I més enllà de si era indegut o no ho era -l’FC Andorra ja havia admès des del primer moment que li havien vençut els terminis durant la discussió sobre la liquidació a abonar una vegada decidit l’acomiadament del tècnic l’abril del 2024-, el gran debat jurídic que obre la resolució és fins a quin punt en Dret andorrà cal o no respectar clàusules contractuals que la RFEF ‘exigeix’ perquè un entrenador pugui exercir en les dues primeres divisions del futbol espanyol. La Batllia -caldrà veure què hi diu el Superior- té clar que en tractar-se d’un acomiadament no causal i ser el contracte federatiu un contracte tipus o d’adhesió, no hi ha lloc a respectar-lo al Principat. I per això en calcular els diners que se li havien d’abonar al tècnic biscaí no es té en compte la temporada 2024-2025 per la qual encara tenia contracte en vigor Sarabia.
L’actual entrenador de l’Elx, de primera divisió, que de llarg és qui va procedir a fer una reclamació quantitativament més elevada, considerava que se li havien d’abonar 782.740,70 euros d’indemnització. Més interessos legals i cotització a la CASS. La sentència ara dictada li reconeix una liquidació de 175.370,32 euros més els interessos legals. Però com que l’Andorra va dipositar a la Batllia a mitjan maig els 218.418,28 euros que considerava que havia de pagar a Sarabia, la batlle dona per tancada la qüestió monetària, de la mateixa manera que passa amb López i Gómez.
ALGUNS ARGUMENTS
La sentència de primera instància que dona raó a les peticions dels tècnics encara que sigui de manera subsidiària, tenia, més enllà d’aclarir si l’acomiadament havia sigut indegut o no, fet que l’Andorra ja havia admès perquè no va liquidar el tècnic en els terminis que marca la legislació, dos debats substancials. Un, aclarir si el contracte era indefinit o no i, l’altre, si calia abonar íntegrament la temporada pactada però que Sarabia ja no va fer (la 2024/2025) atès el contracte que l’RFEF imposa. El tècnic considerava que el contracte havia de considerar-se indefinit i que havia de cobrar de manera íntegra la temporada que ja no va fer.
Però la batlle que emet la sentència, que en la seva resolució fa moltes referències a la legislació espanyola, conclou, curt i ras, que el contracte és de durada determinada i, no només això, si no que també és de caràcter especial i, per tant, s’ha de seguir el que prescriu la llei de l’esport i no la llei laboral estricta, encara que pot funcionar de manera supletòria. I resol també que la clàusula contractual o contracte imposat per la RFEF no pot ser d’aplicació a Andorra perquè es tracta d’un contracte d’adhesió que la llei andorrana no contempla, perquè a Andorra existeix la figura del comiat no causal que a Espanya no i perquè, així les coses, la voluntat del legislador és que l’acomiadament al Principat sigui més barat que en altres jurisdiccions.
“La relació existent entre les parts s’ha de qualificar com una relació laboral de caràcter especial” i el contracte era de durada determinada, i la clàusula federativa espanyola que hauria permè el tècnic cobrar íntegrament la temporada 2024/2025 que ja no va fer no pot desplegar efectes jurídics en la mesura que vulnera el règim imperatiu i d’ordre públic laboral vigent a Andorra, essent aplicable únicament la indemnització legal prevista als articles 84 i següents de la Llei 31/2018”
¿Per què no és un contracte indefinit malgrat que es van fer tractes successius superiors a dos anys? Doncs perquè el món dels entrenadors esportius és diferent a d’altres professions i es contracta per temporades i, sovint, per més d’una de cop. Per tant, és un contracte determinat en el marc duna tipologia especial. I és aquí quan la representació del tècnic basc considera que, primer, la RFEF obliga a signar unes clàusules per poder entrenar a segona divisió i considera que s’han de complir i, segon, que si es un contracte especial, s’han de poder donar per vàlides les especificitats pactades entre les parts.
Però la batlle, més enllà de si ha encertat o no en els càlculs indemnitzatoris i tot i deixar clar que “la relació existent entre les parts s’ha de qualificar com una relació laboral de caràcter especial”, recorda en la seva resolució que “en matèria d’acomiadament, el règim legal andorrà fixa una indemnització màxima tancada, no ampliable per imposició unilateral ni per models contractuals d’origen estranger”. A més, deixa clar que el document annexat per ‘ordre’ de la RFEF és un contracte tipus i, en canvi, allò pactat de forma expressa entre club i tècnic és molt més clar i contundent.
“El comiat sense causa és una figura expressament prevista i regulada pel legislador andorrà, que ja ha determinat el just equilibri econòmic entre el dret de l’empresari a extingir el contracte i la protecció econòmica del treballador”, diu la sentència a la qual ha pogut tenir accés l’Altaveu, que manté que “introduir una clàusula que imposi una indemnització molt superior desnaturalitza aquest equilibri i, en conseqüència, resulta contrària a l’esperit i finalitat de la norma”. “En conseqüència”, segueix dient la resolució, “tot i que el contracte entre les parts prevegi una indemnització per comiat anticipat i sense causa, el fet que aquest sigui un contracte d’adhesió i que la Llei 31/2018 estableixi un règim específic i més econòmic per al comiat no causal, determina que prevalgui la llei laboral andorrana sobre el pacte contractual”.
En definitiva, que la clàusula en qüestió, la imposada per la RFEF, “no pot desplegar efectes jurídics en la mesura que vulnera el règim imperatiu i d’ordre públic laboral vigent a Andorra, essent aplicable únicament la indemnització legal prevista als articles 84 i següents de la Llei 31/2018”. Per tant, les dues parts guanyen o, potser millor, les dues hi perden. Perquè l’Andorra s’haurà de fer càrrec de les despeses judicials. Però el club tricolor ja hi comptava, amb aquest menester. Per tant… Sarabia perd guanyant i l’Andorra guanya perdent. Una dolça derrota judicial.
Comentaris