“Els pares que actuen com la vaca, els que es tapen els ulls acabaran atrapats pel problema. Acabaran esgotats, sense eines, sense capacitat de reacció”, apunta Fèlix Brunet, el pare del Pau, un noi de dotze amb un diagnòstic d’autisme de nivell 1. Tots dos han ofert aquest matí una conferència sobre la gestió d’una discapacitat en l’àmbit familiar en el marc de la inauguració del curs 2025-2026 de la Fundació Privada Nostra Senyora de Meritxell.
“Alguns pares volen que el seu fill sigui perfecte. I no tothom és perfecte”, ha assenyalat en Pau, que durant la intervenció del pare –el conductor de la xerrada– anava introduint matisos, experiències. Pare i fill, que gestionen a diferents xarxes socials el perfil de divulgació @paupautista (“expliquem el que vivim amb en Pau”), han emfatitzat el buit d’eines que ve en el procés posterior al diagnòstic. Han estat molt crítics amb el sistema públic de salut català: “Entres en un nou món i ningú et proporciona informació. Has de buscar-te la vida, agafar el senyor Google. La teràpia només està coberta fins als sis anys”.
Van haver de buscar-se la vida, doncs, en fundacions privades per poder accedir a teràpia. “Allà tot és privat. Paga, paga i paga. Et llencen al carrer quan reps el diagnòstic”, ha expressat en Pau. En Fèlix –coneixedor del sistema d’atenció andorrà– ha elogiat les opcions que ofereix el país. “El Servei de Respir, per exemple, és fantàstic”. El pare, de fet, ha manifestat sorpresa per la presència d’autoritats polítiques al pati de butaques del Centre de Congressos d’Andorra la Vella: “En altres llocs on hem ofert xerrades només venen quan hi ha les càmeres”.
En Pau ha fet veure també que les persones TEA (Trastorn de l’Espectre Autista) es veuen forçades a treballar un canvi per poder adaptar-se a la resta de la societat quan “la resta de la societat també hauria de canviar. La resta no s’esforça a adaptar-se a nosaltres. I estem parlant d’una relació mútua”. El jove també ha volgut subratllar que l’autisme és un espectre: “No som tots iguals”. I ha destacat dos mites que l’emprenyen. Per una banda: “Diuen que no mirem els ulls. Per tant, si et miro els ulls, ja no soc autista o no soc prou autista”. I de l’altra: “Em repeteixen que no semblo autista com si m’ho hagués de prendre com un afalac. Tinc certs trets, simplement. No és una discapacitat que es vegi a simple vista”.
Finalment, un prec: “Entenc que l’autisme és una cosa desconeguda per a molta gent, però és una discapacitat, no es pot fer servir com un insult”.
Comentaris