Porta oberta a cobrar els rescats que hagin de fer els cossos d’emergència

El Govern podrà imputar a aquella persona que hagi estat imprudent o que hagi fet una activitat esportiva de risc el cost d’haver-la de cercar

Un helicòpter a l'helistop de la caserna de bombers a punt per enlairar-se per a un rescat.
Un helicòpter a l'helistop de la caserna de bombers a punt per enlairar-se per a un rescat. Toni Solanelles

Si l’administració, des del vessant polític, ho considera, totes aquelles operacions de recerca, salvament o rescat que duguin a terme els cossos d’emergència, i especialment els bombers, podran ser repercutides, quant al cost, a les persones que hagin hagut de ser cercades. O als seus responsables. Així ho estableix tant la Llei de protecció civil com una disposició addicional inclosa al pressupost 2022 i que gairebé repeteix la de l’exercici en curs. Totes dues iniciatives legislatives estan en tràmit parlamentari.

Malgrat que la possibilitat ja existia fins ara, de moment mai no s’ha repercutit el cost d’un rescat, segons que han confirmat diverses fonts, que han assegurat que cada vegada és més clar que caldria imputar aquesta despesa als beneficiaris de l’operatiu sempre que hi hagi imprudència per part de la persona rescatada o que aquesta estigués fent una activitat esportiva de risc. Els bombers ja fa temps que treballen amb la idea que la despesa es repercuteixi i d’un temps ençà s’han dotat de les eines legals perquè pugui ser així.

No obstant això, han indicat les fonts, sempre acabarà sent voluntat política que el cost s’imputi al recercat o rescatat. Legalment, s’ha mirat de definir tant què es considera imprudència com limitar quines són les pràctiques de risc, els esports que es poden incloure en aquesta classificació, per dir-ho així.

Un dels exemples clars que caldrà establir des de l’òptica política si s’imputa el cost o no és, per exemple, les baixades en bicicleta al ‘bike park’ de Pal

L’excursionisme, el senderisme, la ultratrail, la cursa de muntanya, l’esquí de muntanya, el submarinisme, el descens de canyons i barrancs, el pònting, l’escalada, la caça, la bicicleta de muntanya, el raid i trec hípics, el turisme eqüestre, l’esquí, el surf de neu, el paraesquí, la bicitrineu, el múixing, la bicicleta de neu, l’aerostació, el paracaigudisme, el salt base, el vol d’ultralleugers, el vol en aparells amb motor i sense i el parapent estarien considerats esports o pràctiques de risc.

De la seva banda, per imprudència es pot establir el fet no de no observar els senyals de perill, fer activitats en zones prohibides o espais naturals, saltar-se prohibicions genèriques establertes o no respectar els butlletins meteorològics o altres advertències dictades per Protecció Civil. El llistat no és un ‘numerus clausus’, però sí que limita un marc, també, per si mai han d’intervenir els tribunals en la resolució d’algun conflicte.

Un dels exemples clars que caldrà establir des de l’òptica política si s’imputa el cost o no és, per exemple, les baixades en bicicleta al ‘bike park’ de Pal. Cada vegada més, i aquest estiu n’ha estat un exemple, l’helicòpter s’ha d’enlairar per acudir al recinte de Vallnord a cercar esportistes que han sofert caigudes de menor o major rellevància. El cost no s’ha traslladat mai ni al ciclista en qüestió ni a l’estació. Però això podria canviar i, de fet, el marc legal deixarà les portes obertes per fer-ho.

Etiquetes

Comentaris (12)

Trending