Aquesta és una síntesi aproximada de l’exposició d’un dels promotors de l’associació de juristes catalans Drets, Agustí Carles, en el marc d’un acte organitzat per l’Institut de Drets Humans d’Andorra (IDHA). Les dues organitzacions són les que han impulsat la querella criminal que té com a investigats l’ex-president espanyol Mariano Rajoy i alguns dels seus ministres com Jorge Fernández Díaz i Cristóbal Montoro. Carles parlava de la pèrdua del respecte a valors essencials intrínsecament lligats als drets humans. La vulneracions de drets constants. No pas al Tercer Món. Sinó a Andorra o a Espanya, per posar dos exemples.
“Quan el terrorisme jihadista es va traslladar a Europa els països es van començar a comportar de la mateixa manera i en comptes d’usar el terme terrorisme van fer un pas més i van usar conceptes com seguretat nacional, interès general i integritat territorial per defensar-se de qualsevol atac que els pogués desestabilitzar políticament”
L’advocat català, ex-magistrat, explica que “des que a finals dels anys de la dècada de 1990 vam conquerir el que s’han vingut a anomenar els drets humans de quarta generació, els drets digitals, el món ha canviat totalment”. Els drets de primera generació són la vida, la llibertat, la no discriminació… De segons, l’accés als béns públics, al treball, a la salut, a l’educació, a l’habitatge… De tercera… la pau, el medi ambient, la qualitat de vida… “Els drets digitals consisteixen en què tothom tingui accés a la informàtica, a les xarxes socials, a l’espai radioelèctric, a la telefonia, a les targetes de crèdit, etcètera. I malgrat que es va començar a regular lleis de protecció de dades a tots els països, també a Andorra, aquest nou món va quedar estroncat per l’atemptat de les torres bessones del 2001”.
Explica Agustí Carles que llavors, "quan es va veure que s’estaven usant les xarxes socials i la informàtica per organitzar atacs terroristes a escala mundial”, tot es va girar com un mitjó. “Això va fer que amb l’argument del terrorisme els Estats Units van començar a fer investigacions prospectives a tot tipus de ciutadans, envaint els seus drets digitals ja que ara els estats havien descobert que podien saber tot de nosaltres en temps real ja que a les nostres butxaques i als nostres ordinadors hi teníem les nostres vides”. “Els que no teníem res a amagar”, puntualitza. I hi afegeix: “Drets com la intimitat, l’honor, la nostra imatge, la reputació, el secret professional o empresarial es veuen vulnerats sistemàticament amb l’argument del terrorisme.”
D’Amèrica a Europa es trigaria poc a fer el salt de totes aquestes pràctiques. “Quan el terrorisme jihadista es va traslladar a Europa els països es van començar a comportar de la mateixa manera i en comptes d’usar el terme terrorisme van fer un pas més i van usar conceptes com seguretat nacional, interès general i integritat territorial per defensar-se de qualsevol atac que els pogués desestabilitzar políticament.” Considera que Carles que “el tema és massa llaminer pel poder i ara estem detectant que en països com Espanya s’estan duent a terme investigacions penals per part de les fiscalies i jutjats especialitzats que amb l’argument de la seguretat nacional, l’interès general o la integritat territorial persegueixen ciutadans que l’únic que fan es poder manifestar-se, o mostrar el seu desacord amb les decisions del govern”.
“El que s’anomena la dissidència política, acusant de delictes gravíssims com per exemple contra l’ordre constitucional”, rebla el jurista català, un dels professionals del Dret integrat en equips jurídics que han assistit dirigents independentistes que han estat jutjats pels fets de l’1 d’octubre dl 2017 i altres. “¿I com ho fan?”, això de perseguir ciutadans, es demana el promotor de Drets. Doncs “a través d’una altra anomalia que estem detectant darrerament i que es dona en els jutjats”. I aquí estableix dues classes d’anomalia per raó del seu origen.
“És més còmode demanar a un jutge que tens sospites d’un ciutadà que poder pot estar preparant alguna cosa perquè li punxin el mòbil i li treguin tota la informacióque no pas respectar els drets fonamentals de manifestació, de reunió, de llibertat d’expressió”
Anem a pams: d’una banda, “que les notícies de premsa -vinguin d’on vinguin- poden ser indicis criminals per obrir una causa judicial -sigui o no veritat- i, en segon lloc, els coneguts com informes d’intel·ligència que redacten els policies. Però no a partir de les seves investigacions i els seus coneixements científics, com diu la llei, sinó de les notícies o piulades que han trobat a les xarxes. El que ells anomenen fonts obertes. Es tracta més un recull de premsa que autèntics informes d’intel·ligència policial, ja que la feina policial real de comprovar si tot allò que s’ha publicat ha passat o no, poques vegades es fa”.
Per a Agustí Carles, tot plegat fa que sigui “més còmode” demanar a un jutge “que tens sospites d’un ciutadà que poder pot estar preparant alguna cosa perquè li punxin el mòbil i li treguin tota la informació passada i present -sense discriminació- per veure què troben, i triangulacions d’antenes telefonia i demanar moviments de targetes bancàries… amb l’excusa de la seguretat nacional, perquè estan fent activitats que molesten el poder”. És més fàcil punxar telèfon, diu l’advocat, que “no respectar els drets fonamentals de manifestació, de reunió, de llibertat d’expressió, d’intimitat, d’honor… dels ciutadans”, manté Carles, que acaba concloent: “Això està passant a través d’investigacions anomenades prospectives, expressament prohibides pels nostres textos legals i pels nostres tribunals constitucionals, també el d’Andorra, i el Tribunal Europeu dels Drets Humans”.
‘CAS BPA’
Carles no va fer esment durant la seva xerrada obertament ni de l’‘Operació Catalunya’ ni del ‘cas BPA’. Certament, però, entre els assistents a la conferència hi havia algun dels processats en el cas que encara es jutja al Tribunal de Corts. S’haurien queixat durant el debat posterior a la xerrada “que la premsa els ha ‘matxacat’ anant i tornant -sobretot El País- i no es podien defensar perquè són intocables”. Diu Carles que “jo els hi vaig dir que forma part de la pena de banqueta i caldrà esperar a la sentència per saber si aquestes notícies publicades que consten a la causa acaben tenint importància o no i serveixen per condemnar-los”.
En tot cas, considera el jurista, “en el ‘cas BPA’ el concepte interès general es va usar des d’un primer moment per part de totes les institucions (Govern, INAF, fiscalia) per justificar les seves decisions passant per sobre de la presumpció d’innocència i els drets de tota la gent que treballava a l’entitat i els clients de la mateixa”. I encara hi afegeix: “En què s’ha basat la causa? En tots s’apunts comptables de bases de dades, actes que són a bases de dades, converses , mòbils intervinguts… en definitiva, ‘els drets digitals’ que davant l’interès general van quedar en res”.
I per acabar el jurista català intenta aportar una solució que no acaba de solucionar res. ¿Com se soluciona això?, se li demana. I la resposta és gens clara: “Doncs amb un poder judicial que protegeixi al ciutadà i sigui molt curós a l’hora d’acordar mesures invasives de drets fonamentals quan no hi ha indicis clars de delicte i es tracti de suposicions o possibles perills que detecta l’Estat”. Però és clar, només caldria veure aquelles ocasions, no poques, en què “l’Estat se salta l’Estat de dret i tira pel dret per controlar possibles dissidents il·legalment”. Per raons d’interès general, és obvi.
Comentaris (1)