El magistrat andorrà Pere Pastor ha estat el ponent d’una sentència llargament motivada -ja incorpora molts detalls per establir el posicionament de totes les parts, des del recurrent al ministeri fiscal passant per la sala penal del Tribunal Superior- i que defensa tant l’actuació de la seva successora a Estrasburg com a presidenta al seu dia de la sala del Tribunal de Corts que va jutjar el condemnat com el fet que l’Estat estableixi mecanismes per donar compliment al mandat constitucional de protegir la vida dels ciutadans en totes les seves fases i, per tant, garantir el dret a la salut.
Quant al debat de fons principal sobre la licitud o no del CBD i si és tòxic o no en funció del percentatge de THC -el component realment addictiu-, la sentència recentment dictada esmenta alguns convenis i literatura científica recent per deixar clar que a efectes del Codi penal andorrà, mentre hi hagi un mínim per molt mínim que sigui de THC el CBD s’ha de considerar tòxic i, per tant, droga. Cita la resolució, s’ha dit, informes diversos, inclòs de l’OMS, per concloure que “queda a bastament demostrat en la literatura científica més autoritzada que el consum de THC és notòriament perjudicial per a la salut i, per tant, no esqueia una especial diligència probatòria per demostrar els potencials efectes nocius sobre la salut del producte en possessió del recurrent”.
“L’Estat té l’obligació de fer allò necessari per preservar la vida de les persones i, per tant, la seva salut (article 30 de la Constitució), mitjançant, en particular, un marc legal adequat”
A partir d’aquí és quan es refereix la sentència al dret constitucional a la vida. “No cal oblidar que l’article 8.1 de la Constitució reconeix i protegeix el dret a la vida i això porta aparellat nombroses obligacions a càrrec de l’Estat, com ara la prohibició de retirar la vida intencionadament, llevat de circumstàncies absolutament excepcionals que no venen al cas aquí; l’obligació de realitzar una investigació diligent i efectiva en cas de mort violenta o sospitosa; com també l’obligació de fer allò necessari per preservar la vida de les persones i, per tant, la seva salut (article 30 de la Constitució), mitjançant, en particular, un marc legal adequat.”
“Sobre aquest darrer punt -continua dient la resolució de l’Alt tribunal-, la legislació andorrana és especialment estricta en matèria de consum i/o tràfic de drogues, de manera que aquesta opció legislativa restrictiva, fruit del debat democràtic en el si del Consell General, és plenament compatible amb la protecció del dret fonamental a la vida i a la salut.” En fi, que és igual el percentatge de THC que contingui el CBD. Si hi ha THC, és droga. I retreu al recurrent que aportés una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Retrets que es fan per dos motius: perquè Andorra no està sotmesa a la Justícia europea. I perquè la sentència fa referència a CBD líquid i amb un percentatge per sota del 0,2%.
En un dels seus paràgrafs, la sentència fa un ‘resum’ de consideracions en tres punts clau. A, B i C. “A) té la consideració de droga tòxica segons dos convenis internacionals en matèria d’estupefaents (la Convenció Única sobre Estupefaents de 1961 inclou el cànnabis i els seus extractes dins la llista d’estupefaents: veure el seu article 1 -apartats b, c i j- com també la llista I; el Conveni sobre substàncies psicòtropes de 1971 considera el THC com a una substància psicòtropa -article 1 e)- doncs queda inclòs dins la llista II); “) és perjudicial per a la salut, perquè conté droga, especialment THC; i C) no és considerat lícit per la legislació andorrana. Per tant, la tipificació actual és suficientment precisa i la seva aplicació per part de la jurisdicció ordinària és suficientment raonada en aquest cas.”
ALTRES CONSIDERACIONS
La sentència també refuta altres consideracions fets pel recurrent en empara. No admet, per exemple, un element introduït a darrera hora, com la denúncia que es fa que el Tribunal de Corts va estar valorant aspectes del cas en un apart amb el ministeri fiscal. El Constitucional no entra a valorar el fons d’aquesta ‘denúncia’ perquè lamenta, l’Alt tribunal, que no s’hagués exposat mai abans aquesta situació. També refuta els dubtes que exposa el recurrent en relació amb la gran quantitat i si n’era o no n’era conscient, perquè exposa la sentència que la jurisprudència completa regularment altres fonts del Dret i a Andorra, quant a cànnabis o similar, la gran quantitat s’estableix a partir dels 500 grams.
El TC avala que “cap facultatiu no havia prescrit mai cànnabis al recurrent amb finalitats terapèutiques” o que “la droga estava amagada en la cavitat del maleter del seu vehicle destinada a la roda de recanvi, sota diverses bosses”
Es posa de manifest, també, per aclarir dubtes sobre allò que podia saber o no el recurrent, que si tan clar tenia que el CBD era de venda lliure i tolerada al Principat, no tenia cap sentit que l’anés a buscar a la Seu. O que comprés un volum de producte que li hauria servit, per al seu consum propi, per tenir-ne disponible per a tot un any sabent que la planta perd propietats (el recurrent defensava que congelava el CBD adquirit). I per justificar que no hi ha vulneració al dret a la defensa, el Constitucional avala allò ja establert en les sentències prèvies referides al cas.
Així, manté la resolució ara dictada, que “la jurisdicció penal va concloure també que: a) cap facultatiu no havia prescrit mai cànnabis al recurrent amb finalitats terapèutiques; b) la droga estava amagada en la cavitat del maleter del seu vehicle destinada a la roda de recanvi, sota diverses bosses; i, c) el cultiu hortícola (article 28.2 de la Convenció Única sobre Estupefaents, adoptada a Nova York, el 30 de març de 1961) no tenia com a finalitat la producció de cànnabis medicinal ni recreatiu”.
I com ja s’ha apuntat anteriorment, també descarta el TC que el recurrent, especialment davant el Tribunal de Corts, no gaudís d’un dret a la defensa efectiu i en igualtat d’armes respecte d’altres parts. I feia aquest al·legat el recurrent posant de manifest el controvertit i tallant paper que va jugar la presidenta de la sala, Canòlic Mingorance, durant la vista oral, advertint als testimonis (especialment a diversos comerciants) contínuament que estaven en risc segons què diguessin, perquè podia autoincriminar-se de la comissió d’algun delicte.
“El recurrent es va queixar per la manera de procedir de la presidenta del Tribunal de Corts en el marc del seu recurs d’apel·lació i va demanar la retroacció del procediment o bé que la sala penal escoltés de nou aquests testimonis. Ambdues pretensions van ser desestimades”, deixa dit el Constitucional. I avala la justificació donada per la jurisdicció ordinària. Sobre la manera de procedir del Superior, recorda el TC que “no concorria cap de les causes establertes en l’article 201.2 del Codi de procediment penal” per escoltar testimonis de nou o ordenar la repetició de certes analítiques.
I encara abunda més en el paper de Mingorance. "El raonament efectuat per la sala penal s’ajusta plenament a les regles del procés degut i al dret a la defensa. En efecte, no es podria parlar, en teoria, en aquest cas, d’una vulneració del dret a la imparcialitat judicial, ja que la presidenta del Tribunal de Corts no va realitzar cap actuació que evidenciés, directament o indirectament, la seva preferència en favor d’una de les parts en el litigi. No és en absolut qüestió aquí de prejudicis o de biaixos imputables a un jutge”, argumenta el Constitucional.
“En lloc d’impedir el testimoniatge de les persones interessades, la presidenta del tribunal va ordenar al lletrat del recurrent que les preguntes es fessin en un sentit no incriminatori, trobant així una fórmula respectuosa dels drets respectius”, defensa la resolució respecte el controvertit paper fet per Mingorance
I segueix: “Es podria invocar, eventualment, una infracció al principi de la igualtat d’armes si s’hagués trencat el just equilibri entre les parts en litigi, però això tampoc succeeix aquí. En el cas d’autes, el Tribunal de Corts havia de trobar un just equilibri entre, d’un banda, el respecte dels drets a la defensa del recurrent, mitjançant la pràctica de les pròpies proves i, d’altra banda, la salvaguarda dels drets dels testimonis que podien ser perjudicats segons el contingut de les seves respostes. I en lloc d’impedir el testimoniatge de les persones interessades, la presidenta del tribunal va ordenar al lletrat del recurrent que les preguntes es fessin en un sentit no incriminatori, trobant així una fórmula respectuosa dels drets respectius.”
“Altra cosa és que l’advocat renunciés després voluntàriament a aquella possibilitat, i no pot ara exigir la declaració de vulneració de l’article 10 de la Constitució quan, en el seu moment, podia exercir el seu legítim dret constitucional a interrogar plenament els seus testimonis i no ho va fer per motius que li són imputables”, retreu a un dels advocats defensors que ha tingut el recurrent en el marc de la causa. I és que han estat fins ara tres lletrats diferents els que han exercit la defensa del jove, condemnat de forma ferma a 12 mesos de presó i 24 més de condicionals, a 500 euros de multa i als referits a l’inici, cinc anys d’expulsió.
“Per acabar -diu la sentència-, fins i tot si resultés acreditat que uns determinats negocis d’Andorra (tres) venguessin lliurement flors de cànnabis o de CBD, això tampoc tindria la transcendència pretesa pel recurrent, és a dir, que fos una pràctica generalitzada i tolerada per l’Estat, la qual cosa no ha quedat mai demostrada. A més, tampoc s’entén per quina raó realment convincent l’interessat -recordem que residia al país- va anar a recollir el producte a la ciutat fronterera espanyola de la Seu d’Urgell si estava persuadit que era de lliure comerç al Principat. Per tant, la motivació de la sala penal és plenament raonable i no hi ha lloc a censurar-la.”
Comentaris (25)