El cas jutja uns fets concrets. Tanmateix, rere les declaracions s’entreveu un escenari més complex encara: el d’alguns immigrants que arriben al Principat sense una xarxa ni formal ni informal de suport. Alguns acusats han admès que han entrat al país sense documentació i que han treballat sense contracte i, per tant, sense assegurança. Subcontractacions irregulars, pagaments en metàl·lic, sense cobertura mèdica. Una economia paral·lela que no cotitza, no protegeix i no deixa rastre davant qualsevol incident.
Treballar - o viure - “en B” pot ser percebut com una sortida immediata quan no hi ha alternatives visibles. No obstant, aquesta no és una situació neutra ni inevitable. Tot i que el sistema migratori andorrà pot ser restrictiu i les consegüents vies legals igual de lentes i sovint incertes, constitueixen el canal formal ijust. Optar per romandre sense ‘permís’ és una decisió, la qual és fet notori que comporta assumir riscos.
Quedar-se al carrer i dormir dins d’un vehicle o préstecs entre compatriotes són algunes de les solucions d’emergència que motiven aquestes decisions arriscades, recurrents durant aquest judici. Però, també generen deutes, obligacions i dependències. Per exemple, en el transcurs del procediment, s’han mencionat amenaces cap als implicats i, inclús, cap a les famílies.
Si existeixen pressions, són greus. Però, entrar en entorns opacs i relacions econòmiques sense garanties també incrementa l’exposició a aquest tipus de situacions. La vulnerabilitat pot explicar la proximitat a determinats cercles; no obliga a romandre-hi. Moltes persones en situacions similars opten per rebutjar aquest tipus d’activitats, demostrant que no hi ha un únic itinerari possible.
Ara bé, va sorprendre la naturalitat amb què es van relatar aquestes pràctiques irregulars sense que aparentment provoquessin cap reacció immediata en el tribunal. Aquesta pretesa impunitat pot reforçar la idea que determinades il·legalitats menors es toleren mentre no hi hagi un delicte més greu que les faci esclatar, i és precisament aquesta sensació la que contribueix a normalitzar conductes que, acumulades, poden derivar en situacions de risc.
El tribunal decidirà si els fets imputats queden provats, però el debat de fons és un altre: fins a quin punt la precarietat explica que algú acabi davant d’un jutge, i on comença la responsabilitat per haver anat sumant decisions en aquest ‘terreny gris’.
El context pot ajudar a entendre el punt de partida: arribar sense recursos i sense xarxa. Però, no elimina la capacitat de decisió individual. Acceptar feines irregulars, incomplir una ordre d’allunyament o participar en activitats il·lícites no és una conseqüència automàtica d’haver arribat en situació vulnerable. És una cadena de decisions.
Hi ha altres vies per rebutjar aquesta economia submergida o abandonar entorns de risc, és fet notori que són més feixugues ni són immediates, però existeixen.
Entre la precarietat i la il·legalitat hi ha una frontera. I aquesta frontera, al cap i a la fi, es travessa o no es travessa. El tribunal jutjarà els fets. El rerefons social pot ajudar a comprendre el recorregut. Però, la responsabilitat, si mai es determina, sempre serà individual.
Comentaris