Però aquesta especialista en restaurar especialment escultures ja havia actuat abans en un altre bé immoble de les Bons mateix. Just abans de l’esclat de la pandèmia va obrir un taller per compte propi a Sant Julià. Havia treballat a Patrimoni i havia fet altres feines. Forell, però, va decidir parar-se pel seu compte. I la Covid la va atrapar en plena posada en marxa. Sis mesos aturada del tot. Ara ve fent. I tal com parla, se la nota una apassionada de la seva feina. Restaurar mobles és el seu dia a dia. “Acabes fent una mica de tot, però tot depèn del tipus de client.”
Quan arriba una petició com la de Sant Romà de les Bons, tot canvia una mica. Poder fer quelcom diferent per molt que, en el fons, no sigui agradable. És d’aquelles feines que millor que no s’haguessin de fer. Però ja que toca, cal fer-ho de la millor manera possible. Forell destaca el fet que davant d’intervencions com la de Sant Romà, el professional que l’hagi de dur a terme sigui diplomat en la matèria. “Que tingui la titulació, l’experiència i els coneixements”, remarca la restauradora.
El grafit de mal gust va ser descobert Dilluns de Pasqua a la tarda. Dimarts, Forell ja feia cap cap a la petita muntanyeta que acull el deliciós temple romànic. Calia avaluar la magnitud de la tragèdia i, sobretot, decidir com actuar. Com intervenir. No es pot pas pintar sobre la pedra. Es tractava d’intentar eliminar la pintura. Íngrid Forell explica que hi va acabar aplicant un producte químic biodegradable perquè estovés la pintura. I a partir d’aquí, cal rascar, raspallar damunt la paret de l’absis, per aconseguir anant fent saltar el grafit.
En aquest cas, explica la restauradora, hi ha tres materials que es conjuguen en l’obra romànica i que responen de diferent manera. El granit, el morter i la pedra tosca. Per dir-ho d’alguna manera, la pedra granítica era la de millor tracte. “No és porosa” i la pintura va saltar amb relativa facilitat i sense haver d’actuar sense gaire agressivitat damunt la superfície. S’estova la pintura, es raspalla i fora. La tècnica va ser la mateixa per a la resta de materials.
“El morter ja és una mica més porós” i, per tant, la intervenció “no és tant fàcil com el granit”. Cal anar “insistint amb el procediment vàries vegades i rascant a poc a poc” fins aconseguir la supressió de la pintura i, després, “esbandir-ho amb aigua calenta”. “La part més complicada és la de pedra tosca.” Aquest material presenta diversos orificis i, per tant, l’aerosol va penetrar molt més endins. “Allà sí que vaig haver de repetir moltes vegades” el procediment. I no ha marxat del tot.
Tres pedres tosques van resultar embrutades i la pintura no ha marxat del tot. Hi ha alguns puntets que quedaran més grisos. Pedres més enfosquides del que ho eren originalment. “Cert que es pot confondre amb certa humitat”, admet Forell, tot i que mostra la seva contrarietat i malestar amb l’autor o autors de la bretolada. “Espero que els agafin”, diu la restauradora, que convida l’administració a fer una major difusió de tot plegat. A explicar com n’és d’important el patrimoni i com més important n’és encara la seva protecció.
Contrariada, dèiem, perquè, explica Íngrid Forell, qui conegui el monument, qui conegui l’absis romànic fil per randa, veurà de seguida que la seva tonalitat ha canviat lleugerament. “Hi ha una zona que s’intueix més fosca.” Potser havent actuat d’una forma més agressiva… “però tampoc no és recomanable”. “Quedarà l’empremta del vandalisme. No es nota. Si no ho coneixes ni te n’adones. Però sempre quedarà aquest puntet.”
Comentaris (1)