Més enllà de les concrecions dels dos recursos presentats -per Transitaris en Duanes (TED) i Transports, Duanes i Serveis Estrella, SLU (TDS Estrella)-, el TC estableix que les decisions adoptades per les jurisdiccions ordinàries, i especialment per ser la resolució ferma la de la sala administrativa del Tribunal Superior, no superen el cànon de constitucionalitat per ser il·lògiques i no raonables atès que no han interpretat degudament el cos normatiu que s’havia d’haver aplicat als casos. O es va aplicar de manera indeguda.
Com a marc general, la llei de bases tributàries estableix un perímetre global, però també remet a aquelles lleis específiques que hi pugui haver en l’àmbit tributari. I en aquest marc és quan opera el Codi de Duana. En un dels fonaments jurídics d’una recent sentència dictada pel TC, en concret a la relativa a TED, que com en l’altre cas dona la raó al recurrent i obliga els tribunals a tirar enrere perquè interpretin degudament la conjugació legislativa, s’hi diu que “aquest Tribunal Constitucional entén que la interpretació realitzada per la sala administrativa, la qual només examina el caràcter de llei especial del Codi de Duana, i ignora el límit màxim de les sancions per a tota infracció de defraudació (article 131 de la Llei de bases de l’ordenament tributari), prescindint de la necessària graduació de les sancions en funció de la conducta de l’infractor i de les circumstàncies del cas (article 119 d’aquesta Llei) i de la disposició derogatòria de la Llei esmentada”.
El TC recorda que aquesta disposició “comporta el desplaçament de totes aquelles normes que fixen sancions sense atendre a la necessària individualització i concreció d’aquestes en funció de les circumstàncies del cas i de l’infractor i només amb un criteri mecanicista, com el de multiplicar per vuit vegades la quota defraudada, esdevé il·lògica i no raonable”. En efecte, el Codi de Duana fixa que la sanció econòmica ha de ser equivalent a vuit cops el frau. Però no té en compte que la llei marc, la de bases de l’ordenament tributari, estableix que malgrat la remissió a les lleis específiques, la sanció màxima en qualsevol cas que es pot imposar no pot superar el 150% de la quantitat defraudada.
Per aquest motiu, considera que el que estableix el Codi de Duana no és proporcional ni respecta la necessària gradació que les sancions han de tenir adaptant-se en certa manera, a les concrecions de cada cas i tenint en compte, doncs, una mena d’escalat i un topall, el que fixa la llei de bases, que és molt inferior a les vuit vegades que fixa la llei duanera. De fet, el 150% màxim és el mateix que limitar la infracció a multiplicar per 2,5, mai per vuit.
Comentaris (1)