El 'cas Vilars' encara cueja: més de deu anys després no s'ha pagat l'expropiació de terrenys

El \'cas Vilars\' encara cueja: més de deu anys després no s\'ha pagat l\'expropiació de terrenys
El \'cas Vilars\' encara cueja: més de deu anys després no s\'ha pagat l\'expropiació de terrenys

El ‘cas Vilars’ encara cueja. Gairebé dotze anys després que el comú d’Escaldes i el Consell General tanquessin de mala manera un conflicte urbanístic que obligava a enderrocar parcialment dos edificis de la urbanització escaldenca, l’expropiació del terreny que va permetre resoldre ‘a posteriori’ l’anomalia encara no s’ha solucionat degudament. És a dir, es va fer efectiva l’expropiació de les porcions de terrenys necessàries per poder aconseguir que el carrer on s’havien construït els immobles fes vuit metres d’amplada en tota la seva longitud, però no s’ha compensat els propietaris d’aquells solars que, alhora, eren els perjudicats pel fet que s’avortés el compliment de la resolució ferma que imposava ‘retallar’ els edificis.

Ara, el Tribunal Constitucional acaba de reconèixer que s’ha vulnerat el dret dels recurrents, és a dir, de Josep Vidal i de Josep Guillán, a obtenir una resposta judicial en un termini raonable. I a banda d’atorgar-los l’empara sol·licitada, l’Alt tribunal dóna tres mesos a la comissió d’expropiació, un organisme de naturalesa tècnica tutelat per la Batllia, perquè executi d’una vegada per sempre les decisions judicials. I perquè acordi d’una vegada per sempre la compensació que cal atorgar a Vidal i a Guillán. Al mateix temps, el TC declara que “els recurrents tenen també dret a ser indemnitzats pels perjudicis soferts per la dilació en l’execució de la sentència”.

El ‘cas Vilars’ és un exemple clar de la connivència de l’administració -hi van prendre part d’una manera o altra tant el comú, com el Govern i el Consell General- per saltar-se les normatives i, fins i tot i amb posterioritat, per incomplir les decisions judicials. De fet, el cas va arribar al Tribunal Europeu dels Drets de l’Home (TEDH), que va condemnar l’Estat andorrà, justament, per haver impedit el compliment d’una resolució judicial. Però ni amb la condemna d’Estrasburg les administracions concernides no s’han posat les piles. Tan sols es va dur a terme l’expropiació, prèvia declaració d’utilitat pública de les dues petites porcions de terra -de 3,20 metres quadrats i 32,20-, per refer l’amplada del carrer i poder dir que els edificis que s’havien d’haver escapçat ja s’adequaven a la normativa.

Els dos edificis conflictius superaven l’altura permesa perquè el carrer on es construïen no feia vuit metres d’amplada en tota la seva llargada. En conseqüència, els immobles no podien fer més de 12,5 metres. Però no era el cas. En feien 18. Després de tot un procés judicial, el 2003 la sala administrativa del Tribunal Superior de Justícia va sentenciar de forma ferma i definitiva que calia enderrocar la part d’immoble que superés aquells 12,5 metres. A partir de llavors es va posar en marxa tota la maquinària per evitar l’enderroc. I la fórmula va ser expropiar als propis propietaris que s’havien queixat de l’altura dels dos blocs que els quedaven davant dels seus xalets els bocins de parcel·la per poder ampliar el carrer.

El procediment es va fer. Però no hi va haver acord sobre la compensació. Els dos propietaris van recórrer la proposta de la comissió d’expropiació -estaven en el seu dret-, que establia una compensació de 32.000 euros per a un i poc més de 9.200 euros per a l’altre. Els tribunals havien dit, entre altres coses, que a nivell indemnitzatori s’havia de tenir en compte el fet que s’havia frustrat a Vidal i Guillán el dret de poder fer valdre l’execució d’una sentència que havia recaigut al seu favor. Per tot plegat, el 2012 la sala administrativa del TS establia una indemnització conjunta suplementària de pràcticament 80.000 euros.

Però des de llavors, i excepte un tràmit menor al 2014, res ni ningú no s’ha mogut. De fet, la pròpia fiscalia dóna la raó als recurrents en empara. I el comú d’Escaldes es desentén de tots els retards, demanant que no s’involucri la corporació en l’eventual pagament d’una indemnització afegida com la que dóna peu el Tribunal Constitucional. En efecte, el TC ha reconegut que la Justícia, aquest cas a través de la comissió d’expropiació, va irraonablement lenta. 

Diu el TC en la seva sentència publicada aquest dimecres al BOPA: “Les dilacions en l’execució de la sentència no poden ser atribuïbles a la complexitat de la qüestió enjudiciada, ni als intents dels recurrents per agilitar el procés en la fase final, ni a l’esgotament dels passos que segons la Llei cal acomplir, sinó a la passivitat en la diligència en la presa de les decisions corresponents, perquè el Tribunal Superior de Justícia ha ordenat els termes en què la comissió d’expropiació ha de decidir.” I hi afegeix: “Amb independència del llarg itinerari que aquest procés d’expropiació ha seguit fins arribar a una sentència ferma, ara manca la seva execució, que és allò que és esperable de les decisions de la justícia: que adquireixin plena eficàcia i que no es trobin amb inhibicions, oblits o passivitats en l’execució. Més de deu anys després d’haver-se fet efectiva una expropiació encara no han estat fixades, ni satisfetes les indemnitzacions.”

Comentaris

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.