Propers i arrelats al territori. Fent compatibles les finalitats socials amb la rendibilitat. Són alguns dels trets dels bancs cooperatius, bancs de proximitat. Aquest model, o millor dit, aquest concepte, agafa força o es posa sobre la taula arran de la proposta impulsada per l’economista i exconseller general Eusebi Nomen. Juntament amb alguns empresaris i, especialment, treballadors, extreballadors i clients de Banca Privada d’Andorra, Nomen promou el projecte ‘raiffeisen.ad’. El nom no fa la cosa. Però tampoc no és en va. Raiffeisenbank és un dels principals bancs d’Àustria. També de Suïssa. I té una forta implantació a l’Europa de l’Est essent cooperativista i amb uns principis de funcionament molt clarament delimitats.
És evident que no tot és bo en les cooperatives bancàries. Que sempre hi ha utopies que no es poden assolir i limitacions que condicionen. De fet, alguns entorns legislatius no acaben d’encaixar amb aquest sistema. Tampoc a Andorra una cooperativa podria gestionar directament un banc. Ja ho han explicat els impulsors de ‘raiffeisen.ad’. Sobre la proposta de Nomen i companyia encara hi ha dubtes a esvair. Això és clar. I saber de quins suports disposen. Fins i tot des del punt de vista tècnic, operatiu. Asseguren que hi ha elements de la proposta que no es poden concretar si l’Agència estatal de Resolució d’Entitats Bancàries (AREB) no els facilita determinada informació, com ara quants clients han superat l’auditoria feta per PricewaterhouseCooper’s o quin impacte de desvaloració en els actius preveuen aplicar. Si l’AREB els ha comunicat algunes d’aquestes dades als impulsors del projecte de banc cooperatiu durant la trobada que van mantenir és matèria reservada.
El cooperativisme bancari és la font d’inspiració de ‘raffeisen.ad’. A falta de concrecions i traslació exacta al cas andorrà, a la hipotètica reestructuració de BPA, s’escau fer una petita aproximació a la idea global. A la filosofia d’unes entitats bancàries que, majoritàriament, continuen tenint guanys i injectant ‘inputs’ positius a la societat quan molts dels ‘altres’ bancs cada vegada estan més mal vistos. En general, la banca cooperativa té uns trets d’identitat força ben definits. I que la diferencia d’altres models financers.
Per començar, són entitats que estan molt arrelades i tenen uns vincles preferents amb el territori on estan implantades. O tenen un lligam molt fort amb el sector origen de cadascuna de les cooperatives creditícies. No és d’estranyar: els treballadors i els clients, en la seva immensa majoria, són els primers socis de l’empresa. Per aquest mateix motiu acaben sent entitats que tenen un alt coneixement del medi o del sector en què actuen. I ofereixen un detallat acompanyament a les necessitats del client i una altíssima especialització. Hi ha tot un seguit d’intangibles relacionats amb la proximitat, amb el tractament personalitzat, amb el respecte i la confidencialitat. Tot plegat assegura un altre element que aporta molta estabilitat al banc: la fidelitat que mostra la clientela.
És una banca personal, una banca relacional. Altament especialitzada i evolutiva. Que es va adaptant a la necessitat d’uns clients que, sovint, tenen un perfil, unes característiques força uniformes, homogènies. La recerca activa i permanent d’innovacions adequades als serveis que requereix o pot requerir el client també és un altre dels trets característics. És un banc molt conscient de la importància que el seu suport financer té en en el funcionament de la clientela. Són motors molt evidents de la zona on estan implantats. D’aquí, o justament per això, el rellevant paper social que juguen, perquè sovint esdevenen claus pel fet de finançar el teixit productiu local. Molt sovint aquests bancs van associats, també, a una important obra social.
En general -i sempre hi ha excepcions i, de vegades, els bancs ‘normals’ s’han cruspit massa el terreny-, malgrat la seva petitesa, les cooperatives bancàries han pogut fer compatible la gestió bancària i les finalitats socials amb la rendabilitat econòmica. Són tant o més eficients que els grans bancs. I són socialment responsables, tant internament com externament. Els principis democràtics i la transparència regeixen l’esperit i la filosofia interna (aquesta és una de les qüestions que en alguns casos acaben no sent i adulteren entitats que no acaben esdevenint el que pretenien). Per a les cooperatives bancàries la igualtat salarial i de gènere és molt important. De portes en fora, ja ho hem apuntat, fan revertir part dels seus beneficis en accions en l’entorn on estan implantades. Des de patrocinar activitats esportives a donar suport a fundacions culturals o socials, per exemple.
A Europa, els bancs cooperatius assoleixen quotes de mercat significatives. Entre el 20 i el 30% dels dipòsits estan en mans d’entitats cooperatives que, a més a més, sovint tenen un suport o, com a mínim, un reconeixement notable de les administracions i els governs. Tenen una implantació forta al centre d’Europa (Raiffeisen és centreeuropea i a Alemanya, Holanda o França es poden trobar diferents exemples destacats) com a Itàlia. A Espanya no hi ha tanta tradició perquè un paper molt similar el feien les caixes d’estalvi que ara han caigut en desgràcia. No obstant, el 6% de la quota de mercat bancari espanyol està en mans de cooperatives.
Les entitats formen, al seu torn, sistemes, que configuren els seus propis bancs centrals per tenir, de forma aglutinada, més força. I poder acudir amb més pes i incidència als mercats internacionals. A França, per exemple, el grup Crédit Agricole Mutuel disposa d’un banc cooperatiu central, la Caisse Nationale de Crédit Agricole (CNCA). A Madrid hi ha radicat el Banco Cooperativo Español, que actua com a banc central de les caixes rurals. A Alemanya, els ‘Raiffeisenbankenffeisenbanken’ i els ‘Volksbankenbanken’ participen del capital social del que seria el banc central, el DZ BANK. A Holanda, la banca cooperativa s’aglutina al voltant de la Cöoperatieve Centrale Raiffeisen-Boerenleenbank (Rabobank Nederland), i a Itàlia els projectes similars tenen com a eix central del sistema l’Istituto Centrale delle Banche di Crédito Cooperativo.
D’exemples n’hi ha molts. Tots passen per un alt grau d’implicació de les persones que hi operen. De treballadors i de clients. Perquè els uns i els altres, en moltes ocasions, són, d’alguna manera o altra, els propietaris del banc. D’un banc cooperatiu que acaba sent una garantia de proximitat.
Comentaris