I és que no són poques les ocasions en què el representant del ministeri públic, Alfons Alberca, interromp el declarant enmig d’alguna de les seves exposicions. Tot sovint ha d’intervenir el president del tribunal i de la sala, Enric Anglada, qui ha d’ordenar que Alberca deixi acabar Miquel. Fins que l’ex-CEO de tant en tant esclata. Com quan en un moment, el fiscal general, mirant de formular una pregunta, mirava de tergiversar una de les explicacions del bancari. «Vostè fa un esforç en no escoltar-me», li ha deixat anar Joan Pau Miquel mentre que Anglada demanava a l’acusador públic si estava segur que el processat havia dit el que li atribuïa.
«Si el regulador imposa que s’ha de fer una traçabilitat, BPA estava en disposició de fer-ho. Era quelcom que ho podíem fer, com a mínim, des del 2003», ha assegurat l’ex-màxim responsable executiu del banc intervingut
Com que ha semblat quedar clar que no ho havia dit, no ha calgut recórrer a la gravació, tot i que alguns dels advocats de la defensa demanaven que es fes. No és la primera vegada que Alberca intenta girar el discurs de Miquel. Cert és, també, que en algunes ocasions, amb preguntes punyents però probablement encertades des del punt de vista de l’acusació, Alberca aconsegueix ‘accelerar’ Miquel. Però tot sovint el bancari manté el to expositiu, exemplificant i alliçonador en el sentit positiu del terme.
Miquel exposava aquest dijous aspectes en relació al codi ètic de l’entitat i als processos d’auditoria. En aquest sentit, i repassant com a exemple un dels informes fets per les empreses consultores externes que auditaven BPA, Miquel ha ressaltat que «l’informe, aquest i els altres catorze que tenim, no presenten ‘salvetats’». És a dir, l’auditor no advertia de cap anomalia protagonitzada pel banc. Una altra cosa és que es repassessin en l’informe millores o evolucions implantades per perfeccionar els controls interns al blanc.
El bancari ha redundat sobre aspectes ja tractats en altres sessions, deixant clar que no era important com arribaven els diners al Principat sinó que allò clau n’era l’origen. «L’origen dels diners no és menor; no ho ha estat mai; i per això sempre li hem donat un tractament específic», ha remarcat Miquel. L’ex-CEO de BPA ha explicat que el pitjor escenari per a un client és que es registressin totes les operacions que duia a terme. I que això era el que feia el banc. «Si el regulador imposa que s’ha de fer una traçabilitat, BPA estava en disposició de fer-ho. Era quelcom que ho podíem fer, com a mínim, des del 2003».
Miquel ha insistit de nou en què els intercanvis de diner (un client de BPA lliurava diners a un altre a Espanya i després es feien les pertinents anotacions comptables al Principat) no suposaven captació de fons a l’Estat espanyol. «No hem realitzat cap operació de captació a Espanya i, per tant, no s’estarà incomplint cap legislació espanyola a conseqüència del qual es pogués contravenir» els comunicats, les indicacions donades pels òrgans reguladors financers del Principat.
«No hem realitzat cap operació de captació a Espanya i, per tant, no s’estarà incomplint cap legislació espanyola a conseqüència del qual es pogués contravenir» els comunicats, les indicacions donades pels òrgans reguladors financers del Principat
Ha estat en aquest marc, en el d’assegurar que no hi havia captació de diner a Espanya, que Alberca ha mirat de girar l’explicació i Miquel li ha respost reclamant-li una millor escolta. Hi havia una discussió sobre el risc reputacional per al banc o la plaça financera segons quines operacions es duguessin a terme i si aquestes actuacions de suposat risc reputacional podien implicar perill de blanqueig de diners. En fi, un embolic que el bancari ha tallat amb la contundent frase dirigida al fiscal general.
Amb anterioritat, Miquel ha desgranat mesures de control que es duien a terme per garantir l’origen lícit dels diners. Els esforços tangibles que es feien per assegurar que els fons que s’ingressaven tenien una justificació. Que el client tingués «la capacitat econòmica» de generar per conductes, comportaments i activitats legals els diners que feia arribar a BPA o a qualsevol banc de la plaça financera. El bancari ha deixat clar que no sempre ha estat fàcil (ha posat l’exemple que algú pretenia acreditat una determinada capacitat dinerària perquè gràcies a precs i oracions havia aconseguit la propietat de la catedral de Sevilla; i duia un document notarial que recollia el que aquell bon home deia) i ha evidenciat que no era per ningú.
En aquest marc, Joan Pau Miquel ha remarcat que anys enrere va esclatar una operació, a l’estranger, per la qual es van comissar 420 quilos de cocaïna. I que es va acabar descobrint que hi havia «dos bancs a Andorra» que tenien comptes amb diners de persones implicades en aquella operació. Alguns comptes, amb fins a 12 milions d’euros. «I segurament que aquelles persones van haver de depurar les seves responsabilitats. Però al banc, als bancs, crec que mai no els va passar res. Perquè no tenien coneixement que hi pogués haver aquell vincle malgrat els esforços», ha dit, que deurien fer per controlar l’origen d’aquells diners. Els de la droga. Però no ho sabien. I no estaven a BPA.
Comentaris (1)