L’esmentada legislació establia que tots els contractes que vencien el 2021 es prorrogaven un any en cas de manca d’acord entre les parts sempre que l’arrendatari tingués interès a quedar-se en l’habitatge en qüestió. Per tal que el propietari de l’immoble no hagués de prorrogar de facto el lloguer s’establien en aquella llei un seguit d’excepcions de la qual una de les principals era que el titular del bé o un familiar directe n’hagués de fer ús. És a dir, hagués d’utilitzar l’immoble en qualitat d’habitatge seguint la mateixa naturalesa d’ús que en feia fins aquell moment l’arrendatari.
Una societat que va adquirir un immoble i es va situar (subrogació) en la posició que ostentava el propietari venedor va pretendre fer fora de l’immoble l’arrendatària del mateix. I ho va fer, suposadament, usant una de les clàusules d’excepció. Just la citada.
“Si bé una societat requereix un domicili social per a ubicar el seu centre d’administració i direcció, no té cap de les necessitats específiques que vertebren la noció d’habitatge usual i permanent a què ens hem pogut referir, sense que per aquesta raó es pugui acollir al règim excepcional que la llei contempla”
En efecte, la societat que va demanar el desnonament de la llogatera insistia que pretenia recuperar la unitat arrendada per a ús propi i dels seus administradors solidaris, règim aquest, considerava, que impedia la pròrroga excepcional de l’arrendament que contemplava l’article 1 de la Llei 15/2020 de mesures urgents en matèria d’arrendament de finques urbanes i de millora del poder adquisitiu. La Batllia, en primera instància, va fer una interpretació extensiva i va donar la raó a la societat demandant.
Però l’arrendatària va apel·lar la decisió inicial i ara la sala civil del Superior ha tombat els arguments de primera instància. Ha deixat sense efecte, vaja, la interpretació extensiva feta pel Tribunal de Batlles. El Superior repassa preceptes de la llei al redós de la qual es feien diverses proclames i, també, d’altres normes, per afirmar d’entrada que per habitatge, i més encara per habitatge habitual, s’ha d’entendre “l’indret on s’estableix i es desenvolupa la persona física, suposant el seu refugi elemental que li permet subvenir a les seves necessitats (descans, alimentació, higiene, etc.) i les de la seva família”.
Per tot plegat, i abans de donar la raó a l’arrendatària i, per tant, validar la pròrroga automàtica de l’arrendament per un any més, la sala afirma que “si bé una societat requereix un domicili social per a ubicar el seu centre d’administració i direcció, no té cap de les necessitats específiques que vertebren la noció d’habitatge usual i permanent a què ens hem pogut referir, sense que per aquesta raó es pugui acollir al règim excepcional que la llei contempla”.
A efectes d’aquesta llei, tampoc no es pot donar per bona que la recuperació de l’immoble sigui per necessitats d’habitatge permanent dels administradors i persones físiques de la societat arrendadora, perquè no es compleix el mandat legal que hi ha d’haver un parentiu familiar entre el propietari i qui hagi d’ocupar l’immoble a efectes d’habitatge. I entre una societat i el seus administradors no hi ha l’esmentat parentiu.
Comentaris