Tècnicament, els segells en qüestió estan impresos en el format offset, i en paper estucat, engomat i fosforescent. El format del segell és horitzontal amb unes dimensions de 40,9 per 28,8 mil·límetres. S’ha fet una tirada de 55.000 segells en plecs de 25 cadascun. El valor postal del segell és d’1,50 euros. El segell sobre els Arlequins de Canillo es mantindrà a la venda fins al 31 de desembre del 2023 i es fabrica, com sol ser costum en aquests casos, a la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre.
El segell s’emmarca en la sèrie de Cultura Popular vinculada al Principat d’Andorra i contribueix, per tant, a difondre les tradicions del país. Més enllà de les concepcions tècniques, Correos també acompanya les seves emissions amb una explicació d’aquell acte, festivitat o esdeveniment que pretén ajudar a difondre amb la seva tasca filatèlica. En aquest cas explica que “la festivitat de carnaval que se celebra a la parròquia de Canillo té com a protagonistes uns personatges anomenats arlequins que, abillats de forma estrafolària i de vius colors, recorren la població a el ritme de la música i llançant confeti”.
Tècnicament, els segells en qüestió estan impresos en el format offset, i en paper estucat, engomat i fosforescent. El format del segell és horitzontal amb unes dimensions de 40,9 per 28,8 mil·límetres. S’ha fet una tirada de 55.000 segells en plecs de 25 cadascun. El valor postal del segell és d’1,50 euros
Correos remarca que “es desconeix l’origen d’aquesta tradició, però gràcies a fotografies i altres documents, es pot rastrejar fins a principis de segle XX, quan, segons l'opinió més generalitzada, va ser importada per treballadors de Canillo que van haver d'emigrar a França”. També es remarca que “en el seu origen es disfressaven únicament els homes, amb uns vestits que es confeccionaven a les llars a base de retalls de diferents formes i colors que es cosien sobre un pijama o roba de color clar, sobre els quals al seu torn, s’afegien flors i cascavells”.
La descripció de la festa afegeix que “antany, un barret pla de color blanc rematava l’abillament, es lligaven grans cascavells als turmells i a la mà portaven una fusta que la feien petar al ritme de les cançons. Una careta de malla metàl·lica o pintada cobria la cara, completant d’aquesta manera la disfressa d’arlequí”. S’hi afegeix que “en l’actualitat, una caputxa substitueix el barret, el maquillatge a la màscara i en comptes d’usar la fusta, llancen confeti i farina”.
També s’explica que “els arlequins podien aparèixer en qualsevol moment de la celebració, encara que la seva aparició principal succeís després de penjar al rei Carnestoltes i comencessin a desfilar pels carrers de la parròquia. Organitzats en quadrilles, recorrien els carrers de casa en casa, per ‘robar l’olla’, i convidar a tots aquells que volguessin sumar-se a la desfilada”. Canillo, doncs, ja té el seu segell. Més encara, són els Arlequins els que en poden presumir.
Comentaris