La cadira o la pasta (4.000 euros el mes): els reclams per voler ser Raonador

Comentaris

La cadira o la pasta (4.000 euros el mes): els reclams per voler ser Raonador
La cadira o la pasta (4.000 euros el mes): els reclams per voler ser Raonador
  • Mai fins ara s’havien posat sobre la taula com a mínim sis noms per substituir l’ombudsman en exercici, que acaba mandat el setembre
  • Qui més a prop es veia de poder agafar el relleu de Josep Rodríguez és l’exsecretària d’Estat d’Igualtat i Benestar Magda Mata
  • L’entrada en escena del jurista i exministre Marc Vila, preferit per la força governamental, dificulta l’accés de la també psicòloga
  • L’advocada Mireia Canturri, la consultora de comunicació Montserrat Ronchera o els també lligats a la política com Josep Duró i Maria Pilar Riba, també candidats
Tenir un càrrec sempre vesteix. Poder seure en una cadira amb cert glamur, vaja. Garantir 4.000 euros mensuals a la butxaca no sol fer mai mal. Sia per una cosa o per l’altra, o per totes dues, mai com en aquesta ocasió no hi havia hagut tants candidats a Raonador del Ciutadà. Fins a sis noms, han arribat a sortir per rellevar Josep Rodríguez. I encara en podria sorgir algun més si algun grup parlamentari -qui nomena l’ombudsman és el Consell General- prefereix furgar ell en lloc que els candidats s’autoproposin. La substitució s’hauria de fer el setembre, però és molt probable que la decisió es dilati una mica més i com estableix la pròpia llei que regula la figura del defensor de poble l’actual titular es mantindrà en funcions. La normativa de referència, en el seu article onzè, també fixa que “qualsevol ciutadà de nacionalitat andorrana, major d'edat i que es trobi en ple ús dels seus drets civils i polítics, pot ser raonador del ciutadà”. També es deixa clar que “l'exercici del càrrec de raonador és incompatible amb l'exercici de qualsevol altre càrrec públic o polític, sigui electe o de designació; amb l'exercici de les carreres judicial o fiscal i amb qualsevol forma d'assessorament jurídic diferent del que comporten les seves funcions; amb l'exercici de qualsevol professió liberal, mercantil o laboral; amb càrrecs o funcions en organitzacions, associacions o societats, ja siguin públiques o privades i amb la condició de membre de qualsevol partit polític o organització empresarial i sindical”. A més, és clar, “durant l'exercici de les seves funcions, el raonador no pot concórrer com a candidat ni efectuar actes de propaganda política a cap elecció, ni general ni local”. La llei en qüestió també determina quan el raonador (o raonadora, que no n’hi ha hagut mai fins ara però sí que més de la meitat de postulants o suposats candidats, candidates vaja, són dones) s’ha d’abstenir d’intervenir o com cal actuar quan hi ha incompatibilitats sobrevingudes. Fins ara, a banda de Rodríguez, encara en exercici, han ocupat la cadira Ricard Fiter i el ja difunt Pere Canturri. Assistir aquells que no troben sortida per altres vies i fer una mena de tasca de mediació entre administracions sol ser el paper fonamental del Raonador. Sense que sigui una tasca fàcil, no deixa de ser una tasca que amb una mica d’empatia només pot que portar medalles i pocs retrets de cara a la galeria. Una altra cosa és que l’home o la dona que exerceixi el càrrec es prengui tan seriosament la defensa de les causes perdudes -moltes vegades, aquelles que més li arriben parlant amb certa metàfora- i esdevingui un gra al cul de les administracions. Fins i tot del poder polític. En certa manera, aquests darrers mesos potser Rodríguez, Josep, ho està sent amb el Govern de DA, que li va fer suport, quan evidencia, dia sí dia també, tot un seguit de mancances socials al país que, sovint, l’executiu mira d’obviar mirant cap a un altre cantó. D’aquí que malgrat que hagi estat una cadira que no ha molestat mai gaire, potser ara, la teranyina taronja, àvida de voler-ho controlar tot, s’hi miri una mica més a l’hora de triar candidat. D’aquí, potser, que dels postulants que han transcendit fins ara potser sigui el nom de l’exministre Marc Vila, jurista de formació, qui més números tingui. Per l’aval governamental teòric. Per a Vila, segurament, això de Raonador del Ciutadà, que no deixa de ser una institució respectada i respectuosa, prou podria ser un càrrec que vesteix. El salari ni fu ni fa. Segurament, per a la psicòloga Magda Mata el còctel de totes dues coses seria més atractiu. De fet, asseguren les fonts, fins que no es va posar el nom de Vila sobre la taula, qui va ser, també, secretària d’Estat d’Igualtat i Benestar amb l’executiu Bartomeu ja mig actuava ‘in pectore’. Afirmen les fonts consultades, que després d’un projecte empresarial familiar fallit i de mirar de tornar a accedir infructuosament al ministeri del qual va ocupar responsabilitats executives, Mata, investigadora sobre hàbits de la infància per compte de la Fundació Julià Reig, veuria com una mena de premi que es mereix poder defensar la ciutadania. Entén que el viratge ataronjat que està fent com ha fet també la seva parella (Didier Aleix, conseller de DA a la majoria comunal d’Escaldes) des de posicions ecosocialistes l’hauria d’ajudar. Entre Vila i Mata, l’advocada Mireia Canturri fa temps que va saber que malgrat fer avinent la seva candidatura poca cosa hi tenia a fer. Ara, si entren en joc altres noms, altres tarannàs i altres condicionants a tenir en compte. Perquè de noms n’han sortit més. Tots, poc o molt, amb vincles polítics. Potser qui menys lligada està en aquest sentit -ell personalment, que s’entengui- és la consultora de comunicació Montserrat Ronchera. Les fonts consultades, però, asseguren que la feina no li va pas malament per haver-la de deixar durant sis anys i que es fa estrany que tingui opcions reals. Tampoc no hauria d’estar molt per la labor seria l’exconsellera general encampadana pel PS Maria Pilar Riba, el nom de la qual ha aparegut en alguna travessa però l'exparlamentària no ha tingut mai cap intenció d'ocupar el càrrec: té altres preocupacions prioritàries. I de qui no li fan perfil de Raonador del Ciutadà és del sisè candidat: l’ordinenc Josep Duró. Excònsol, exconseller general, exmoltes coses i que fa molt temps que empaita una cadira que se li resisteix. Potser la d’ombudsman és la darrera alternativa. Cadira que vesteix i que atenua que altres furguin en la ‘teva vida’ quan has estat un col·laborador suposadament necessari d’un tal Pujol Ferrusola. Sí, el polític i empresari ordinenc continua sortint en molts papers judicials com a testaferro, especialment al Gabon, del fill gran dels investigats Pujol. Es parla de cadira… i es parla de salari. ¿D’on surt això dels 4.000 euros? Del pressupost general de l’Estat. Dins de la llei pressupostària aprovada pel Consell General el febrer passat hi surt, com no podia ser d’una altra manera, el pressupost de la institució encara ara presidida per Josep Rodríguez. ¿I quina és la despesa de personal que reflecteix aquesta previsió pressupostària? Doncs 173.448,50. Això ho inclou tot. Tot el personal. Però no es difícil de treure’n l’entrellat. El mateix document diferencia entre la despesa del personal fix, el cost de les despeses socials (és a dir, allò que la institució, com a empleadora que és, ha d’abonar a la CASS) i una gratificació. Quedin-se, per tant, amb aquesta darrera partida. La remuneració del Raonador es vesteix com una gratificació que ascendeix a 48.148,10 euros anuals. Una fàcil divisió entre dotze mensualitat dona la xifra dels 4.000 euros rodons, que serien, és clar, una mica menys si es distribueixen en tretze pagues (3.700 euros). Sia pels calés o per la cadira, o per totes dues coses, en aquesta ocasió, als grups parlamentaris, de candidats a Raonador del Ciutadà no els en faltaran. Ara sols falta que també tinguin ganes d’exercir acuradament. De feina, si es vol, no en falta.

Comentaris

Trending