Com van arribar aquestes peces fora de les fronteres? Per què? On es troben? Quantes n’hi ha? Doncs aquestes són les preguntes que ha respost la tècnica del departament de Patrimoni Cultural i l’encarregada d’identificar i documentar els béns culturals que es troben a l’exili, Alba Pampalona, en el marc de la segona jornada de les Tardes de Relat, que s’ha dut a terme a l’Espai Columba aquesta tarda. Just al costat de les pintures murals, recentment recuperades, Pampalona ha començat a explicar que per poder entendre tota aquesta diàspora patrimonial andorrana s’ha de viatjar enrere al temps fins a mitjan segle XIX, on en indrets com a Catalunya sorgeix una iniciativa per recuperar art i promoure la cultura catalana, el que acaba desenvolupant en “un nou despertar identitari”.
Tot aquest interès es veu reflectit en la figura dels “viatges literats i filòsofs” que visitaven el Principat i el presentaven com un lloc perdut amb molta essència. També hi apareix la figura d’una sèrie d’autors que fan expedicions pel territori dels Pirineus i Andorra per documentar tot el que van trobant.
Aquest descobriment de l’art del país, passa en un moment en què precisament Andorra ve d’una forta crisi on, entre d’altres, s’havien tancat les fargues o bloquejat la frontera, i així és com a través de tota la informació que fan aquests “viatgers”; es comença una forta iniciativa per donar a conèixer i a especular. A partir d’aquí van començar-se a fer aquestes exportacions d’art. Però ei! Aquest és un punt que l’experta vol deixar molt clar que “no es va produïr una privació, un saqueig o un robatori, sinó que era Andorra que contactava perquè les obres d’art sortissin”. De fet, detalla que per poder dur a terme aquestes compravendes, hi havia tot un procés que s’havia de seguir, entre els quals es feia un peritatge i havia de fins i tot passar per dos tribunals abans de tenir una resolució.
I on van anar a parar aquestes peces? Doncs, al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) de Barcelona s’hi van traslladar peces patrimonials d’Andorra com és el cas de les pintures de Sant Miquel d’Engolasters o les de Sant Romà de les Bons; també se’n troben al Museu Episcopal de Vic, i fins i tot dues ampolles de vidre al museu del Castell Peralada. Això sense tenir en compte les col·leccions privades. Però com no, al llarg dels anys hi ha hagut molts rumors sobre on han anat a parar algunes peces que “tenim constància que existeixen, però que avui en dia no les hem pogut localitzar”. Un exemple, en seria el Crist d’Engolasters o el Crist de Sant Julià, on aquest darrer s’especula que es podria trobar als Estats Units.
VIATGES DE LES OBRES ANDORRANES
I és que al llarg dels anys el patrimoni andorrà a l’exili no s’ha quedat en un lloc fix. Ja per començar, l’any 1936 quan va esclatar la Guerra Civil Espanyola, les obres dels museus es van traslladar en uns dipòsits més allunyats de Barcelona per la seva salvaguarda. L’any 1937 es té constància que algunes de les peces andorranes, com és el cas de les pintures murals de Sant Miquel d’Engolasters es van exposar a París, amb l’objectiu de “demostrar la qualitat de les col·leccions que tenien i la salvaguarda que en feia la Generalitat”. Durant la Segona Guerra Mundial, algunes d’aquestes peces van ser traslladades a dipòsits d’Alemanya, entre elles: “el Sant Gregori, que encara avui en dia desconeixem on pot ser”.
INICI DEL RETORN PATRIMONIAL
I com va començar aquesta recerca i retorn del patrimoni cap al Principat? Doncs, el primer pas va ser l’any 1955 quan el Consell General va encarregar a l’historiador Rafael Benet que fes un inventari que seguís la trajectòria dels béns patrimonials d’Andorra. Així mateix, als anys 60, en el marc de l’expansió econòmica, es van fer els primers convenis que ajudaven a revalorar l’art i posar el punt de mira sobre aquelles obres que havien sortit dels països per poder recuperar-les. En aquest context, va aparèixer la conferència de Washington, que establia uns principis, i que es pot considerar que “va ser la peça clau que ens permet a Andorra recuperar les coses”. Arran d’això, van poder començar una investigació interna per conèixer les peces i començar a buscar-les.
Pampalona explica que creuen que consideren que “en comparació amb el conjunt que mantenim a Andorra, podríem dir que és anecdòtic el que hi ha fora”
Uns anys més tard, 1993, es va crear la Llei de Patrimoni Cultural, que va ser modificada l'any 2014, i que diu que l’Estat ha de fer totes les accions necessàries per recuperar els béns que han estat extrets de manera il·legal o es troben en un altre país. I en això estan precisament treballant. Apunta, que tot i que no tenen una xifra del patrimoni que es troba fora de les fronteres “en comparació amb el conjunt que mantenim a Andorra, podríem dir que és anecdòtic el que hi ha fora”.
Així mateix, ha explicat que internament al departament de Patrimoni Cultural a l’inventari tenen documents on consta tota la pista i etapes que va anar seguint aquest patrimoni exiliat, i que si va treballant, ha manifestat Pampalona, tot afegint que més enllà de recuperar la part física, “el que es pot i s’ha d’anar fent, no només com a institució sinó com a ciutadania, és anant-ne recuperant la memòria, que també és molt important”.
Comentaris