No s’equivocava Jordi Alcobé en afirmar, al final de la conferència que del vestíbul del Consell “o en sortim molt deprimits o molt motivats”. Les dades fan pensar, segur. La investigadora de l’AR+I, Laura Trapero, ha explicat que a Andorra l’escalfament està per sobre de la mitjana planetària, arribant a 2,6 graus, i que el fet d’haver començat a tenir nits tropicals “és molt preocupant”. De fet, Turiel hi ha afegit que amb el nivell d’escalfament actual, “un territori com Andorra ja comença a veure com a habituals temperatures de 40 graus”. I si mirem un element tant important per a l’economia del país com és la neu, els models que projecten escenaris futurs preveuen una reducció dràstica del mantell nival a la cota 2.400.
Pel que fa a les emissions, el pic es va assolir el 2005 i a partir d’aquí hi va haver certa davallada, seguida d’un petit repunt coincidint amb la recuperació post-Covid, ha detallat el també investigador de l’AR+I, Oriol Travesset. Els anys següents, sembla que hi ha certa estabilització. Ara bé, cal ser conscients que la majoria d’emissions venen del transport (64%) i que actualment hi ha un 90% de dependència energètica de l’exterior.
Davant d’aquest escenari “l’estalvi i l’eficiència energètica seran imprescindibles”, ha dit Travesset, utilitzant energies renovables, encara que per fer possible aquest nou model en què la part local ha de guanyar pes “caldrà també una transició socioeconòmica”.
Amb tot plegat, no és d’estranyar que algú pensés, com ha dit Alcobé, que si tan malament estem, ja no cal fer res, però Turiel defensa que “la por paralitza si no saps on anar”, per tant, el que toca és “amplitud de mires” i per exemple, reconèixer que el model de transició energètica pel qual s’ha apostat fins ara “no és del tot eficaç i no funciona del tot bé. Cal proposar una cosa més holística”. La solució tampoc passa, com s’ha dit, per omplir el Principat de parcs eòlics i plaques solars. Malgrat els objectius d’intentar ser sobirans energèticament, “és molt complicat que Andorra es pugui autoabastir si vol mantenir certes estructures, perquè és un país muntanyós, per tant, cal buscar l’equilibri”. Per això són claus, també, les relacions amb els països veïns.
POCS RECURSOS
Agafant una visió més global, però, Turiel ha posat el focus en aspectes importants a tenir en compte. Ens trobem davant d’una escassetat de combustibles fòssils i “és obvi que cal anar a un model 100% renovable”, però no es pot plantejar el model pensant de fer el mateix que es fa ara perquè les renovables tenen limitacions i per tant, no és evident que podràs produir el mateix que fas amb combustibles fòssils. “En la transició cap a un sistema 100% renovable el sistemes industrials no funcionen”, ha advertit l’expert del CSIC. No hi ha prou material per fer aquesta transició a escala mundial. Hi ha limitacions de liti, manganès, cobalt, coure...
La part positiva és que està convençut que un altre model de transició “és possible”, més local, que faci servir tecnologies ja testejades i sobretot, que “acompanyi el model elèctric, no que el substitueixi”. El problema? “Et fa viure amb els ritmes de la natura”, però és que cal anar assumint que “no podràs créixer per sempre”. I és més: “no existeix el creixement sostenible, és un oxímoron”. Paraules contundents en un moment en què precisament el debat polític està centrat en assolir un creixement sostenible. Qui tindrà la raó?
Comentaris (5)