La conferència-“no conferència”, que s’emmarca dins dels actes organitzats en el marc de la 30a Temporada de Música i Dansa, ha començat amb una peça audiovisual. 32 segons... d’absolut silenci. Així és, l’inici ha començat posant en relleu la importància que té la música i la falta que fa quan no hi és. Tot i que havien assegurat que no seria “teoria pura i dura”, poc després començaven a explicar els orígens de la música i que hi tenia a veure el filòsof Pitàgores en aquests ells. “Tanqueu les portes perquè ara no surtin tots”, ha bromejat Galceran.
“La música no és una cosa només pels que són músics i estan molt aïllats en el món acadèmic, sinó que és una cosa popular i que tots portem la música en el nostre cos”
La part més dinàmica ha arribat poc després. “Avui formarem el cor de cambra de la Temporada Morabanc Andorra la Vella”, ha anunciat Pardo. A la pantalla ha aparegut una partitura d’un cant gregorià, i tot i que a la sala hi havia gent que no sabia llegir música, han exposat que si realment t’hi pares a mirar-ho bé, es pot observar com no és tan complicat saber que les notes que estan més a baix són les greus i les de més amunt les agudes. “D’aquesta manera demostrem que això de la música no és una cosa només pels que són músics i estan molt aïllats en el món acadèmic, sinó que és una cosa popular i que tots portem la música en el nostre cos”, ha subratllat Galceran. Minuts després, han fet que la Sala Consòrcia del Centre de Congressos tornés als inicis de la música acadèmica fent que els assistents cantessin un cant gregorià. Una situació que s’ha repetit més tard després d’una passada ràpida per la música del renaixement i arribant a la del barroc. Aquí han explicat dos elements clau: el contrapunt i l’ornamentació. I en què consisteix això? Doncs, que diferents instruments o veus cantin melodies i que totes tinguin la mateixa importància. Per dur-ho a terme han fet cantar una altra partitura als assistents.
Pardo ha dividit la sala en dos: la primera veu i la segona. I les primeres notes del piano han començat amb una cançó que molt probablement tothom ha escoltat alguna vegada: “Frère Jaques Frère Jaques, Dormez-vouz? Dormez-vouz?...” Com a ja experts a cantar música clàssica després dels cants gregorians del principi, els assistents han cantat amb moltes ganes la tradicional cançó.
Després de l'interpretació d’algunes peces com la ‘Sonata Facil’ de Mozart, el pèndol de la música ha arribat a una de les grans figures, Beethoven. I aquí han posat en relleu dues coses: que els dos compositors són dos grans representants de la música clàssica, i que tots dos eren molt diferents. “La música de Mozart era perfecció, la música de Beethoven no és una perfecció per la música, sinó perquè el que sona remou i parla de vosaltres”. Un dels aspectes que els conferenciants volien que quedés clar després de la jornada.
Parlant de la figura de Beethoven i de la seva grandesa, han explicat també el que es coneix com “la maledicció de les nou simfonies” o el que es coneix com “la guerra dels romàntics”. Alguns consideraven que era el cim i que ningú aconseguiria anar més enllà; altres veien la figura del compositor com un punt d’inflexió per anar a buscar coses noves. És el cas de Wagner, que entre altres coses va ser el que va potenciar la música clàssica als teatres.
Pardo s’ha tornat a asseure al piano de cua que hi havia a la sala i ha tocat cinc notes per veure si els assistents reconeixen la banda sonora d’una pel·lícula, i no ha calgut ni arribar a la segona nota perquè tots els assistents ho tinguessin claríssim: “Indiana Jones!”, han manifestat. També han encercat la que venia després “la Guerra de les Galàxies!”, i perquè s’ha arribat a aquest punt, doncs perquè Wagner és també qui ha inspirat a tota aquests compositors que han vingut després.
Els conferenciants han fet sortir a una voluntària del públic. Entre tots els assistents han decidit tres notes: el Do, el Fa i el Mi. La voluntària i Pardo s’han assegut al piano i a quatre mans han començat a tocar una peça
El pèndol ha continuat girant fins a l’època en què els músics van decidir passar-se al minimalisme. I quina era la millor forma per explicar que era això? Doncs els conferenciants han fet sortir a una voluntària del públic. Entre tots els assistents han decidit tres notes: el Do, el Fa i el Mi. La voluntària i Pardo s’han assegut al piano i a quatre mans han començat a tocar una peça. La noia repetint el Do, el Fa i el Mi, mentre el músic l’acompanyava deixant una bonica peça que ha rebut els aplaudiments del públic.
Al llarg de l'hora i mitja que ha durat la conferència, el pèndol ha transportat els assistents per un repàs per la història de la música clàssica fugint dels aspectes acadèmics i teòrics i donant més importància als detalls que van fer que la música clàssica es convertís en el que s’ha convertit, mitjançant una conferència dinàmica amb peces audiovisuals i cants del públic i que tenia uns objectius molt clars: “No és tan important saber que l’any 1824 Beethoven va estrenar la novena simfonia, sinó que és més important entendre que la novena parla de nosaltres, de la llibertat, de l’ésser humà”, ha exposat Galceran abans de la conferència, tot ressaltant que el que volien era “treure la por a la música clàssica”, un fet que si més no, ho han aconseguit amb els assistents a la xerrada.
Comentaris (1)