no s’ha acabat de sentir còmode amb el cònsol menor. Mandicó es mostrarà disposat a seguir quatre anys més. Però també deixarà dites dues coses: si ha de presentar-se a la reelecció vol nou company de viatge. I si hi ha algú altre que vulgui capitanejar l’equip ell torna a casa. Sense fer rebequeries. Un dels noms que podia reclamar perquè li faci costat al consolat, d’haver-hi de tornar Mandicó, seria el de la consellera de Social Sandra Balcon. Caldrà veure la disponibilitat d’una de les persones que, internament, més implicació ha mostrat. I que ja havia estat consellera comunal el primer mandat del consolat Enric Casadevall-Mònica Bonell. Si Mandicó no ha de seguir sembla que només hi ha un relleu clar: el de l’actual ministre d’Administració Pública, Transport i Telecomunicacions. Jordi Alcobé ha assegurat públicament que no serà candidat a cònsol. Però ser la primera autoritat de la parròquia fa anys que el motiva (ho hauria estat ja del 2011 al 2015 si Martí no l’hagués reclamat al Govern). I si l’invent de ministeri que encapçala no acaba de rutllar i no té resultats palpables (Alcobé vol ser el ministre de l’heliport i de l’edifici ‘The Cloud’), l’economista forçarà que el reclamin a Canillo per deixar l’edifici administratiu. I la resta, ara mateix, a remolc de DA. Cert que hi ha tot un sector de la parròquia molt enutjat amb les polítiques demòcrates a nivell nacional i desencantat amb la tasca comunal. Però no serà fàcil que conflueixin en una sola candidatura. Ni SDP ni PS amb Iniciativa Ciutadana inclosa no tenen cap força. O, almenys, la seva força actual no és gens rellevant. Mentrestant, Liberals tornaria a provar de fer alguna cosa com ho va intentar per les generals. I aquí torna a aparèixer la figura de l’exconsellera de Finances comunal, excònsol menor i excònsol major (tot en quatre anys!) Dolors Cabot. Fa quatre anys va mirar d’embastar una candidatura fins a darrera hora. Llavors era per rancúnia o tibantor amb alguns dels qui havien estat companys seus (Casadevall i Bonell mateix). Ara rebria l’impuls d’un partit amb implantació nacional i molts d’aquells descontents amb DA. Al país i a Canillo. |
Comentaris