¿Volen galetes? ¿Potser algun caramel? Demanin. Ara poden. S’han obert totes les caixes. Les de les promeses. ¿Volen una voravia nova? ¿Potser que el comú disposi de vehicles més moderns? Exigeixin-t’ho. Reclamin. Vinga, que estem, que estan, els polítics, en campanya. “Hi hauria d’haver eleccions cada any.” La frase no és de cap ciutadà. No l’ha pronunciat cap elector. El clam és d’una candidata. Conxita Marsol. La cap de llista demòcrata a Andorra la Vella. Frase sorneguera. I dirigida al cònsol de la capital, Jordi Minguillón. El candidat ‘ferrerominguillonista’ ha rebut de valent en el primer gran debat de campanya. L’organitzat pel sindicat del personal del comú d’Andorra la Vella. Si l’electorat de la capital, tot, fos funcionari, Cd’I Liberals no serien segons ni tercers el 13 de desembre: quedarien últims. I encara bo de la relliscada del número dos de DA. Marc Pons no es va poder contenir. El va poder la impulsivitat. I no va recordar que en un debat obert el torn de paraules no és per als candidats. És per al públic ras.
Pons va badar. I va permetre l’únic minut de glòria de Minguillón. El cònsol va deixar anar un ‘zasca’ en tota regla al conseller. Merescut. Com merescut, aparentment, ha estat el suspens atorgat per la platea al líder ‘ferrerominguillonista’ i liberal. Perquè si fos pel públic, pel ras, el cònsol n’hauria sortit ben escaldat, de la Llacuna. De fet, n’ha sortit. Amb la cua entre cames i sol com un mussol. Ni un sol membre de la candidatura l’esperava al final de l’acte. I els funcionaris, assistents majoritaris com a observadors del debat, enfilant-se per les parets. L’acudit és fàcil, i quedi clar el respecte. Però escoltant el cònsol més d’un dels treballadors públics hauria volgut rebatejar Minguillón. ‘Manguillón’, es passaria a dir, vistes les coses que va arribar a dir. I sort encara que que el cònsol estava situat en un dels extrems de la taula. En cas contrari hauria rebut per banda i banda. Pim-pam. De Marsol a Carmona, Dolors. I fins a Delfí Roca. El ‘sentit comú’ i llenguatge planer de qui fou funcionari teòricament assignat als serveis funeraris del comú el 1983 -ho va revelar ell, en públic, que quedi clar- va ser capaç d’arrencar alguna que altra ovació. La valentia d’alguns funcionaris qüestionant obertament la política i les interpretacions del cònsol els va valdre l’admiració dels companys. Des de la sentència del GADA a uns enigmàtics candidats que haurien agredit membres del comú.
Debat escaldenc a la televisió
La primera jornada de campanya post-penjada de cartells ha arrencat divertida. I amb dos moments de volada. Perquè incumbien les dues parròquies més poblades. El debat organitzat pels funcionaris del comú de la capital i el debat televisiu amb els candidats d’Escaldes. Si a algú li avorreixen les finances comunals, i les competències i les transferències, les transferències sobretot, deuria canviar de canal. Fora Andorra Televisió. Si algú pretenia saber quin és el posicionament de les formacions respecte del que hauria de ser el redisseny de l’encaix entre parròquies i Estat deuria gaudir com un nen petit amb sabates noves. Amb la cònsol Trini Marín llegint sempre que el fil argumental del debat li permetia (i oblidant que quan ‘passa’ del paper és més política); amb un liberal Marc Magallón defensant la situació actual -quant al trencaclosques competencial- i anant agafant confiança a mida que passaven els minuts; amb una Cèlia Vendrell que va deixar clar que el seu pas per l’oposició escaldenca li ha donat vida i força per alçar la bandera socialdemòcrata; o un ‘desconegut’ David Pérez solt des del minut zero en què va deixar clar que SDP aposta per reduir el salari dels cònsols un 25%.
L’aigua, els problemes d’aquest estiu en el subministrament, van enfrontar les dues dones de la taula televisiva com a dues gates, en alguns moments. Manoi qui s’hagués trobat enmig. Si se les tenien les polítiques que ja ho són, els polítics que ho volen fer només havien de fer petits apunts. Atiar al foc. Posar-hi més llenya. I en Pérez va resultar-ne ser un petit expert. I quan va poder, Magallón, puntualment, també s’hi va afegir. L’aigua i Vivand. Tothom vol l’avinguda Carlemany per a vianants. Però cadascú a la seva manera. La cònsol, és clar, defensa el projecte actual. I va posar sobre la taula els resultats d’una enquesta -deu ser l’Observatori del Centre de Recerca Sociològica (CRES) que curiosament no s’ha fet públic- que diuen que l’11% dels ciutadans d’Escaldes són contraris a Vivand. Marín, hereva de Toni Martí -i no és una frase feta, ho reconeix la cònsol en la presentació pregravada que forma part de la introducció del debat-, va insistir en dues o tres ocasions en l’11%. Un 11% que Vendrell considera suficient per tornar a plantejar una consulta sobre si ha de ser per a vianants Carlemany. “¿A aquestes alçades?”, es va demanar atònita la cònsol i candidata demòcrata. Sí, Vendrell ho té clar. Com Magallón té clar que la vall del Madriu és una joia a la qual Escaldes li ha de poder treure més suc. Però la frase del debat va correspondre a Pérez, David. “Sé que n’és capaç”, li va etzibar un parell o tres de vegades el cap de llista d’SDP a la cònsol. Capaç de fer-ho millor. Tant hi va insistir que Marín es va enfadar i tot.
El debat televisiu era, metafòricament, el punt final de la jornada dos. Una jornada que havia deixat promeses de més inversió a Canillo. Que deixen entreveure un nou telecabina a Encamp si vencen els liberals o la sortida del comú de l’accionariat de Saetde si els que guanyen són els socialdemòcrates. Una segona jornada de campanya amb protagonisme per a Pal-Arinsal. Hi posen el focus les dues candidatures de la Massana. I també els liberals d’Ordino. La candidatura encapçalada per Sandra Tudó voldria reprendre els llaços amb el comú massanenc per reforçar el projecte de Vallnord. A Sant Julià, mentre Unió Laurediana no s’acaba de creure les propostes del Govern d’acabar la variant d’entrada i sortida d’Espanya, Laurèdia en Comú el que no es creu és com pot ser que en tres lustres s’hagi passat d’una corporació sanejada financerament a un comú que deu 22 milions. Les finances, justament, que també van ser element de campanya a la capital. Mentre les candidates del PS es passejaven per una Plaça del Poble que volen més vital, més càlida, més humana, demòcrates i ‘cedeíliberals’ es tiraven els plats pel cap sense saber-ho. Minguillón defensava la gestió financera comunal. I Marsol també. Minguillón es feia l’èxit seu. Marsol, també. Per via de Maica Nin, una ‘cedeísta’ que ho va ser fins el dia que DA va fer pública una llista on Nin, consellera de Finances, hi era.
La Llacuna, les llacunes (del cònsol)
Nin com tants i tants altres candidats va ser al Centre Cultural de la Llacuna. Noi quin debat! I quines envestides al cònsol (i a les seves llacunes). Minguillón se’n va sortir com va poder. Repartint culpes quan no tenia altre remei o ideant solucions a mida per al moment. “El millor per als funcionaris és que hi hagi eleccions cada any, perquè llavors tot funciona i tot s’accelera”, li etzibaria Conxita Marsol. Minguillón s’aferrava al suport obtingut de DA en algunes de les decisions que se li criticaven. I la candidata demòcrata, desmarcada de la política comunal els darrers anys, se’n rentava les mans. Dolors Carmona parlava de “desgavell” amb les comissions de servei. I sense mirar Minguillón perquè ni tal sols calia, Delfí Roca parlava d’algunes decisions que “no són bones ni pels funcionaris ni per al comú, però sí que són molt bones per a un polític oportunista”. Es va parlar d’EPI’s com si tothom hagués hagut de veure el ‘Barri Sèsam’ de les polítiques de seguretat en el treball. I Carmona, la socialdemòcrata, ben aviat se l’haurà de conèixer com la candidata del ‘benentès’. És la seva crossa lingüística preferida. Benentès, és clar.
El cònsol es va intentar refugiar en els catorze vehicles que ha encomanat el comú a corre-cuita pel sistema de ‘renting’ o en la seva ignorància legal per interpretar la sentència sobre el GADA. Allò del complement respecte del rendiment dels funcionaris del 2009. I que la llavors cònsol i ara ministra Ferrer, Rosa, va decidir reduir en un 10% per obra i gràcia de la seva voluntat. Els tribunals han dit que ni parlar-ne. Que la decisió, aquella, no és bona. I que s’ha de torna a calcular el complement. I el comú, Minguillón i els seus, ho estant tornant a fer. Per arribar a la mateixa solució. No pagar ni un euro més. “Els hem permès estalviar -via congelacions, supressions i altres decisions en matèria salarial- deu milions d’euros, si ara els ve de 700.000 euros val més que ho deixem estar”, va clamar un funcionari guerriller que amb documentació a la mà i raó al cor i al cap va posar contra les cordes el cònsol. “Tan aviat es diu una cosa com se’n diu una altra.” De veritat, si les promeses s’haguessin de complir, que cada any hi hagi eleccions. Com riurem. O potser no. I que difícil se li presenten les coses al cònsol de la capital. Bufa, Jordi. Bufa. Voler ser cònsol bé val uns esbufecs. I potser fins i tot alguna plantofada.
Comentaris