La batlle que va participar en el mateix procés i en certa forma va avalar la participació de la jurista en el procediment que ara per ara li ha comportat una condemna en primera instància, ha estat objecte d’una querella presentada pel mateix ciutadà la queixa del qual davant el Consell Superior de la Justícia va originar la causa judicial contra l’advocada. Aquella querella -per presumpta prevaricació judicial de la batlle- ni tan sols ha estat admesa a tràmit. I les diferents jurisdiccions intervinents han avalat l’arxiu de la querella tot i admetre -així ho reconeix la sala penal del Tribunal Superior- que la jutge no va actuar correctament. No va adoptar la solució més escaient en dret en decidir desnonar del seu domicili el ciutadà querellant.
L’ORIGEN DE TOT PLEGAT
L’origen de tot plegat és el deute de la societat del ciutadà immers en la pugna tant amb l’advocada com amb la batlle. Dita societat va ser condemnada el 2010 per un deute de poc més de 7.000 euros respecte de la comunitat de propietaris de l’immoble on la companyia tenia un parell d’habitatges, un dels quals almenys, domicili de l’home, un resident francès d’una salut física i mental justeta. L’advocada acusada de deslleialtat professional va assistir l’home i la societat en aquell procés deutor.
Sis anys més tard es va reclamar el deute que l’home no abonava. La comunitat de propietaris va fer diversos insistiments a través d’advocats diferents. Un d’aquests va ser la lletrada que sis anys abans havia defensat els interessos del ciutadà francès. Vist que hi podia haver algun tipus d’incompatibilitat, la jurista va demanar a la batlle que tramitava el procés d’execució del deute si hi havia cap problema perquè ella intervingués. La jutge hauria permès la intervenció de la lletrada. Quan hi va haver una primera queixa, es va deixar estar.
Però més tard, quan l’advocada, que formava part de la ‘bossa’ de batlles suplents hauria hagut de fer el salt de forma efectiva a la carrera judicial, se li va obrir la causa judicial que ara està pendent de sentència ferma. Pel mig, i arran del mateix deute, la jutgessa, que mai va tenir cap reprotx pel fet d’haver permès la intervenció de la lletrada tot i la consulta prèvia d’aquesta, va acabar acordant el desnonament del ciutadà que de manera aparentment sorprenent havia insistit davant la cúpula judicial en contra de la seva antiga advocada.
El desnonament va derivar en una querella criminal de l’afectat per suposada prevaricació judicial. El desnonat va considerar injust i abusiu el llançament del que deia que era el seu domicili personal. La querella, però, no la va admetre el Tribunal de Corts, que es qui hauria hagut d’instruir eventualment la causa en tractar-se la batlle d’una persona aforada. També ara la sala penal del Tribunal Superior ha rebutjat el recurs presentat contra la inadmissió.
EL RAONAMENT
Ara bé, l’esmentada sala, que justifica la inadmissió per raons d’atipicitat, perquè considera que la batlla no va errar-la amb la voluntat d’errar-la i perjudicat l’afectat, sí que reconeix que el desnonament va estar mal fet i, per tant, va ser injust. En un dels fonaments jurídics de l’aute per via del qual es desestima el recurs del desnonat contra la inadmissió de la querella s’hi diu clarament que “la decisió de la batlle d’acordar el desnonament del recurrent del seu domicili i el posterior desallotjament forçós del mateix podria ser, en principi, injusta, perquè és una mesura que ni estava legalment prevista ni resultava raonable per innecessària”.
“La decisió de la batlle d’acordar el desnonament del recurrent del seu domicili i el posterior desallotjament forçós del mateix podria ser, en principi, injusta, perquè és una mesura que ni estava legalment prevista ni resultava raonable per innecessària”
I això va ser així, segons la sala, perquè “mentre no s’hagués procedit a l’adjudicació de l’immoble a un tercer, a qui s’hagués de donar la seva possessió, no era necessari privar de la possessió dels immobles a la societat propietària ni fer fora dels mateixos al seu legítim ocupant, tenint en compte, a més, que l’afectat va permetre l’entrada del pèrit designat per fer la valoració de l’immoble”. El Tribunal Superior conclou que “el llançament no tenia, per tant, fonament legal i no es presenta, en principi, com una opció jurídicament defensable”.
Però després motiva perquè no es pot admetre la querella contra la batlle i, per tant, no se li pot tocar la cresta almenys des del punt de vista penal pel seu error. “El delicte de prevaricació judicial de l’article 400 del Codi Penal objecte de la querella exigeix també que la resolució s’hagi dictat coneixent el batlle o magistrat la seva injustícia. El dolo o intenció requereix que el batlle o tribunal conegui que la resolució és injusta i vulgui dictar-la”. I com que en la querella el perjudicat no fa esment del fet de ser objecte d’una decisió adoptada de forma intencionada, es dóna per tancada la qüestió.
Aquest filar prim per als uns -la batlle- i anar pel broc gros per als altres -l’advocada- està causant encara més malestar. I que davant d’això, la cúpula judicial posi el crit al cel pel fet que el Col·legi d’Advocats atorga l’empara a la col·legiada davant la convicció que se li està vulnerant el dret de defensa, semblaria del tot fora de lloc. Però és que tot plegat ha suposat un trencament de relacions que fins i tot posen en perill el mínim respecte institucional, afectant en alguns casos, o almenys potencialment podent afectar, la situació de molts administrats. És a dir, dels ciutadans.
Comentaris (8)