La campanya per intentar frenar la construcció de l’heliport nacional a tocar de FEDA amenaça Toni Martí. Directament. Més enllà del fet que el projecte suposi una nova patata calenta per a l’executiu demòcrata, el malestar que ha originat l’anunci de la ubicació de la infraestructura heliportuària -més els trajectes que suposadament podrien fer els aparells que usin el futur equipament aeri- està generant una esquerda notable en l’entorn directe del cap de Govern. Entre les persones que haurien firmat contra la ubicació de l’heliport a la unitat d’actuació encampadà de les Tresoles hi ha destacats suports històrics polítics (alhora que votants) de l’actual màxim responsable governamental.
Des del departament d’Ordenament Territorial -que no vol dir que siguin necessàriament decisions adoptades pel seu titular, Jordi Torres Falcó-, Martí té diversos fronts oberts. La construcció (o no) de l’edifici ‘The Cloud’ que, a més a més, s’haurà de veure si va lligat al casino que clarament el Copríncep episcopal, Joan-Enric Vives, ha dit que no vol o, almenys, que hi és contrari perquè troba el joc “perillós”. També amenaça de ser tot un terrabastall la construcció de la plataforma esquiable de Soldeu i pels qual el Govern n’ha aprovat la declaració d’interès nacional. I l’heliport, que es pretén bastir en una zona on, pel cantó encampadà no hi ha habitatges, però en la banda escaldenca, per començar, s’hi troba un hotel vinculat als negocis de l’exministre Antoni Puigdellívol. Alhora, també rebrien un impacte directe, a priori, els veïns de la carretera d’Engolasters.
El desgast del Govern és evident, i les divisions internes, encara que s’intentin minimitzar de portes en fora, també. Martí és un especialista, però, de fer fugides endavant. La darrera seria l’anunci de reestructuració governamental amb tres mesos d’antel·lació, un marge inaudit. Amb el degut respecte per la diplomàtica Maria Ubach, i malgrat que ja estava en les travesses inicials, és al final l’últim recurs per molt que Martí en defensi la idoneïtat de la seva designació. Com en el cas de Funció Pública, el cap de Govern ha intentat convèncer a quatre o cinc persones, com a mínim, perquè agafessin el relleu de Gilbert Saboya, per a qui al final el màxim responsable de l’executiu acaba creant un controvertit nou ministeri per mantenir-lo al gabinet.
Conscient que no trobarà cap altre candidat, Martí hauria decidit fer pública l’elecció d’Ubach per evitar que amb tres mesos de marge la diplomàtica encara es pugui fer enrere. Difícilment l’actual ambaixadora a Brussel·les podrà dir ara que no accepta el repte d’esdevenir ministra. De fet, al final, l’únic que li canviarà serà el nom del càrrec. A més, la tria d’Ubach, pel perfil que té, totalment tècnic, poc executiu, de seguir directrius, evidencia també no només que la negociació no es tancarà aquesta legislatura -com el propi Martí ja va avançar; una altra cosa és quan acabarà la present legislatura- si no, també, que la Unió Europea no té cap pressa en avançar amb els petits estats. I que no s’hi posarà realment de forma seriosa fins que s’acabi la qüestió del ‘Brexit’.
Calculador com és, i amb les patates calentes que té sobre la taula, Martí, Toni, segur que en prepara alguna. Fins i tot potser no és casualitat que justament ara la consellera general Sílvia Bonet hagi deixat SDP. Però temps al temps.
Comentaris