La passejada val la pena. Aquells familiaritzats amb l’establiment lauredià el redescobriran de nou, totalment transformat, com adverteix el comissari de la biennal, Pere Moles, després d’un llarg procés de treball. “Quan veus l’evolució d’un edifici trist a tant de color, és una bona oportunitat per captar el públic”, ha assegurat la consellera de Cultura del comú, Teresa Areny, que assenyalava els records de molts lauredians sobre un espai que ha acollit celebracions com casaments, comunions, espectacles de màgia i també havia estat punt de peregrinació del jovent del poble per poder anar a la discoteca. Avui, el protagonisme el tenen els artistes i ens permetran que els descobrim quelcom nou, més enllà de les troballes que ja vam explicar en una primera incursió durant el muntatge de la biennal.
El director artístic de la proposta, Albert Gusi, ho té clar: “res tan potent passa al Pirineu com el que tindrem aquí”. I certament, després d’anys aturat, l’hotel Pol s’ha omplert de vida. Però una vida pausada, reflexiva, que convida a tothom a pensar i contemplar, a posar una mirada diferent a un embolcall, que ja d’entrada, crida l’atenció des del carrer gràcies al tentacles de Filthy Luker que s’han apoderat d’algunes de les finestres de l’establiment.
L’aigua, la natura i la interacció amb els humans són elements presents a moltes obres. Una de les més espectaculars, la de Sam Bosque, ‘Exstinctio’. L’antiga cuina de l’hotel es transforma en una muntanya on ser conscients de la gran quantitat d’espècies en perill d’extinció que hi ha al país. Trepitges terra i l’olores, mentre et mous entre runa i peus daurats (símbol de poder i destrucció) i arribes, al final, a l’homo sapiens, “qui sap si al pas que anem creant destrucció en serem les pròpies víctimes”, adverteix l’artista.
El genocidi que està patint Gaza també hi troba el seu espai de la mà de ‘Pause the Violence’, de l’artista libanesa Yumna Alsawi, que reflexiona sobre la violència i la possibilitat real d’un futur de pau a través d’uns coixins i uns ganivets de vidre.
Altres instal·lacions toquen més la fibra. És el cas de ‘Time on Quaaludes and Red Wine’, de la catalana Anna Galí. La mort del seu fill, amb 18 anys, a causa d’una sobredosi la va portar a descobrir una vida paral·lela del jove a través del món digital. “Necessitava veure el material per entendre-ho”, ha relatat ella mateixa, i a poc a poc, el projecte que partia de la mort i el dol va anar agafant un caire diferent, mostrant la fragilitat dels joves en un món digital que té una cara bonica, però també una de molt fosca, amb ciberbullying, comerç de droga o pàgines que promocionen l’anorèxia.
La mort i sobretot l’absència la troba Irene Monteagudo amb ‘Un bes i bona nit’. 20 anys després de la pèrdua del seu pare, ha volgut retrobar què era ell a través seu, “reconstruir-lo, saber qui era”, tot amb unes poques imatges que li queden i un dibuix de comiat que li havia fet ella mateixa.
També impacta d’allò més la proposta del mexicà George Ramos, amb ‘Els irreprimibles’. Exposa allò que va viure quan va dir a casa que era homosexual, la reacció -negativa- de la mare, la seva por als homes i al sexe i també el posterior procés d’alliberament i reconciliació. Tot arrodonit amb imatges de moments d’intimitat i de frases d’altres persones que han viscut situacions similars.
De la idea de l’amor, de l’amor romàntic o dels rituals dels casaments en parla Lucía Moron a ‘Tea Amo. Yo tampoco’ i encara quedarà espai per a la visió fotogràfica del que suposa la pèrdua total de la memòria després d’un ictus (Jean-Matthieu Gosselin, l’afectat, acompanyat d’Ullic Morard) o l’anàlisi de la intimitat que fa Christina Schultz amb ‘Parets d’alè, des d’endins cap a fora’.
Però no tot és drama al L’Andart. També hi ha espai per a la diversió, com la silueta del Coiot estampat en una paret, ‘Estrellat’ (el privilegi que se li ha permès a Roger Lorente de poder tirar una paret a terra) o la desena de caps de ‘Racsoheads’, d’Oscar White, amb els quals els visitants topen en el racó més inesperat.
Enguany també s’ha previst una zona pedagògica dedicada als infants, on podran pintar i expressar-se artísticament i les visita es podrà completar endinsant-se en un videojoc fet a mida de la biennal a través d’ulleres de realitat virtual, obra de Roc Parés.
I tot això és només un tastet, però segur que en dos mesos tindran temps de descobrir cada racó i gaudir de la seixantena de propostes que hi ha a l’antic hotel i la desena més de la ruta panoràmica. Hotel Pol o pol d’art. Mirin-s’ho com vulguin.
Els tentacles de Filthy Luker a la façana de l'antic hotel Pol.
Una de les obres d'Oscar White.
Una de les obres d'Oscar White.
Vídeoart de William Kentridge cedit per la fundació Soriguer.
Una de les obres d'Oscar White.
L'obra d'StudiMural, amb una Frida Kahlo en primer terme.
Les obres que ocupen l'antic menjador de l'hotel.
Pere Moles i Teresa Areny durant la visita per als mitjans.
Artistes i periodistes a l'antic menjador de l'hotel.
'Cabdal', d'Anna Mangot.
'Som il·lusions', de Naiara Galdós.
'Stratum' del col·lectiu Kappa.
Algunes de les peces que hi ha als baixos de l'antic hotel Pol.
'Pause the violence' de Ymna Alsawi.
Coberts de plàstic convertits en 'Silverware', de Susanne Rouff.
L'obra d'Anna Galí.
Els records d'Irene Monteagudo sobre el seu pare.
'Re-thinking' de Katharina Bierreth, artista de Liechtenstein.
Part de la instal·lacioó de George Ramos.
Comentaris (1)