Vuit minuts per a l’esperança

Vuit minuts de gent caminant. De persones una darrera l’altra. Moltes amb infants al costat. Agafats de les mans. Les generacions de futur que no volen haver de marxar de casa seva. Moltes amb pancartes, amb cartells, amb rètols. Una manifestació ordenada. Però sonora. Segurament, de molts d’aquells que se senten expulsats d’allí on voldrien continuar vivint encara que no en tinguin la nacionalitat. Però surten al carrer a defensar allò que creuen que és seu. Vuit minuts d’esperança i per a l’esperança. 

El carrer Prat de la Creu ha estat un bon lloc per mesurar, per calcular. Per sumar caps, per divisar peus. I la manifestació feia patxoca. Patxoca per aquells qui se senten expulsats. Neguit, segurament, per aquells d’altres que consideren que l’statu quo és el que convé. Mil cinc-centes veus, més o menys, que han fet camí. Un camí que s’ha anat eixamplant des de la rotonda del Km0. D’entrada, en cap moment podia arribar a intuir-se que acabaria sent el que ha estat. Una bona demostració de neguit, de malestar. D’indignació.

Vuit minuts que poden ser molts o molts pocs. Però que en un país com aquest, en una Andorra on sempre ha costat aixecar-se del sofà i més encara per sortir al carrer a protestar, on durant molts anys s’ha anat amb el cotxe a comprar el pa aparcant sense escrúpols damunt la vorera a tocar el forn, que hi hagi gent per omplir vuit minuts d’imatges passant uns rere l’altre també diuen molt de tot plegat. Com diu molt que en cap dels vuit minuts hi ha hagut ni un sol incident.

Els agents -alguns dels quals manifestament a prop del moviment- no han hagut de fer res més que acompanyar. Que prevenir. Que escortar, fins i tot, els manifestants. Perquè ningú no ha anat més enllà del camí assenyalat. I el que assenyalen als polítics. Que tothom té dret a poder viure a casa en unes condicions dignes per a les seves butxaques. I és que la defensa de l’habitatge, de la casa, bé valen vuit minuts. I, fins i tot, i així ho deia alguna de les pancartes que lluïen els manifestants, tota una vida. Però això sí, una vida digna.