Hauria de tenir un impacte molt major en positiu, suposadament. Però si el projecte del mirador del roc del Quer, per posar un exemple, no va generar cap mena de debat a Canillo, com a molt escepticisme, la plataforma esquiable de Soldeu amenaça de crear una esquerda important a la parròquia. I la culpa no la té pas el debat legal de si el projecte compleix o no compleix -els dos principals partits de l’oposició parlamentària, Liberals d’Andorra i Partit Socialdemòcrata, també SDP, han mostrat clarament els seus dubtes si no directament convenciment de la il·legalitat- els requisits per ser declarat d’interès nacional. A Canillo, a això, és el de menys. A la parròquia més gran del país per extensió territorial, a la primera parròquia en l’ordre institucional, estan malauradament acostumats a conviure amb, com a mínim, dos bàndols. La construcció de la passarel·la del Calbó, perquè és la passarel·la, la plataforma, del Calbó, no serà allò que unificarà la parròquia. Més aviat al contrari. Fins al comú pot arribar la fractura.
Posats a fer, i si els canillencs ja no entren a debatre si l’equipament és o no és d’interès nacional -sí que n’hi ha que esmenten el fet que un dels principals valedors de tot plegat sigui l’exministre i economista Jordi Alcobé a qui ‘acusen’ de ser ‘l’autor intel·lectual’ dels informes forçats per defensar la declaració d’interès-, n’hi ha molts que ni tan sols dubten que pugui ser bo per complementar l’oferta d’esquí de Soldeu. Es pot pensar que el projecte pot ser interessant, fins i tot que conceptualment ho és. Però fins i tot així, els recels són clars. No es van fer notar, almenys públicament, a la reunió informativa, que no pas de poble, de la setmana passada. Però només cal anar en algun bar de la parròquia i parar l’orella. O posar el tema sobre la taula. A preguntar als joves de la parròquia. Hi ha de tot, és clar. Però Canillo no és la bassa d’oli que alguns poden pretendre fer veure després d’una reunió explicativa de quaranta minuts escassos que alguns dels assistents consideren que no van ajudar a resoldre dubtes. La majoria dels assistents, quedi clar, ja acudien a l’acte convençuts de les benaurances del projecte.
Els més joves són crítics amb què les grans inversions se centrin en excés a Soldeu; els més grans temen que tot acabi al final 'en mans' de l'empresari hoteler
Una primera constatació dels crítics que sí que van assistir a la reunió. “Els Calbó no van mai enlloc, no els veus a cap reunió de poble, i aquesta vegada hi eren tots. Amos i senyors.” De fet, que ningú no ho oblidi, casa Calbó és la gran promotora del projecte. Fa anys que batalla de manera privada per la construcció d’aquest equipament que no només acosta les pistes d’esquí al poble de Soldeu. Directament, fa entrar les pistes d’esquí al menjador dels hotels del grup. Així de clar. I aquesta és la principal crítica i el principal temor. “Sempre s’acaba beneficiant als mateixos”, afirmen les fonts consultades, que temen que més aviat que tard bona part del projecte acabi en mans privades havent pagat el poble. I és que, remarquen les fonts, ni tan sols la propietat del terreny el dóna. El cedeix per un temps limitat. I prou.
Tampoc no entenen massa el paper del comú i el fet que s’hagi posat tota la carn a la graella per aquest projecte. Els joves són els més crítics en aquest sentit, que no acaben de veure que “tot se’n vagi cap a Soldeu”. Però hi ha el que hi ha i mana qui manen, vénen a dir els consultats. A la corporació de Canillo és a l’única on no hi ha minoria. Ni tan sols aquella minoria que no té res a ver més enllà de tenir el dret de queixa. De fer sentir la seva veu. No és el cas de Canillo. Això no vol dir que hi hagi, però, unanimitat interna. Indiquen les fonts que un dels punts per on hi pot haver fractura és per la conselleria d’urbanisme. Més concretament pel seu titular, l’empresari també hoteler, però en aquest cas del Tarter, Rafel Casal. Seria un dels abanderats de l’oposició interna al projecte. Fent cremar el foc en somort alhora que algunes de les seves decisions al capdavant del departament comunal que dirigeix resulten, indiquen les fonts, d’allò més controvertides.
Ni tan sols es qüestiona que el projecte pugui ser interessant o s'analitza sobre si acompleix els requisits legals per la declaració d'interès; ara la unanimitat és absoluta amb què cal mantenir Grandvalira
En canvi, on sí que hi ha coincidència i fins i tot unanimitat és amb el fet que cal mantenir la marca Grandvalira. I que cal parlar amb els socis i aclarir les desavinences. Però aquesta no serà una matèria senzilla. L’accionista majoritari de Saetde i impulsor del procés de dissolució de Nevasa, Joan Viladomat, assegura estar convençut de tirar endavant el mecanisme que hauria de portar a la liquidació de la societat. I el màxim responsable de l’accionista minoritari de la societat encampadana però no pas menys important, el cònsol d’Encamp, Jordi Torres Arauz, ha reconegut no fa pas tant haver conegut detalls de la plataforma i la declaració d’interès nacional pels mitjans de comunicació.
I el fet no deixa de ser curiós tractant-se com es tracta d’un projecte anunciat pel ministre d’Ordenament Territorial, l’encampadà Jordi Torres Falcó, que al seu dia va ser president de Saetde. El titular ministerial ja ha deixat dit els darrers dies que no descarta una reunió amb Nevasa. El cap de Govern, Toni Martí, es va mig oferir a fer el mateix però només si li ho demanava. I, mentrestant, assegurava que no es posicionaria a favor de cap dels dos socis.
Mala peça al tel·ler per un suposat projecte d’interès nacional que ara per ara, més que reforçar res, el que de moment ha aconseguit és posar contra la paret una de les principals indústries del país. La de la neu. Grandvalira. I que amenaça, també, de fracturar, poc o molt, però de fracturar en qualsevol cas, una parròquia on els interessos dels uns i dels altres sempre han comptat i molt. I sempre han dividit. I on al capdavall tot acaba passant per Soldeu. La història és repeteix.
Fotografia: Guillem Casal Font
Comentaris