Sant Vicenç espera des del mateix moment que la torre va col·lapsar que aquest element arquitectònic llavors encara original es torni a alçar. La capella romànica forma part de la candidatura que pretén que la Unesco reconegui com un valor de projecció universal els vestigis originaris de la creació del Principat. Tant luxe i pompositat no casen, o almenys així ho sembla, amb el fet que aquelles pedres que van ser la base on es va bastir el Coprincipat feudal estiguin allí, apilades dins de contenidors tèxtils sense cap mena de vigilància ni protecció. Sols dins un espai delimitat per una cinta dels bombers que qualsevol podria superar. I no cal que siguin grans espoliadors. Només algú encuriosit amb tenir un record de Sant Vicenç.
Tampoc no casa la majestuositat d’un projecte que pretén el segell Unesco amb el fet de conformar-se amb una argumentació sostinguda per la fatalitat o la concatenació de fets fatídics per explicar que el desembre passat, enmig d’una tempesta de vent i pluja, molt menor segurament de les mil i una tempestes que el temple havia hagut d’aguantar durant dotze segles abans, la torre circular caigués. Discreta perquè era petita, però d’un valor històric col·losal. No hi ha tants campanars preromànics al món. Menys encara de circulars.
Sembla clar que sigui quin sigui l’equip escollit per dur a terme el projecte de redacció de la reconstrucció -des del liderat per l’andorrà Enric Dilmé fins al tolosa Axel Letellier passant pels dels catalans Margarita Costa, Antoni Vilanova, i Anna Feu i Carlos Godoy- aquesta serà una nova oportunitat, potser la darrera, per esclarir del tot què passar a Sant Vicenç d’Enclar
Per això sembla clar que sigui quin sigui l’equip escollit per dur a terme el projecte de redacció de la reconstrucció -des del liderat per l’andorrà Enric Dilmé fins al tolosà Axel Letellier passant pels dels catalans Margarita Costa, Antoni Vilanova, i Anna Feu i Carlos Godoy- aquesta serà una nova oportunitat, potser la darrera, per esclarir del tot què va passar a Sant Vicenç d’Enclar. Deixar-ho tot en mans de la fatalitat quan la tecnologia, la tècnica, permet fer una anàlisi més aprofundida sembla una mica pobre.
És clar que els mateixos components del jurat que ha d’escollir l’equip redactor també formaven en gran part el mateix grup que va avalar algunes de les actuacions que, suposadament de millora, es van fer a la capella romànica. I aneu a saber si alguns d’aquells treballs, més que arreglar van adobar el camí perquè el vent i la pluja fes la feina que se suposa que els treballs de manteniment i arranjament haurien d’haver evitat que es fes. En tot cas, l’actuació que s’ha de fer ara no és de pa sucat amb oli (i abans hi hauria d’haver una anàlisi detallada dels morters, dels rocs recuperats...). Es tracta d’aixecar el campanar i posar en ordre l’església en el seu conjunt.
Potser no perquè aguanti dotze segles més, però tampoc perquè en dotze anys haguem de tornar a tenir un ensurt. De dotze setmanes a gairebé mig any és el temps que demanen els equips arquitectònics per tal de poder fer els seus projectes. I després les obres, que es poden allargar ben bé des de la primavera fins a l’inici hivernal, el temps que, més o menys, és factible actuar al Roc d’Enclar. I en clar, ben clar, es voldria que quedés el motiu pel qual el campanar circular de Sant Vicenç va fer figa un dia de pluja i vent. Ep, i la fatalitat és una excusa. Com a causa ja no cola.
Una imatge de Sant Vicenç vist en arribar al pla pel camí més 'urbà'.
Una malla de construcció i una cinta dels bombers encercla la capella, amb tot de rètols que avisen del despreniment hagut.
Comentaris (1)