La dada més aproximada surt d’un estudi elaborat per l’exsecretari d’Estat d’Economia espanyol David Vegara durant l’etapa que José Luis Rodríguez Zapatero va liderar l’executiu espanyol. L’informe el va encarregar el Govern la legislatura passada amb Jordi Cinca al capdavant del ministeri de Finances i considera una possibilitat molt interessant l’entrada d’Andorra a l’FMI. De fet, el títol del treball (‘Reforçant l’economia davant possibles xocs’) ja és un indicador que Vegara defensarà a proposta del sol·licitant la via de l’accés a l’organisme internacional.
El treball és ben ampli i de caràcter molt tècnic. Recorda entre altres coses les fórmules de càlcul i els paràmetres que s’empren per arribar a una quota, que segons les fonts properes a l’executiu consultades és una d’única, són diversos. D’aquesta manera i prioritàriament es té en compte la riquesa del país que vol adherir-se a l’FMI. Per tant, es té en compte el PIB. La mida de l’Estat en qüestió o el poder que se li vol atorgar també es tenen en compte (com més poder, més quota). Finalment, hi ha raons de caràcter polític i estrictament subjectives que també s’avaluen.
L’adhesió a l’organització és una recomanació feta per les avaluadores de rating i una demanda interna -amb el sector bancari al davant- arran de la crisi BPA
En tot cas, Vegara usa exemples de països comparables a Andorra per arribar a donar unes xifres. Agafa els casos de Montenegro, les Maldives i San Marino. Segons l’informe, “el país més similar a Andorra probablement és San Marino. El seu PIB és gairebé un 50% inferior, després de l’impacte de la crisi i la seva quota real és superior a la seva quota calculada. Però en termes de renda per càpita i especialització productiva es tracta d’una economia comparable a l’andorrana”.
L’estudi de l’economista espanyol, assessor entre d’altres i al seu dia, per exemple, al Banc de Sabadell, explica que la quota real de San Marino, 59 milions d’euros prenent un tipus de canvi determinat “seria probablement un terra a una hipotètica quota d’Andorra”. Per tant, aquests 59 milions serien un mínim segons Vegara, donat que la sanmarinenca “és una economia de mida menor”. “El primer rang, derivat dels països comparables, se situaria per tant entre 59 i 72 milions d’euros.” L’estudi mira d’afinar una mica més i fent un segon càlcul a partir de la quota imposada a San Marino i de les tres variables aplicades en la fórmula per aquell país, que no vol dir que haguessin de ser els mateixos que per Andorra, “dóna una quota calculada que equivaldria, amb els tipus de canvi vigents, al voltant de 65 milions d’euros”. L’estudi es va elaborar el juny del 2018.
La quota és un element molt important. Però entre altres coses, hi ha elements tan important com per exemple que l’FMI, per acceptar l’entrada d’Andorra, pot obligar, imposar, a fer de fer certes modificacions legislatives. Uns canvis legals que ara mateix no se sap quins podrien ser, més enllà del control al qual sotmet les economies que formen part de la seva organització, més encara si l’FMI ha de concedir algun ajut. En aquest cas, les imposicions són molt grans, molt altes. L’ajut al qual podria arribar a accedir Andorra en cas de necessitat seria d’un màxim entorn al 400% de la quota fixada.
Els plans d’ajut que poden sol·licitar els països membres arriben a un màxim del 400% de la quota fixada; l’entrada a l’organisme pot comportar l’obligació d’haver de fer canvis legals
Les fonts de l’entorn governamental actual consultades expliquen que del total de la quota el 25% s’envia a l’FMI i tenen consideració de reserves externes del propi país. Aquestes poden se recuperades per part d’Andorra en qualsevol moment sense que això impliqui la pèrdua de la condició de membre de l’FMI. El 75% restant és en moneda pròpia del país i es dipositen, en aquest cas al Principat, en un compte a nom de l’FMI. Segons les fonts consultades, no cal que es dipositin els diners, “només amb una promesa de pagament en cas que l’FMI ho necessiti es desemborsa”. Al compte, segons les fonts, hi ha d’haver un mínim del 0,25% de la quota que ja no es pot recuperar.
Si el 25% dipositat a l’FMI a l’inici es vol recuperar, no passa a ser cap deute país. Això sí, es deixa de formar part del pol de creditors internacionals i, per tant, no es pot prestar diners amb interessos a països tercers. Deixar de tenir dipositats una part o la totalitat del 25% de la quota no impedeix tenir accés als plans d’ajuda, que comporta haver de pagar interessos molt notables a banda d’haver d’assumir les reestructuracions que l’FMI imposi a l’economia que percep el suport financer internacional.
La quota, segons les fonts consultades, és revisable normalment cada cinc anys. Per tant, tots aquells acomptes o dipòsits que s’hagin fet s’han de regularitzar en funció d’aquella revisió, que normalment sempre va a l’alça. L’adhesió a l’FMI és una recomanació feta per les avaluadores de rating i una demanda interna arran de la crisi BPA tant per la comissió de vigilància legislativa creada a l’efecte com, per exemple, pel sector bancari, entre altres. El Partit Socialdemòcrata (PS) sempre és el que s’ha mostrat més escèptic pel quantiós cost que considera que tindria. En canvi, des de l’entorn governamental es matisa aquest impacte i considera que l’anàlisi pros contres dóna un saldo positiu.
Comentaris (8)