Tots ells haurien passat per Andorra. En un moment o altre. I si no és ben bé veritat, segur que alguna cosa hi havia. “Cada vegada que vinc al Principat, m’expliquen coses noves. Les que explico en el darrer llibre me les van contar durant el certamen de novel·la d’espionatge que es va fer aquí del 14 al 16 de novembre passat”, explica un Abad que deixa clar que havent estat director del rotatiu de successos ‘El Caso’ i havent sigut víctima de la persecució d’una màfia d’Almeria, alguna cosa ha de saber de trames corruptes i sang i fetge.
I, és clar, el que no sap… No s’ho inventa. No es pot dir així. Ell novel·la. Per tant, ficciona. I si algun nom coincideix amb el d’algun personatge real, tot plegat deu ser pura coincidència. Quan va escriure ‘El andorrano’, amb el qual va aterrar al Principat, tres volums abans del que ara presenta i ja està a la venda (‘La red secreta (ETA. Pablo Escobar. Andorra’) ja va tenir algun advertiment. Se li va fer arribar des d’algun despatx d’advocats que aquell llibre, del qual calcula que se n’han venut uns 14.000 exemplars en prestatges o a través d’Amazon, li portaria conseqüències legals.
Si se li demana si mai li van arribar a tocar el crostó legalment parlant, afirma que “a mi no em va arribar res més”. I hi afegeix: “Em fa l’efecte que posar-se a buscar les pessigolles a la premsa, als periodistes, si tens alguna cosa per amagar, no és la millor solució.” I quan se li demana si aquesta és la seva millor protecció no respon amb paraules. Però ‘sí’ amb el cap. Afirmatiu. Per això sap que si esquitxa una mica per aquí, una mica per allí, potser el que pot passar és que li salti algun tema nou per tibar de beta. De moment no li ha anat malament. I diu que, com a mínim, té material per fer un sis volum novel·lístic andorranitzat. “De personatges molt molt curiosos. Això d’ETA no ho tocaré més.”
DELINQÜENTS EN XARXA
Si la matèria base del primer llibre li va proporcionar una restauradora del Serrat, la de ‘La red secreta’, s’ha dit ja, li va venir del congrés aquell de novel·la negra, per dir-ho així. “Hi ha coses reals reals. Jo ja sabia que el narco Gilbero Rodríguez Orejuela que havia estat empresonat al Puerto de Santa María havia mantingut contactes amb gent d’ETA.” Vaja, que segons Abad, els col·legues de Pablo Escobar -ep, aquest no hauria estat mai a Andorra- van demanar assistència a etarres perquè els ensenyessin a posar cotxes bomba. I a detonar-los a distància.
D’Andorra, “ETA se’n va anar amb la cua entre les cames” i amb un dels seus dirigents, novel·la Abad, amb el cap en una safata
Sempre segons la versió de l’autor de ‘El andorrano’, d’ETA hauria estat obra d’un atemptat a un president colombià. I els càrtels haurien pagat als etarres, per l’atemptat i les ensenyances, amb cocaïna. Cocaïna que anava a Galícia i que era abonada per Sito Miñanco i el seu clan. Rocambolesc o no, són coses d’Abad i les seves novel·les. I els calés que Miñanco havia d’abonar als etarres per compte dels colombians acabaven a Andorra. En bancs andorrans. “Sé que Miñanco blanquejava”, que Miñanco hauria estat al Principat i que al Principat “s’hi haurien vist contenidors de diners” procedents del rentat de la droga. O així ho novel·la el pare, també, d’un altre llibre, ‘El virus andorrano’, que considera la seva millor novel·la de temàtica andorrana.
En fi, que els etarres venien a cobrar al Principat les instruccions als colombianes amb els gallecs d’intermediaris. Cosa fina. Seria segons Abad l’aparell financer el que s’hauria mig establert al Principat. I s’hi va sentir còmode. Tant que van decidir, diu, reclamar l’impost revolucionari a les vuit grans famílies -la xifra la posa el periodista escriptor- més pudents andorranes. Però d’Andorra, “ETA se’n va anar amb la cua entre les cames”. Per què? Doncs per què, collita pròpia o no d’Abad, alguns andorrans de bones connexions haurien demanat auxili a la màfia marsellesa i un dels caps etarres haurien acabat, això, sense cap.
En fi, que assegura Abad que no li busquen les pessigolles legals. I que qui tingui històries per explicar, que pot comptar amb ell. Si falta salsa, ell és ‘El caso’. I, afirma, li acaben demanant els familiars d’alguns dels protagonistes reals i esquitxats de les seves novel·les que li dediquin els llibres. I si no és del tot cert, deu ser que les signatures també formen part d’alguna novel·la. Que el que compta, fa la dita, no és saber quants llibres es llegeixen. Sinó quants se’n vénen. I Joaquín Abad ja té la seva nova criatura a la venda.
Comentaris