Així ho ha exposat la presidenta de l’ADJRA, Sandra Cano, que tot i reconèixer que “no tenim la solució”, sí que té clar que falten “molts més esforços en matèria de prevenció”. “Si no musculem la prevenció no avançarem”, insisteix l’activista social que, malgrat tot, també adverteix que per exemple, en relació als consums, la prevenció institucional no serveix tampoc en excés si els entorns més propers no hi col·laboren. És a dir, si en un domicili els adults són consumidors d’alcohol o de marihuana i no tenen la cura d’evitar de consumir en presència dels menors, la prevenció de poc servirà. D’aquí que Cano aposti per “una frase molt meva que és la ‘policia de balcó’”, en referència a les denúncies comunitàries.
Certament, és un model, una fórmula si no controvertida, sí que pot estar al límit. Però com admet l’activista d’ADJRA, en haver-se modificat els protocols i que la ciutadania pugui fer notificacions, també és clar que ‘denúncies’ d’aquest tipus hi caben i per això creixen les notificacions com ja va explicar la directora del departament d’Infància i Adolescència del ministeri d’Afers Socials, que va recordar que hi ha, al 2024, un 18% dels casos notificats que es deixen en res després que se’n faci la valoració i l’anàlisi pertinent.
“Seria molt interessant saber quants nens en aquest país estan prenent medicació. No sabem fins a quin prenent medicació. No sabem fins a quin punt estan de malalts els nostres joves si no sabem com estan de medicats”
“Si no treballem des de la base amb prevenció malament rai”, tornar a insistir Cano que apunta a dos factors que porten a situacions de risc social dels menors. “Molta culpa la tenen les pantalles i la manca de conciliació laboral i familiar” que hi ha en molts domicilis. “Moltes famílies no és que treballin per arribar a final de mes; és que treballen per pagar factures i molts cops el dia 5 del mes no tenen res” i es veuen immersos a haver d’encadenar feines i feines molt sovint tan poc valorades com remunerades. I que comporten un agreujament de la degradació social de la llar.
Sandra Cano, que també es mostra preocupada per les retirades de custòdia o els apartaments del nucli familiar que es fa de menors, posa la banya en dues qüestions més. “Trobem a faltar en aquest recull de dades quants menors estan medicats.” Medicats en general. I si ho són per patologies de caràcter mental, per trastorns que tenen a veure amb la salut mental, més encara. “Seria molt interessant saber quants nens en aquest país estan prenent medicació. No sabem fins a quin prenent medicació. No sabem fins a quin punt estan de malalts els nostres joves si no sabem com estan de medicats”, conclou la presidenta d’ADJRA.
I alhora que manté, Cano, que “si els problemes es fan grans, els recursos acaben sobresaturats”, incideix de forma col·lateral en una altra qüestió. La manca de medicaments per afrontar les situacions de TDAH. O sia, els metges prescriuen, però no arriben els fàrmacs. “On s’és vist que tot un país es quedi sense una tipologia concreta de fàrmacs i, encara més, davant època d’exàmens” que genera més situacions d’estrès i d’alteració, tot i que Cano reconeix que no són només els joves els que es prenen aquest tipus de medicació. En fi, que hi ha moltes coses sobre les quals reflexionar.
Comentaris