En efecte, fins i tot Miquel ha hagut d’explicar “la funcionalitat dels comptes numerats” i ha recordat que “a Andorra, on hi havia secret bancari i s’havia d’operar amb discrecionalitat, aquesta activitat era totalment lícita”. L’ex-CEO de BPA ha explicat que es va crear una societat que operava per compte d’aquells clients per tal de fer les transferències a on calgués per tal d’evitar que els noms d’aquells dipositants apareguessin en algun lloc i fossin objecte de la persecució del fisc espanyol.
Miquel ha explicat que quan els organismes internacionals de control van començar a dictar recomanacions en relació a la necessitat que s’identifiquessin obertament tant els ordenants com els beneficiaris de les transaccions, aquestes recomanacions, que no eren normes legals, van donar eines al banc per forçar els clients a normalitzar l’operativa, encara que no sempre va ser el cas. En qualsevol cas, però, l’ex-màxim executiu de BPA ha lamentat, en relació a les apreciacions del fiscal, que “no pot trossejar les recomanacions i usar sols les frases que li van bé per adaptar-les als seus fins”.
L’executiu bancari ha lamentat algunes de les apreciacions del fiscal i li ha retret que “no pot trossejar les recomanacions i usar sols les frases que li van bé per adaptar-les als seus fins”
Miquel ha lamentat també que en relació a explicacions i fins i tot declaracions anteriors, hi hagi diferències interpretatives entre el que ell considera i el que pot considerar la fiscalia. Per exemple, i referit a l’expedient disciplinari obert a un gestor processat, el fiscal ha lamentat que s’hagués suspès com si s’hagués deixat l’expedient sense efecte. “Suspendre, per a mi, vol dir deixar en suspens, que és una cosa molt de sentit comú”, ha recordat Miquel, mentre no es resolia la causa penal del ‘cas Emperador’ en què també estava implicat, a Espanya, el mateix gestor.
Les diferències semàntiques i sintàctiques també han quedat, doncs, reflectides durant la vista. Finalment, el fiscal ha optat per dur a terme cinc o sis preguntes a mode de conclusió, com ha admès Alberca mateix. En aquest interrogatori dins de l’interrogatori, Joan Pau Miquel ha reconegut que Rafel Pallardó va ingressar durant els anys que va mantenir relació amb el banc uns 68 milions d’euros per diferents vies, “però no tots es van transferir a la Xina”. Miquel ha afirmat també que “durant el període que estem tractant no crec que hagués succeït” que gestors de BPA acudissin de manera física a l’Estat espanyol a fer operacions d’intercanvi d’efectiu.
L’ex-CEO de BPA també ha admès que ell com a gestor i per necessitats personals va participar en un seguit d’intercanvis i ha explicat que dins del comitè de prevenció de blanqueig del banc no sempre hi havia unanimitat i, llavors, s’acordava la posició de l’integrant “més prudent o més exigent” en relació amb l’aplicació de les normatives o recomanacions vigents. El fiscal general ha tornat a demanar a Miquel sobre el seu patrimoni, que ha explicat que va “reestructurar en diverses ocasions” i ha negat que al 2013 ho fes arran del que reflectia un informe jurídic encomanat el despatx Molins i Silva de Barcelona.
Finalment, el fiscal, que ja havia insinuat que Miquel pagava comissions als integrants del comitè de prevenció de blanqueig del banc per tal de tenir-los al seu costat, ha acusat també de voler convertir en “boc expiatori” un empleat de l’entitat que patia una malaltia terminal. L’ex-CEO de BPA ha negat aquest extrem i ha exposat davant el tribunal tot un seguit de comportaments personals -extremadament íntims i sensibles molts d’ells- de l’antic treballador de l’empresa, que ja fa uns anys que va morir després de canviar de banc, i que reflectien el distanciament que hi hauria hagut personalment entre ells dos.
Comentaris (2)