El Tribunal de Corts ha corroborat que durant un parell d’anys -entre el 2008 i el 2010- hi va haver una vintena de línies telefòniques del despatx central de policia que van ser víctimes d’anomalies, la qual cosa va afectar els agents que les usaven. O dit d’una altra manera, es determina que efectivament s’estaven fent unes intercepcions no establertes per llei. Però com que no se’n pot determinar l’autoria, el tribunal confirma el sobreseïment de la causa que fa poc més d’un any va dictar la batlle instructora del cas, Canòlic Mingorance. Arran d’aquest fet, i de la seva inculpació judicial, van ser destituïts el 2014 els qui llavors eren director i director adjunt del cos, Joan Ramon Peralba i Pere Gispert respectivament, que ocupaven les mateixes responsabilitats en les dates que haurien succeït els fets.
En un sentit molt similar al que es va pronunciar la batlle el febrer del 2016, el Tribunal de Corts considera que és impossible determinar qui va donar l’ordre d’enregistrar les trucades. Entre d’altres coses perquè també hi ha la possibilitat que el sistema de gravació, molt obsolet, estigués en funcionament de manera contínua per una indicació desconeguda o, simplement, per un error del maquinari. Que hi havia una vintena de línies ‘punxades’ ho va descobrir de casualitat un tècnic de manteniment del cos d’ordre que estava repassant les línies telefòniques per elaborar un esquema del muntatge existent per tal de decidir si hi calia fer canvis.
La decisió del Tribunal de Corts, en forma d’aute, arriba més d’un any després de la resolució de la batlle. I és la resposta a un parell de recursos que parts implicades en el procés van presentar contra la decisió de Mingorance de tancar el cas amb un arxiu provisional. També es van interposar sengles querelles contra l’oficial ara jubilat Ramon Sancho, que en l’època que s’haurien fet les gravacions il·legals era, pel càrrec que ocupava, el responsable de custodiar els equips que permetien interceptar les trucades telefòniques i dels suports on s’emmagatzemaven els enregistraments.
Com a mínim la representació lletrada d’un dels agents suposadament afectats per les escoltes, que a més a més, en el seu cas, s’haurien emprat en un expedient disciplinari, i els advocats del Col·lectiu sindical de Funcionaris de Policia (CFPA), que es va significar clarament en la ferma voluntat que s’aclarissin del tot els fets, estan estudiant l’aute recentment notificat per tal de decidir si hi cap algun tipus de recurs i, especialment, per si eleven la causa al Tribunal Constitucional (TC). Fonts sindicals han assegurat que quedant clar com queda que hi va haver irregularitats, caldria, també, determinar i depurar responsabilitats.
L'afer va comportar la destitució dels llavors director i director adjunt del cos, Joan Ramon Peralba i Pere Gispert, tots dos encausats
Les mateixes fonts han indicat que no pot ser que situacions com la descoberta per casualitat es donin enlloc. I menys encara en el marc d’un despatx de policia i les anomalies afectin a un nodrit grup de policies. Al seu moment va transcendir que la vintena de línies que haurien estat indegudament interceptades van ser usades per uns 36 policies. De fet, fins i tot el sistema gravava de forma continua les línies telefòniques dels despatxos del director i el director adjunt del cos, que mentre hi va haver l’anomalia eren Jordi Lluís i Frederic Gutiérrez. Aquests dos comandaments disposaven, a la taula, d’un dispositiu que permetia enregistrar les trucades a la carta. Però que s’havia realment inutilitzat. Qualsevol trucada era interceptada.
Tot el cas, inclosa la investigació realitzada per manament judicial, va estar envoltat de molts interrogants. Gravacions que se suposa que havien d’estar emmagatzemades, quan es va procedir a escoltar el material que es conservava va resultar que no era el que hauria d’haver estat. Que les dates de les etiquetes que acompanyaven les gravacions no es corresponien amb les dates reals del contingut. Tot un embolic. A més, no es van custodiar degudament els aparells. Essent com era un ‘escàndol’ dins un despatx policial, per exemple, a la Batllia no se li va acudir res més que ordenar a la pròpia policia que s’encarregués de vetllar per la conservació del maquinari comissat com a element de prova.
Però quan es van fer les anàlisis pertinents, molt temps després i per part d’agents d’un cos uniformat espanyol, ja no hi havia tot el que hi havia d’haver i els equips eren tan obsolets que els formats amb que gravaven eren pràcticament impossibles de reproduir. Per si no n’hi havia prou, alguns dels elements o proves cabdals van acabar desapareixent. I les declaracions que van prestar els encausats -els tres comandaments citats: Peralba, Gispert i Sancho; i el llavors també oficial Jordi Boixader- també van ser d’allò més embolicades. De fet les inculpacions van partir d’una primera declaració de Sancho, que el primer cop i sense advocat, va donar una versió dels fets i, posteriorment, la va modificar fins a deixar-la gairebé irreconeixible.
Tot plegat l’enrenou haurà acabat amb la certesa que alguna cosa rara va succeir. Que almenys entre el gener del 2008 i el maig del 2010, una situació ben estranya, anòmala, irregular i fins i tot il·legal, van patir una vintena de línies telefòniques del despatx central de la policia, moltes d’elles vinculades a agents de l’àrea d’investigació (o policia criminal en la terminologia formalment emprada), però que al final judicialment s’ha acabat donant carpetada a l’afer vist que, almenys oficialment, és impossible que va ser el responsable, l’autor, l’ordenant de tot aquell desgavell. Un més. Ni el primer ni, segurament tampoc, l’últim.
Comentaris