La construcció de la plataforma esquiable embalatjada amb la declaració d’interès nacional acordada pel Govern manté encara avui una bona pila d’interrogants. Com més es rasca en el projecte -clarament d’iniciativa privada- més dubtes genera. De fet, ni en el consell d’administració d’Ensisa, la societat que explota les pistes de Soldeu i el Tarter, no hi acaba d’haver unanimitat per com cal actuar. Tampoc al comú de Canillo, soci majoritari d’Ensisa, per molt que es digui, la situació és clara. Com quedarà la titularitat del terreny sobre el qual s’hauria de bastir la passarel·la i qui (i de quina forma jurídica, sobretot) es fa càrrec de les obres queda en l’aire encara ara, segons les fonts. Tot plegat amenaça en endarrerir l’inici del projecte i, fins i tot, algunes fonts insinuen que es podria acabar no duent a terme.
De fet, una cosa és clara: la plataforma no és necessària perquè Soldeu, perquè Grandvalira, aculli les finals de la Copa del Món del 2019. La Federació Internacional d’Esquí (FIS) ja té concedida la competició a Andorra i no la va condicionar pas a la construcció de la passarel·la. ¿Que la infraestructura millora la pista de l’Avet? Sí, és una evidència. Però no és necessària per a una competició que, per molt que es digui, no hi ha tants països que se la disputin. Feta aquesta apreciació, també és una evidència que la plataforma aixeca molts dubtes i recels. I que parteix d’una iniciativa cent per cent privada. Fins al punt que els esbossos o avantprojectes que hi pugui haver els va encomanar el Grup Calbó i la intenció seria aportar-los -les fonts no han pogut concretar si aquest pas ja s’ha fet- a Ensisa. Però la societat s’hauria de fer càrrec del cost dels treballs d’arquitectura. Un cost que no és pas barat, segons les fonts consultades. Lluís Viu Rebés és l’arquitecte ‘en cap’ del projecte. Un Viu que no cal confondre amb el seu pare, Lluís Viu Torres, un dels delegats que té la FIS i, per tant, una de les veus que l’organització internacional escoltaria en relació a la idoneïtat del projecte en relació a la pista d’esquí.
Segons que va avançar el ministre d’Ordenament Territorial, Jordi Torres Falcó, fa unes setmanes en anunciar l’aprovació de la declaració d’interès nacional del projecte, les obres de construcció de la plataforma i l’aparcament que hi va associat l’assumiria Ensisa. I aquí hi entra un dels primers interrogants i alguns dels maldecaps jurídics. Abans de res, una dada més: el projecte cobreix el riu, un fet més aviat antinatural, però que se salva per la declaració d’interès acordada per l’executiu. La plataforma, així, a ull nu, tindrà una superfície equivalent a dos camps de futbol. Totes aquestes dades se suposa que les hauria de confirmar la documentació que ha sol·licitat el Partit Socialdemòcrata (PS) a través dels seus consellers generals. Una documentació que caldrà veure quin nivell de desenvolupament i anàlisi incorpora i quina informació realment valuosa aporta.
Reprenent els aspectes constructius del projecte. L’aparcament difícilment es pot explicar que sigui de titularitat d’Ensisa. La lògica imposa que el pàrquing sigui comunal. De fet, el comú de Canillo ja havia dissenyat les seves finances per poder disposar d’uns deu milions d’euros per afrontar els treballs. Les primeres estimacions situen a l’entorn de 12 milions el cost estricte de l’aparcament. ¿Quin problema hi ha? Si fos el comú qui assumís la construcció del pàrquing, el projecte hauria de sotmetre’s als condicionants fixats per la contractació pública. Per tant, caldria fer un concurs públic. Però, manoi, això no ‘convé’ a alguns dels promotors, que prefereixen poder triar tècnics arquitectònics (Lluís Viu i el seu equip barceloní, és clar) i fins i tot constructora.
Aquest escull es mira de salvar buscant la fórmula jurídica que permeti a Ensisa ser el promotor del projecte. Serà complicat d’explicar que una societat que es dedica a gestionar pistes d’esquí construeix un aparcament que no deixarà de ser per al poble, amb pràcticament cinc-centes places. Però hauria de fer-se a través d’Ensisa perquè en ser una societat mercantil es podrà saltar els condicionants de la contractació pública.
Següent problema: ¿té Ensisa recursos econòmics, capital, per dur a terme l’obra? Segurament no. Això comportaria que la societat hagués d’afrontar una ampliació de capital. Al comú, titular del 51% de les accions, no li haurà de ser un problema major injectar la part que li pertoqués d’ampliació atès que ja havia estat treballant amb la previsió de la inversió de l’aparcament. Però a Ensisa hi ha un altre soci. Gairebé la meitat de les accions (49%) pertanyen a Crèdit Andorrà. I per a l’entitat bancària sí que hi pot haver un problema. Més enllà del fet de poder disposar dels recursos necessaris, també les limitacions que pugui imposar el regulador financer (INAF) davant el nou escenari normatiu i les dificultats que travessa el sector, i que pot suposar que impedeixi certes inversions.
Interessos econòmics, interessos terrenals
Però Crèdit Andorrà és un dels primers interessats en què pugui tirar endavant el projecte. Es considera un element revitalitzador de Soldeu. I si es revitalitza Soldeu i s’acosten les pistes al poble, s’acosten fonamentalment als hotels i altres negocis del Grup Calbó, un grup que ostenta una xifra notable dels actius del banc. Parlant en plata, Calbó deu al banc i el banc veu el projecte com una manera de recuperar terreny gràcies a un increment de visitants, de turistes, de pernoctacions. De facturació i beneficis al cap i a la fi.
¿I sobre quins terrenys s’hauria de bastir, la plataforma? Més enllà d’algunes veus que recentment han posat el crit al cel recordant que una porció del terreny podria ja ser d’Ensisa arran d’uns pactes i unes pugnes històriques (que enllacen el peu de pista de Soldeu i el peu de pista del Tarter) entre les famílies Viladomat, Salvans i Calbó, el sòl per on ha de transcorre el projecte és, en principi, titularitat, d’una manera o altra, del grup familiar capitanejat per l’empresari Josep Areny. Se suposa que ben aviat s’hauria de signar un conveni en relació als terrenys. Seria del tot inaudit que un projecte d’interès nacional es faci sobre terrenys… privats. I aquí ve un altre estira-i-arronsa. O potser no.
El Grup Calbó hauria de fer una donació gratuïta i anticipada del sòl a compte de la cessió gratuïta que ha de fer al comú quan desenvolupi urbanísticament la unitat d’actuació en què està inclosa la peça de terra sobre la qual s’ha de construir la passarel·la. Un cop donat el terreny al comú, la corporació parroquial en seria titular. Malgrat que algunes fonts comunals asseguren que no hi haurà cap problema perquè es faci la donació corresponent, altres fonts no ho pinten tan bé. I, almenys en algun moment del debat, quan s’ha començat a parlar seriosament de la redacció del conveni com a mínim a tres bandes (comú de Canillo, Ensisa i Grup Calbó), l’actual titular del terreny ja hi hauria començat a posar pegues i condicionants.
I així, preferiria una cessió temporal (encara que sigui per una durada d’anys molt elevada) que no pas una donació i imposaria un seguit de condicionants que impedeixin construir a determinada alçada, garantint-se el privat que els seus establiments mai no perdran visibilitat. Vaja, que la plataforma esquiable de Soldeu el Govern -promeses electorals o no o sí al marge- l’ha embolicat amb la declaració d’interès nacional (que no es preveu per a instal·lacions esportives). Però, el que compta sobretot, és la primera part de la frase. L’ha embolicat. Exactament, embolica que fa fort amb un projecte d’interès privat que es nacionalitza. Aquesta n’hauria de ser la definició, el títol exacte de la declaració.
Comentaris