No defuig les preguntes. Assegura que ha acceptat el diagnòstic i només demana una cosa: no patir. I prioritza això per davant, fins i tot, de poder romandre a casa seva. Ho ha rebut, per dir-ho d’alguna forma, amb filosofia. I, això sí, amb el suport de familiars i amics. Ha rebut molts missatges aquests dies. I encara més que rebrà.
I també els vols donar. Qui durant més de vint-i-cinc anys ha estat la cara més visible de l’USdA segueix sense pèls a la llengua. Critica l’estat actual d’Andorra i deixa clar qui són, per a ells, els culpables: els successius governs de Demòcrates i els partits que hi han donat suport. Per això, quan se li demana per les eleccions, no amaga el seu desig de canvi i quina seria la seva aposta. Tampoc amaga la seva opinió sobre l’acord d’associació, tot i deixar clar que cal acceptar el sentiment majoritari que, quan es faci [al seu entendre hauria de fer-se ja], es dictamini al referèndum.
Al llarg de la conversa, Ubach parla una mica de tot. De la seva malaltia i de com l’afronta, sí; però també de com veu Andorra. I deixa un clar missatge a la gent: que lluiti. Que no es quedi a casa i es confirmi perquè, avisa, si no es fa, no hi haurà marxa enrere i molts residents hauran d’acabar marxant del Principat.
Perquè el lector ho sàpiga, estem fent l’entrevista a l’hospital. Per què?
Bé. Ara fa unes setmanes, em van detectar un càncer al pàncrees que té ramificacions al fetge. Segons sembla, no té cura. Ara estem esperant a veure com anirà. Ja veurem. Vaig demanar quant temps em quedava. Inicialment, em van dir que, de mitjana, és un any, però el dia 24, el de la Vuelta, vaig patir una hemorràgia digestiva i estic ingressat a l’hospital des de llavors. No m’he mogut.
“Hi ha gent que va pel carrer i li agafa un atac de cor o hi ha qui té un accident de cotxe. Al final, em vaig plantejar que era el que hi havia. Si no hi ha més, no hi ha més. Es pot fer res? No. Doncs és el que hi ha”.
Com rep una persona que li diguin un diagnòstic tan dur?
Jo he rebut bastant bé. Hi ha gent que va pel carrer i li agafa un atac de cor o hi ha qui té un accident de cotxe. Al final, em vaig plantejar que era el que hi havia. Si no hi ha més, no hi ha més. Es pot fer res? No. Doncs és el que hi ha.
Ha tocat acceptar-ho...
Mirar d’arreglar les coses de casa. Mirar de tenir tot arreglat al sindicat. I ja veurem què passarà. Que em queden tres mesos? Doncs, tres mesos. Que són tres setmanes? Doncs, tres setmanes. No ho sé. De moment, aquesta setmana els metges miraran de veure tot plegat i si em poden enviar a casa sempre amb cures pal·liatives. Això no té cura.
Vostè s’ho ha pres, es pot dir, amb filosofia. I la família?
Ningú s’ho esperava. I menys d’aquesta forma tan ràpida. Jo vaig demanar i em van dir que anava molt ràpidament, que és un càncer en fase 4, al pàncrees, que és molt difícil de curar. Ara, sembla que estic estabilitzat, però això no vol dir que demà no es pugui disparar. La realitat és aquesta: no té cura i tinc els dies comptats.
Has demanat suport psicològic?
A mi no m’ha fet falta, la veritat. Des d’un principi ho vaig agafar bé i ho he tingut clar. Així com la meva filla sí que ho ha necessitat, a mi no. Ho tinc empassat.
“El Govern de DA sempre ha anat com un pollastre sense cap i no ha estat capaç de definir un model de país i de frenar certes coses”.
Què es marca per aquest temps que li queda?
Continuar igual. Intentar lluitar pel que he lluitat tots aquests anys i donar el que pugui. Ho hem dit des del principi amb molts àmbits com l’habitatge o l’acord d’associació. En aquest darrer tema, nosaltres mai hem defensat els interessos d’un partit polític, comercials o financers. Defenso una Andorra per tothom, on qui hi visqui pugui tenir un pis de propietat i fer la seva vida. Sempre hem estat en contra que els treballadors vinguin de fora per estar sis mesos i tornar a marxar, sempre els he dit que eren treballadors sicaris, que venen pels diners i ja està. Andorra necessita famílies, el que li ha fet créixer, no que vingui Xavier Espot, salvador de Coprínceps, a dir-nos que el que interessa és que vingui la gent rica, i que els pobres o qui no hi puguin viure marxin de Coll de Nargó cap avall. Necessitem ser un país pròsper, com hem estat tota la vida, no en el que s’està convertint ara. No necessitem pisos de 700.000 euros o d’un milió, sinó pisos de 300.000 en condicions que la gent pugui pagar o un nivell de vida que es pugui assumir. Nosaltres ja els vam dir que si volien lloguers de 1.500 euros mensuals, el salari mínim hauria d’estar als 2.500 i la resposta del Govern va ser un no rotund. Llavors van dir d’aplicar l’lPC a tots els sous i que vagin creixent a poc a poc. També van dir no. I al cap de dos mesos, van haver d’apujar el salari mínim. En què quedem? El Govern de DA sempre ha anat com un pollastre sense cap i no ha estat capaç de definir un model de país i de frenar certes coses. Per exemple, de dir que edificis on un pis val un milió d’euros no aporten res, sinó que el que cal és que puguin venir famílies amb els seus fills i tinguin una vida. Aquesta és l’Andorra que m’agradaria que els meus fills poguessin tenir. Demòcrates no ho veu així. Ho veiem amb tots els negocis que estan deixant crear però en el futur no li podràs dir que no li deixes portar els treballadors que necessitin. I sense adonar-nos, aquells que diuen que no podem arribar als 100.000 habitants veuran com ja estem a 150.000. És completament absurd.
Em queda clara una cosa: guerriller fins al final...
(Riu) És que és així. No té sentit que jo et digui que vull muntar una empresa amb 50 treballadors, em diguis que sí i que després no me’ls donis. És absurd. Nosaltres vam proposar a Govern que agafés els comuns i els hi demanés a cadascú quants pisos necessitaven perquè la gent hi visqués. M’ho invento, Encamp necessita 700 pisos a un preu assequible. Quan li demanem a Marsol què vol dir un preu assequible, no ens ho sap dir. Ens diuen que 600 o 700 euros. I llavors, la resta, què? Després hi ha la famosa Llei òmnibus. Amb la primera ja els vam dir que no funcionaria, que no serviria per a res. La prova és que van fer una segona que gairebé es pot dir que és pitjor que la primera perquè et ve a dir que has de tenir un patrimoni important a darrere per poder assumir un d’aquests pisos que els diuen de preu assequible. No hauria de ser així. Penso que qui vulgui jugar en una altra lliga, posar preus tres vegades més cars del que va realment un edifici de pisos, val, paga impostos. I amb aquests impostos farem habitatge per gent del país, per a la classe treballadora i obrera; no com el que s’està fent ara. Es pretén que un jove de vint-i-pocs anys es fiqui en un piso que val 600.000 o 700.000 euros, que és de bojos, però com que són seus, per això ho fan.
Li queda la recança que Andorra ha anat a pitjor?
Home. És que a Andorra mai havíem estat tan malament com ara. El Govern de Demòcrates és el pitjor de tota la història i ho dic amb la boca ben gran. I a sobre van traient pit. Que si el 2025 van tenir un superàvit de 80 milions... perfecte, però és que no tenim pisos pels nostres joves ni per a la gent gran i han fet una llei que permet fotre fora la gent que estava pagant durant anys 600 o 700 euros per un lloguer. El que s’està fent és un despropòsit total. I això és gràcies a Demòcrates, a Ciutadans Compromesos i a UP d’Encamp.
[Al meu successor a l’USdA] “Li demano que li fiqui les ganes que li he ficat jo. Només amb això ja avançaria”
Al capdavant de l’USdA des de finals del noranta i em deia que no li havien deixat plegar mai. I ara, hi ha relleu per a Gabriel Ubach?
Espero que sí. I que hi hagi un relleu que sigui molt millor que jo. He fet tot el que he pogut i he arribat fins on he arribat. Com aquell que diu, hem estat sis o set sols; mai ens han ajudat des de les administracions. Cap comú ens ha demanat mai si necessitàvem alguna cosa. I Govern, ja ho has vist, tampoc. És totalment David contra Goliath. Ens han fotut fins a la fona.
En quin sentit ho diu?
Ens han deixat completament en pilotes, però bé, hem lluitat així i ho continuarem fent. Fins que tingui un centímetre d’alè, lluitaré pel que crec. No lluito per coses meves ni per la meva família o la meva fortuna. Lluito pel país. Quan veig que els demòcrates diuen que ho fan pel país i la veritat és que van a les seves butxaques i a les de la seva camarilla, em sap molt greu perquè hem de començar a veure Andorra com un país, no com el corral de la ‘Pacheca’.
Ja ha deixat clar que, al seu entendre, des de la fundació de l’USdA la situació ha empitjorat. Sindicalment parlant, però, com a mínim hi ha més consciència dels treballadors, de la gent, per la necessitat de lluitar per aquests drets?
No, perquè la gent prou feina té per arribar a final de mes. És normal. Cobren 1.500 o 1.600 euros i els foten 2.000 de lloguer. Què vols que facin? Buscar una feina de cap de setmana i molts en tenen dos o tres. Avui sortia als mitjans que marxen moltes famílies del país. És brutal, quan entre elles hi ha persones de tota la vida.
“Quin sentit té anar a unes eleccions per guanyar-les amb el sistema que t’he dit i després presentar-se a Europa amb un ‘no’ a l’acord d’associació quan ells ja han votat que sí? Semblarem babaus. Quedarem com idiotes”
Tot i això, amb la problemàtica de l’habitatge hem vist els darrers anys algunes mobilitzacions massives...
Sí, però es manté una certa por i que no hi ha prou implicació. Molta gent el que pensa és que, quan no pugui més, marxarà i que ens donin pel sac. Aquesta és la mentalitat de la majoria dels andorrans i dels qui venen a treballar. Arriben, ho proven i quan veuen que s’hi deixen les dents, marxen. I per això no tenim metges, mestres, treballadors de la construcció o a la restauració. No tenim res. Avui dia tothom busca gent. Aquí a l’hospital mateix. A tot arreu. I per què? Perquè no es paga bé. Perquè els salaris no estan adequats al nivell de vida. I això el senyor Espot, la senyora Marsol i tots els membres de Demòcrates, Ciutadans Compromesos i UP ho saben perfectament, però se’ls en fot tres ‘pepinos’.
El sindicalisme a Andorra sempre ha costat tirar-lo endavant, però, en quina part entén que es podria haver fet per part seva per intentar engrescar una mica la gent?
És complicat. El treballador que ve, i que ara encara volen portar més, el sicari, no s’embolica en aquestes històries. Venen i si han de treballar quinze hores, ho fan; si ho han de fer 20, també. Si han de dormir en llits dolents, cap problema. La qüestió és que a final de mes puguin enviar a casa seva diners perquè allà s’estan morint de fam i que puguin tirar endavant. Això és lícit. Ningú hi pot anar en contra.
Es troben, doncs, que persones a les quals voldríeu defensar accepten aquestes condicions...
Hi ha una part que és evident i una altra part de gent que es vol quedar al país, que els seus fills facin la seva vida aquí tenen un altre problema greu: que no arriben a final de mes. Si tens problemes econòmics i has de treballar quinze hores al dia, difícilment tens el cap per fer sindicalisme ni queixar-te ni històries similars. Això és així.
“Soc progressista i crec que Andorra necessita un canvi. Crec que Concòrdia si fa conjuntament aquest moviment progressista amb el PS i altres forces els pot donar bon resultat. Espero que la gent tingui dos dits de seny i que sàpiga, quan arribin els comicis, que no vota Pepito o Menganito, sinó que vota el futur dels seus fills i nets”
Té al cap qui hauria de ser el futur secretari general de l’USdA?
No n’hem parlat. Cada vegada que treia el tema, els companys em deia que si jo marxava ells ho feien darrere meu. Serà un gran problema, però és el que hi ha.
Per tant, cap nom?
Ara per ara, no. Hom, penso que el Joan Torra seria una persona indicada, perquè és dels qui més ha seguit tots els temes, però em sembla que no està gaire d’acord amb seguir.
Sigui quin sigui, què li demanaria al seu relleu?
[S’emociona] Que li fiqui les ganes que li he ficat jo. Només amb això ja avançaria.
S’ha avançat en drets laborals a Andorra?
Molt poc. Sempre hem fet lleis que acabaven contradient-se. Un exemple: jo em vaig presentar per a Raonador del Ciutadà i em vam demanar que per què ho feia. I vaig respondre que no servia per a res. De què serveix que una persona hi vagi i li facin una carta que diu que té tota la raó, que no li poden fer fora del pis i tal, però a l’hora de la veritat hagi d’anar a la Batllia. La carta és un paper mullat. De què serveix? Absolutament per res. I així ho vaig expressar. I per això em van dir que no; però és que és així. El Raonador hauria de ser com un síndic de greuges, tenir un pes específic i que la seva opinió compti molt més del que ho fa ara.
L’USdA estava al pacte d’Estat per l’acord d’associació, però han decidit sortir-ne. Per què?
Nosaltres ja vam dir que hi entràvem amb una condició: que hi hagués referèndum abans de les eleccions. Vam dir, fins i tot, que, a tot tardar, a l’estiu, perquè sabíem que al gener, febrer o març serien les eleccions. I no el veiem per cap costat, sinó que tothom juga al que juga. En un referèndum és una persona un vot; el sistema electoral no és així. Per mi està completament obsolet. Caldria modificar-lo totalment perquè fos una persona un vot; llavors les coses potser canviaria.
I que valgui el mateix?
És clar. El que no pot ser és que 2.500 vots de Canillo valguin igual que 12.000 a Andorra la Vella o Escaldes. Amb Canillo i Ordino ja tens quatre consellers. Llavors, ja tens gairebé mig Consell. Quina política és aquesta? Això no és democràcia sinó ‘dedocracia’.
El referèndum, ja ho ha dit Govern, pinta cap a la propera legislatura...
Quin sentit té anar a unes eleccions per guanyar-les amb el sistema que t’he dit i després presentar-se a Europa amb un ‘no’ quan Europa ja ha votat que sí? Semblarem babaus. Quedarem com idiotes. El que seria normal, lògic, és fer el referèndum i saber si volem anar o no cap a Europa. Si surt el sí, cap problema. No dic que no si la gent vol, però ja ens ho trobarem. Però si surt el ‘no’ i Europa diu que sí, què passarà? És completament absurd. Per mi, és l’animalada més grossa que existeix en el panorama polític actual d’Andorra.
Vostè parla d’interessos partidistes, quins?
Que aquí el que es vol construir és un Mònaco. El model per a ells és una central financera, on només hi hagi ‘youtubers’ i tot el que sigui mà d’obra de la Seu cap avall. Aquí no interessa que hi hagi fusters, guixaires o paletes. Aquí només interessa que vinguin gent d'aquesta, Miguels Bosés i etcètera. Això el que fa és que un pis costi de lloguer 20.000 euros. Qui ho pot pagar?
Jo no...
Ni jo tampoc. El que els interessa és aquesta mena de gent i això fa que els treballadors d’Andorra cada vegada s’hi vegin més expulsats; ja no dic els padrins o el jovent.
“Jo no tinc res personalment contra ningú, ni contra Xavier Espot. Estic en contra de les seves polítiques, dels seus plantejaments, del país que ens està deixant”
Hi ha un càlcul electoral en aquest retard?
L’última vegada que vam parlar amb ells ens van dir que seria millor anar a Europa, però no són capaços d’explicar-nos què guanyarem i què perdrem.
Obertament, si es fes el referèndum ara, què votaria?
Avui dia, no. I no només per la situació d’Andorra, sinó també per la situació en general d’Europa. Veus les quatre llibertats que la Meloni se les salta amb Espanya. Tenim guerra a Ucraïna. Això és Europa? Quin sentit té?
No el convenç, doncs, el projecte europeu...
Havia de ser una Europa social i s’ha convertit en l’Europa del capital. El que compta és que puguis fer les teves inversions o que els bans puguin anar a l’FMI a demanar diners. La resta cada vegada anirà a pitjor.
Parlant d’eleccions, veu opcions d’un canvi?
A mi m’agradaria molt que hi hagués un canvi. Soc progressista i crec que Andorra necessita un canvi. Crec que Concòrdia si fa conjuntament aquest moviment progressista amb el PS i altres forces els pot donar bon resultat. Espero que la gent tingui dos dits de seny i que sàpiga, quan arribin els comicis, que no vota Pepito o Menganito, sinó que vota el futur dels seus fills i nets. Si volen que puguin veure dignament a Andorra, no podem continuar amb Demòcrates, UP i Ciutadans Compromesos perquè seria anar a contracorrent.
Com valora que Demòcrates encara no tingui candidat i ara es parli obertament d’un possible canvi de la fórmula com es presenta?
Crec que és hora de canviar. Andorra ha de fer un gir de 180 graus perquè si no ens fotrem una hòstia com un piano. Tothom veu que Andorra no va bé per molt que ho digui el senyor Espot. Això és com si surt a dir que a Escaldes no es pot construir més perquè hi haurà un problema d’aigua quan s’està fent un xalet amb piscina. Ja sé que, si vol, se’l pot omplir amb Moët & Chandon, però no parlem d’això, sinó de quina Andorra volem, cap on volem anar i què volem fer.
“M’agradaria que em recordessin com a un home normal que ha cregut en l’Andorra en la qual ha viscut. Jo només desitjaria una cosa: que els meus fills visquin com jo”
Quin missatge traslladaria a la ciutadania andorrana?
Que tingués força. Que comenci a pensar en els seus fills i nets, en ells mateixos. Si volen continuar vivint dignament al país s’ha de canviar tot. Si a Andorra s’estan construint, diguem-ne, 8.000 pisos, potser 600 són de luxe. Fan falta? Penso que més aviat no, sinó que calen pisos de 300.000 euros a pagar en trenta anys per als nostres joves, els nostres avis, perquè tothom pugui tenir el seu propi sostre. No pas pisos de 800.000 euros per quatre que vinguin de fora, per molt que diguin que els compren els d’aquí. Jo no he vist cap cambrer, cuiner o fuster que se’ls puguin permetre. Govern sí. Bé.
Per ara, vostè està a l’hospital. Té decidit quedar-s’hi?
Aquesta setmana venen els oncòlegs i llavors decidiran si em poden enviar cap a casa amb cures, totes pal·liatives.
I on li agradaria passar aquest tram final de vida?
A mi el que m’agradaria és no patir. M’és igual a casa o aquí. A mi no em fa por morir, em fa por patir, com a tothom, suposo. Una cosa és morir-se de cop i una altra fer-ho durant mesos a un llit i amb dolor. Allà on no hi hagi de patir és on moriré. A tu què et faria més por? Fer-ho al carrer de cop o patint durant mesos a l’hospital.
Crec que la segona. Coincidim, no?
És clar. Per això. Aniries més aviat a pensar que et quedes i que s’ha acabat.
Ja suposo que els companys sindicalistes han parlat amb vostè de tot plegat. Ha rebut algun missatge d’altres agents socials com ara la patronal?
Vaig parlar amb el Gerard Cadena que em va donar tots els ànims. Em va dir que em desitjava el millor possible, però ja li vaig comentar que això no tenia solució. Una cosa és que et diguin que es mirarà a veure si amb algun tractament experimental hi ha alguna opció, però ja m’han dit que no té cura.
Vostè que ara el necessita, té Andorra un bon sistema sanitari?
Sempre he dit el mateix. Recordo quan el Toni Martí es va operar un cop va dir que teníem una sanitat de primera. I jo llavors ja li vaig comentar que ell s’havia anat a operar fora. Jo havia anat a col·legi amb el Toni. Ens coneixíem de fa molts anys.
“Una cosa és morir-se de cop i una altra fer-ho durant mesos a un llit i amb dolor. Allà on no hi hagi de patir és on moriré”
I quan s’havia de reunir amb ell, quan li havia de tocar la pera, influïa aquesta relació?
Una de les darreres coses que em va dir poc abans de morir era que s’havia cagat en mi 40.000 vegades, però que mai havia parlat malament de mi. I també em deia que als funcionaris ens havia donat molt pel sac, però després va treure majoria absoluta. I va ser així.
I en quin s’ha cagat vostè 40.000 vegades?
Crec que amb ningú. Jo no tinc res personalment contra ningú, ni contra Xavier Espot. Estic en contra de les seves polítiques, dels seus plantejaments, del país que ens està deixant. D’això estic en contra. Només cal treure el cap per la finestra i ho veus. Abans tenies aquí molts portuguesos que venien amb les seves famílies, venien tots. Ara no, ara gairebé tots els que venen són persones en solitari. Estan uns mesos i marxen.
No venen a fer-se una vida...
Exacte. I és lícit que vinguin a buscar-se la vida, si amb això pot alimentar la seva família allà.
Venen a buscar-se la vida però no a crear una vida...
Exacte. Per això parlo de treballadors mercenaris. Venen per la pela, per res més. No venen a fer una família, a tenir els fills aquí o a pagar les mateixes càrregues fiscals. Venen a estar sis mesos i ja està a 1.500 o 2.000 euros. A ells això els representa mig any de feina amb què poden alimentar la família. Això és lícit, però també ens hem de demanar quina societat volem. Ara en molts cops es fiquen sis o set en un pis de mala manera. I Govern ho sap.
Com li agradaria que Andorra el recordés?
Com un home normal que ha cregut en l’Andorra en la qual ha viscut. Jo només desitjaria una cosa: que els meus fills visquin com jo. Amb això ja en tinc prou. No necessito que siguin milionaris; que es puguin guanyar la vida, que puguin treballar i fer la seva vida normal i corrent. Que el dia de demà puguin tenir un pis seu, si pot ser de compra millor. Ara, quan veig els preus, 500.000 o 600.000 euros, el primer que els dic és que surtin corrent perquè s’hi deixaran les dents.
Comentaris (10)