L’afer, però, va arribar al Constitucional (TC). I ara el TC ha avalat les decisions dels tribunals ordinaris. Va ser la fiscalia qui va recórrer a l’Alt tribunal. En puresa, però, el ministeri públic no qüestionava en cap cas l’absolució de Cots Saleta. Per tant, era clar que l’absolució d’en Rambo, que aneu a saber on para ara -quan va ser alliberat al Principat va passar per una presó francesa (Perpinyà) i després va iniciar un nou viacrucis penitenciari a Catalunya-, no seria qüestionada. Però el seu cas continuava rodant pels tribunals perquè la fiscalia considerava fora de lloc la interpretació i aplicació feta pels tribunals del delicte d’autoblanqueig.
El Constitucional desestima les pretensions de l’acusació pública però deixa clar que “la contundència i la fermesa amb la qual el ministeri fiscal sosté el seu capteniment, aconsella recordar que la decisió d’aquest tribunal no deixa totalment closa la qüestió”
La fiscalia va recórrer la sentència del Superior en allò que es diu interès de llei. S’oposava el ministeri públic a la suposada negació de la tipificació de l’autoblanqueig per part de la sala penal. La fiscalia entén que les conductes tipificades en un determinat article del Codi penal (409) són punibles s’hagi participat o no en la comissió dels delictes previs. És a dir, tant hi faria, a criteri del fiscal, que fos Cots qui va robar els diners i després suposadament els hauria utilitzat com si, donat el cas, en Rambo hagués lliurat els diners a una tercera persona després de robar-los i aquest en fes ús posteriorment.
Però els tribunals ordinaris i també la defensa del delinqüent ceretà van considerar, i han considerat també davant el Constitucional, que el precepte en qüestió només es refereix a aquells que han emprat els diners que no han obtingut ells cometent una activitat delictiva. La fiscalia entenia que aquestes interpretacions serien arbitràries i vulnerarien el dret a obtenir una decisió fonamentada degudament en Dret. Els tribunals ordinaris, per contra, creien que es podria vulnerar el principi del ‘non bis in idem’. És a dir, que no es pot condemnar dos cops una persona per un mateix fet.
En fi, un debat jurídic que el propi Tribunal Constitucional celebra, que troba molt interessant, que veu molt ben defensat pel ministeri públic, però que conclou desestimant les pretensions de la fiscalia perquè entén que el debat de fons no és matèria constitucional. I que només li escau a l’Alt tribunal valorar si les sentències absolutòries s’han dictat a partir d’un raonament lògic. I com que el TC considera que la fonamentació de les decisions absolutòries és correcta tanca el cas. El cas d’en Rambo, que no pas el debat sobre la tipificació de l’autoblanqueig.
I és que el Tribunal Constitucional, al final de la seva sentència publicada aquest dimecres al BOPA deixa clar que “la contundència i la fermesa amb la qual el ministeri fiscal sosté el seu capteniment, aconsella recordar que la decisió d’aquest tribunal no deixa totalment closa la qüestió. Solament implica que, al seu entendre, no s’ha produït la denunciada vulneració dels drets fonamentals, pretesa pel ministeri fiscal, que és a la base de tot recurs d’empara”. Per tant, Alfons Alberca i el seu equip hauran de buscar una altra via per buscar que la jurisprudència sobre l’autoblanqueig sigui del tenor, del color que pretén l’acusació pública.
Comentaris